Maria Truñó és consultora i investigadora experta en polítiques públiques de drets humans, infància i educació. Té una àmplia experiència en la defensa del dret a l’educació i en l’impuls de polítiques públiques per garantir-lo, des de diferents entitats i organismes com la UNICEF, l’Institut d’Infància i Adolescència i altres institucions governamentals.
Per què, com es titula la taula rodona, es consideren les escoles municipals agents clau per la inclusió educativa?
La taula rodona parla d’escoles municipals per tractar un univers molt divers de centres educatius que van des d’escoles bressol a centres d’educació especial passant per escoles de música i arts i centres de formació de persones adultes. Totes aquestes escoles públiques, que massa sovint no són les que venen al cap quan parlem d’escoles, cal reivindicar-les i reforçar el seu paper com a actors imprescindibles en la inclusió educativa.
La reflexió de la jornada vol superar el clar biaix que redueix l’educació a l’escola universal, obligatòria i ordinària (dels 3 als 16 anys) i situar altres escoles com a peces clau dins del mapa de l’ecosistema ampli i divers d’espais i temps educatius. Això és clau per compartir una visió i reconèixer la seva tasca per a la inclusió i l’equitat, la que ja fan i, sobretot, com la poden enfortir.
Forma part d’aquest biaix creure que les escoles municipals estan una mica més alliberades de la pressió academicista i això potser ajuda a tenir una visió més relaxada de la pràctica diària?
Malgrat que són contextos diferents, totes les escoles tenen el seu currículum d’aprenentatges a assolir i crec que no estaríem tocant de peus a terra si afirmem que la pràctica diària és relaxada en alguna escola. Cada vegada les realitats amb les quals han de treballar totes les escoles són més complexes, de canvis accelerats i demandants. Vivim en uns municipis amb més diversitats, més desigualtats i vulnerabilitats que fa uns anys, i les escoles acullen i eduquen les persones amb les seves circumstàncies.
Vivim en uns municipis amb més diversitats, més desigualtats i vulnerabilitats que fa uns anys
Les diverses crisis han empitjorat la situació social.
Encara es fan notar els efectes de la pandèmia i les crisis encadenades, tant en una salut mental més fràgil, com en malestars docents o un empobriment de les famílies per l’increment del cost de vida. Tot plegat tensiona la capacitat d’avançar cap a escoles més inclusives i cristal·litza, per exemple, en un increment de la detecció de trastorns o en retards en l’adquisició de llenguatge en la primera infància, com alerten les professionals de l’escola bressol.
I les escoles entomen tot això amb recursos insuficients: tot i que hi ha hagut un increment de pressupostos en educació des de diverses administracions, encara no ens hem recuperat globalment dels efectes de les retallades de fa més d’una dècada i seguim lluny del 6% del PIB per educació que marca la Llei d’educació de Catalunya.
Les xarxes d’escoles municipals són un espai de suport mutu. Com es comparteix el coneixement en el terreny de la inclusió educativa?
Compartir i també generar coneixement de manera més sistemàtica i com a sistema és un dels reptes per treballar millor com a escoles i, per tant, per a la inclusió educativa. No és fàcil creuar els ponts que separen la recerca de la pràctica educativa, tot i que penso que hi ha més consciència de la importància d’incorporar aquest coneixement. Compartir tot allò que ja se sap que funciona millora la vida escolar i els aprenentatges al llarg de la vida.
El fet de compartir coneixement sistematitzat a partir de la pràctica educativa reflexiva entre els professionals de l’educació necessita espais i temps. Per això són valuosos entorns de treball com les xarxes de la Diputació de Barcelona o el de la jornada d’interxarxes per aixecar la mirada més enllà del dia a dia de la pròpia escola. Com a comunitats d’aprenentatge entre iguals són rellevants per alimentar el sentit de pertinença d’una comunitat educativa més àmplia, per al suport mutu i per seguir millorant més ben orientats i acompanyats.
Creu que sovint s’aborda la inclusió des de la carència, en lloc de des de la convivència i el desenvolupament integral?
La inclusió no és una optativa per a les escoles, és una troncal. És la columna vertebral del servei essencial que són les escoles com a servei públic perquè té a veure amb fer realitat la igualtat d’oportunitats i el dret a l’educació per a tothom amb expectatives d’aprenentatge i èxit siguin quines siguin les motxilles de cadascú. També em sembla important pensar en la inclusió no com una qüestió dicotòmica, és a dir, o ets o no ets inclusiu, sinó com un contínuum on vas de menys a més. Caldria assumir amb realisme que difícilment estarem mai satisfets en inclusió educativa perquè sempre hi haurà reptes canviants i noves dimensions per aprofundir en la qualitat de la inclusió.
La inclusió és la columna vertebral del servei essencial que són les escoles com a servei públic
Com poden els governs municipals donar suport als professionals que sovint viuen la inclusió com una pressió més, desbordats per la manca de recursos i suport?
De governs municipals, com sabem, n’hi ha de totes mides i tradicions i molts d’ells, malauradament, no utilitzen totes les eines locals que tenen al seu abast per exercir més sobirania educativa. Assumint que els recursos, encara que augmentin, sempre seran limitats, seria important que tots els governs els prioritzin i orientin clarament cap a l’equitat i la inclusió educativa, com reclama el Síndic de Greuges de Catalunya en el seu darrer informe anual dels drets de la infància.
