Gerardo Echeita és professor de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Madrid, integrant del grup de recerca Equidei per a la psicopedagogia, col·laborador del Ministeri d’Educació d’Espanya i assessor d’institucions internacionals com la UNESCO, l’OCDE i l’UNICEF, divulgador i autor de més d’un centenar de treballs sobre el tema. El professor Echeita farà la ponència principal a la jornada “Escoles Municipals per la Inclusió. Cultura, polítiques i pràctiques inclusives“, organitzada per l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona. En aquesta entrevista ens explica en què consisteix realment la inclusió i què poden fer els docents per a aplicar-la de manera efectiva a l’aula.
Quan parla d’educació inclusiva, diu que l’educació ha de ser de tots, per a tots, i amb tots.
L’educació inclusiva té a veure amb un compromís internacional assumit, per al desenvolupament de societats més democràtiques i equitatives, que reconeguin la igual dignitat i drets de totes les persones, independentment de les seves condicions personals, socials, orígens o capacitats. Aquesta és la motivació principal, que està en el si dels grans acords internacionals en matèria de drets humans, de no discriminació. Si l’ambició és arribar a una mena de societat així, és clar que el sistema educatiu ha d’estar d’acord amb aquest objectiu.
L’escola contribueix a la societat i, alhora, la reflecteix com un mirall.
L’educació escolar no és l’única contribuent, ni molt menys, per a poder construir societats més justes, equitatives i democràtiques, però ha de contribuir a aquesta tasca. La relació entre escola i societat és dinàmica, i aquest objectiu està impulsat pels col·lectius que pateixen més exclusió i discriminació. És una història llarga: només cal remuntar-se a la generació de les nostres àvies, que anaven a una escola molt empobrida, enfocada als sabers útils per a la llar. Actualment, se sumen col·lectius com les persones racialitzades, amb discapacitat, amb orientacions afectiu sexuals diferents a la norma general. El col·lectiu de la discapacitat és un dels quals sofreixen més exclusió en el sistema educatiu.
Quins són els principals reptes de l’educació inclusiva?
El principal repte és per què costa tant canviar el sistema educatiu. S’estan utilitzant grans paraules, però no s’estan posant els mitjans necessaris. Les motivacions tenen un suport legal, com el decret d’inclusió en la Generalitat, la llei marc de l’estat espanyol i els grans acords internacionals com els objectius per al desenvolupament sostenible. En tots aquests nivells, està establert el compromís d’avançar i treballar per a una educació que aculli a tots els nens, construir una resposta educativa coherent amb aquesta diversitat de necessitats i circumstàncies, i donar-los a tots l’oportunitat de sentir-se bé, partícips. La faceta moral i ètica d’aquesta motivació per tenir una escola inclusiva ens connecta amb la normativa legal per a fer-ho possible però, sobretot, amb les estratègies per a canviar el sistema educatiu. Però costa molt. Allò del principi d’Arquimedes que diu: “dóna’m una palanca i mouré el món”. Potser estem usant malament les palanques.
S’estan utilitzant grans paraules, però no s’estan posant els mitjans necessaris
Hi ha resistència al canvi, o és inèrcia?
La relació entre escola i societat no és mecànica, sinó viva, amb influències mútues. Potser la societat està evolucionant cap a visions més individualistes, més insensibles, amb molt poca empatia cap a la vulneració de drets. Això fa molt difícil mobilitzar la força per a la transformació d’un sistema que és molt resistent al canvi, perquè ja beneficia a molts, encara que no a tots. En aquest sentit vivim una situació molt paradoxal: amb lleis i grans paraules parlem de justícia, equitat i inclusió, però després no som capaces de fer-ho. Som hipòcrites? Potser el que volem transformar és molt resistent al canvi.
Com superar aquesta resistència i complir amb el que nosaltres mateixos ens hem compromès a complir?
Les nostres estratègies de transformació són més limitades, i les administracions són molt renuents a accelerar processos de transformació i canvis profunds. Això no es resol amb accions puntuals, una miqueta de maquillatge, o grans paraules. Les estratègies de canvi han d’anar acompanyades de suport, formació i recursos.
I mentrestant, les famílies estan enmig del foc creuat.
En el dia a dia de les famílies, és preocupant la situació, perquè el seu fill o filla té aquest problema d’exclusió, però no se li dona la solució adequada i els anys van passant i el nen va creixent. Què faran? Congelar al seu fill i descongelar-lo deu anys més tard, quan ja hi hagi una atenció adequada per a ell? Les estratègies de canvi reals no són canvis cosmètics, fa falta una visió col·lectiva. Quan tens una meta ets capaç d’avançar, pots construir una visió que hi ha alguna cosa que és positiva i necessària. Però ha d’haver-hi una voluntat col·lectiva. En canvi, les noves lleis que promouen l’educació inclusiva no entusiasmen a ningú, perquè si no tens clar el perquè, l’objectiu, et falta visió.
Sense els recursos adequats per als docents, sense els espais, sense la formació, la posada en pràctica de l’educació inclusiva és gairebé impossible. El pas entre els valors i les accions reals és molt difícil de dur a terme, i això crea un conflicte intern del docent que ho vol fer bé i de la família que té unes necessitats. I aquí està la tempesta perfecta.
La part esperançadora és que, si bé a gran escala el canvi és molt difícil, hi ha moltes experiències de bones pràctiques en escoles de tota Espanya i de tot el món, que ens diuen que és possible. Són escoles coherents amb aquesta ambició de crear oportunitats perquè tots els nens estiguin junts, aprenguin, se sentin bé i es desenvolupin d’acord amb uns determinats valors. Les he vist, no és una hipòtesi ni una utopia. El problema és que gairebé sempre sorgeixen de la voluntat de les persones d’aquesta escola, que tenen una visió col·lectiva i un projecte, factors que l’Administració no facilita gens. En algunes escoles destaca un element, en unes altres un projecte conjunt, en cadascuna es viu d’una manera diferent, però existeix i funciona. Sí que és possible.