Més concretament, per incrementar els suports directes als professionals algunes de les vies serien desburocratitzar les tasques de les direccions (amb reforços administratius, centralitzant procediments als ajuntaments, automatitzant tràmits); enfortir els equips amb altres professionals (com els educadors socials municipals a les escoles bressol o d’adults); millorar la coordinació entre recursos (per exemple, de salut i atenció precoç amb les escoles bressol o d’educació especial); o també suports per cuidar el benestar professional i fomentar la seva escolta i participació.
Quin és el paper de l’entorn local (comunitat educativa, entitats, ajuntament, empreses…) en les escoles innovadores?
L’entorn del municipi amb tot el seu entramat social juga un paper clau en la inclusió educativa perquè és l’escenari on cal connectar, enxarxar, articular les oportunitats educatives en el seu sentit més ampli. Sovint el problema no és que no hi hagi oportunitats en un territori, sinó que no estan prou a l’abast per poder-les aprofitar, sobretot per part de qui més les necessita. Això passa principalment per obstacles econòmics, però també per valors culturals, per desconeixement o dificultats amb els tràmits.
En aquest sentit, a la gran majoria de barris i municipis hi ha una capacitat instal·lada important en forma de serveis i d’equipaments públics escolars, culturals (biblioteques, centres cívics, casals, museus…) o esportius (poliesportius, piscines, skate parks…), d’entitats socials (AFA, fundacions, col·lectius…) o d’empreses (petites i mitjanes, cooperatives…). M’atreveixo a dir que, en termes generals, aquests actors si hi ha una taula on se’ls convoca a treballar plegats amb objectius concrets, s’arremanguen. En aquesta taula qui té el paper de convocar, és l’ajuntament, des del lideratge públic, i qui no hi pot faltar són les escoles municipals.
L’entorn del municipi amb tot el seu entramat social juga un paper clau en la inclusió educativa perquè és l’escenari on connectem
Es poden portar a terme molts projectes amb tot aquest entramat social.
Penso que el principal repte quan parlem d’entorn i inclusió és que li manca arquitectura i musculatura per fer realitat el dret a l’educació ampliat, més enllà de l’escola, des de la petita infància fins a les persones grans. Cal una visió compartida que es vagi concretant (per exemple, “cap infant sense extraescolars”) i una articulació, des de les més petites i bilaterals (tàndems d’equipaments, col·laboracions amb entitats per APS…) fins a les més àmplies de territori (grup educació comunitària d’un barri, taula de primera infància, pla educatiu d’entorn…).
Els ajuntaments són un element de connexió molt important entre l’escola i l’entorn. Com poden treballar per a millorar una visió social d’acord amb els principis d’equitat i inclusió?
Si parlem de les escoles municipals i l’entorn, tant en l’educació de la petita infància, com en l’artística, l’especial o la d’adults podem valorar el grau d’inclusió mirant cap endins (la pràctica educativa) i també cap a fora (la pràctica comunitària). Per exemple, podem ser força inclusives amb els infants que ja estan dins de l’escola, però també hi ha els que no hi han pogut entrar perquè, per exemple, ni bressol ni música són universals. Qui entra i qui no, i per què? Hi ha obstacles diversos i no només per motius de pobresa o econòmics que es poden treballar amb un bon acompanyament a beques, tarifacions socials o bonificacions, per assegurar que la pobresa infantil enquistada i que afecta un de cada tres nens, nenes i adolescents a Catalunya sigui la prioritat per a la inclusió.
Un bon exemple és quan les escoles de música treballen més enllà de les seves parets, amb escoles de primària de més complexitat o amb entitats d’infants amb discapacitats, o amb l’escola d’adults per estendre i democratitzar l’educació musical i posar-la a l’abast de qui difícilment s’acostarà a una escola. Això amplifica la inclusió des de la pràctica comunitària.
Com a experta en polítiques públiques de drets humans, infància i educació, em podries citar algunes bones pràctiques inclusives que es portin a terme actualment a nivell d’escola i de municipi?
Destacaré tres bones pràctiques que em semblen rellevants a partir de l’experiència com a Comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (2019-23), que es treballen més enllà de la capital. Van en línia de reforçar tres mirades per a la inclusió educativa: la social, la intercultural i l’artística. En primer lloc, sobre la mirada social, destaco incorporar educadores socials municipals als equips educatius. Aquest és un element estratègic (i així s’ha avaluat) per transformar el model i millorar les capacitats de les escoles de ser més inclusives per acompanyar infants i famílies comptant amb una professional social que, en lloc de fer la seva tasca d’educació social a un centre de serveis socials, la fa a un centre educatiu i treballa amb el professorat i tota la comunitat educativa i del territori.
En segon lloc, respecte a la mirada intercultural per a la inclusió, parlaria dels recursos concrets com serveis de traducció lingüística i mediació cultural per a les escoles municipals que facilitin la comunicació amb les famílies, i alhora, introduir criteris de coneixement de llengües diverses en les contractacions, per tal que cada vegada les persones que treballen a les escoles reflecteixin la diversitat cultural i d’orígens dels municipis.
I, finalment, sobre la mirada artística, hi ha molt bones pràctiques per donar més valor a les arts amb programes estables comptant amb artistes i amb centres culturals per afavorir la creació i l’expressió artística diversificant els llenguatges des de bressol, escoles d’adults o d’educació especial. Quan el món educatiu és més permeable al món de les arts i la cultura amb vocació inclusiva, veiem que millora la participació en la vida cultural dels qui tenen menys oportunitats i és una via estratègica per reforçar la inclusió educativa i la reducció de les desigualtats.