Hi ha moltes experiències de bones pràctiques, que ens diuen que és possible, no una utopia
Quines condicions escolars faciliten la inclusió?
Els suports necessaris, un equip directiu amb visió, uns docents molt compromesos, unes famílies implicades amb el centre. Quan això es dona, la inclusió avança i se sosté, i ho he vist en centres en circumstàncies molt difícils. No és un experiment ni una hipòtesi. S’està duent a terme i s’està demostrant que funciona.
La diversitat és una riquesa a l’aula, igual que en la vida. Però per a poder atendre-la bé fa falta visió i mitjans. Què poden fer els docents per a millorar l’aprenentatge de tots els alumnes?
Una escola és un sistema dinàmic, amb interaccions socials contínues. Fa falta un bon equip directiu que motivi els professors en la reflexió de quin tipus d’escola volem tenir. Li donen moltes voltes als valors que volen impregnar a la seva escola, i això al final arriba als alumnes. Però per a això fa falta tenir temps, per a pensar i transformar coses. Des de canviar els espais perquè les aules no siguin calaixos amb nens mirant només a la pissarra, fins a repensar els temps escolars.
Fa falta suport i formació, i això no s’improvisa.
Els professors han de buscar solucions, buscar informació (cosa que ara és molt més fàcil que abans), sumar esforços, perquè sovint entre el propi claustre hi ha molta saviesa que no s’aprofita. Cal ser reivindicatius i reclamar millores, però mentrestant no cal tirar pilotes fora sinó intentar superar les dificultats. Demanar formacions, tenir una visió col·lectiva, tenir a les famílies com a aliats i no com a clients, reflexionar, compartir informació, coordinar-se. Però tot això no surt del no-res, és una qüestió d’estratègies.
Hi ha diferències en la inclusió entre l’escola primària i la secundària i la postobligatòria?
Moltes diferències. El sistema educatiu és molt academicista i esperem que mentre l’alumne puja de curs sàpiga més i més. En la primària, el tutor o tutora té molta més presència en la vida de l’alumnat. Hi ha un ambient més col·lectiu que facilita la visió del grup. En secundària, els alumnes tenen molts professors diferents, amb el qual cosa la coordinació i el treball estructural és molt més difícil. L’hora de tutoria és insuficient i està sobrecarregada de treball. Fa molt més difícil, estructuralment, els canvis. Així i tot, quan hi ha centres de secundària que s’hi posen, et trobes projectes d’innovació i transformació impressionants, per la seva complexitat i coherència.
El dia a dia en els instituts, amb la immensa diversitat d’alumnat que hi ha, sumat a l’adolescència, és molt complicat.
La complexitat de la labor del docent, sobretot de secundària, és enorme, per això no s’ha de culpabilitzar els professors. El sistema educatiu, en termes de com respon a la diversitat, és com una olla de pressió. Necessites una vàlvula d’escapament perquè no exploti. En aquest sentit, els centres estan bullint davant de situacions molt complexes, amb pobresa, emigració, necessitats especials. I, a sobre, cal equilibrar la pressió que hi ha pel currículum amb l’aprenentatge dels sabers i els valors. Per això, a vegades, l’educació inclusiva se soluciona amb sortides enganyoses, com les aules flexibles, amb diferents noms, que ajuden, però no deixen de ser una vàlvula d’escapament. Mesures que permeten alleujar la pressió que rep el centre escolar, però que no milloren el sistema educatiu. Es considera la inclusió com les mesures per a aquest alumnat etiquetat com a rar, especial, diferent, complicat, en comptes de tenir una visió global per a tots els alumnes. Però s’entén. Si no hi ha suport de l’administració, si no hi ha formació ni recursos, necessites fer-ho com puguis. L’estrany és que no estiguem escoltant cada dia en les notícies que els centres exploten.
A vegades, l’educació inclusiva se soluciona amb sortides enganyoses
L’educació hauria d’ajudar a compensar les desigualtats socials.
És una peça fonamental, però la realitat, documentada científicament, és que es reprodueix la desigualtat. Un sistema educatiu es compon de molts elements, que estan funcionant dia a dia, que no poden parar, que estan vius, i no es poden arreglar amb pegats. No hem aconseguit els consensos bàsics en l’educació per a construir la societat que volem. El resultat està a la vista, cada vegada més polarització i poca reflexió. Si a això s’ajunta l’adolescència, l’impacte en la salut mental de la tecnologia i les dificultats diàries, la pressió de l’olla és impressionant.
Queda molt camí per fer per a tenir una cultura social realment oberta a la inclusió.
Sí, però en comptes de transmetre pessimisme a mi m’agrada insistir que cadascun ha de fer el que pugui en el seu espai. A la teva aula, a la teva escola, pots crear el teu espai d’inclusió. És clar que l’Administració podria fer molt més, però entre el “molt més” i el “més”, hi ha un espai en què el docent pot fer, amb la seva autonomia pedagògica. Confio que el demà sigui una mica més inclusiu que l’avui, que no es deixi a ningú enrere, que es faci una convivència més positiva, que es cuidi més el benestar dels alumnes, que es redueixi el fracàs. A la meva escola, a la meva aula, ja no dic en el sistema. Que els alumnes se sentin motivats, estimats, valorats, escoltats, i que el docent mobilitzi tots els recursos perquè l’alumne pugui trobar una oportunitat d’aprenentatge que li serveixi.
