El passat 25 de febrer, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya va organitzar una nova Jornada sobre Zones Educatives, un espai que va reunir a representants del Departament d’Educació, de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona, municipis, centres i agents del territori.
La presència institucional en l’obertura —per part del Departament d’Educació i de la Diputació de Barcelona— així com les aportacions dels ponents al llarg del matí, van posar de manifest que ens trobem en un moment especialment rellevant per repensar la governança educativa del país. No es tracta només d’un nou pla pilot: és una oportunitat de reflexió política profunda sobre com entenem i gestionem l’educació a escala territorial.
Aquest debat ha anat agafant força els darrers temps. Les diferents reflexions, jornades i espais compartits han deixat clar que les Zones Educatives ens ofereixen una finestra d’oportunitat política del sistema educatiu català. El retorn d’aquest instrument al centre de l’agenda, en el marc del nou model impulsat pel Govern, obre la porta a un canvi estructural que pot millorar tant l’equitat com l’eficiència del sistema. Aquest model estableix quatre objectius en clau territorial: un marc competencial de col·laboració entre administracions, la garantia d’itineraris educatius inclusius, la rendició de comptes i la transparència, i el reforç d’una xarxa comunitària que sostingui els processos educatius.
El punt de partida és conegut: el nostre sistema educatiu afronta reptes complexos que cap institut, escola, entitat socioeducativa o administració pot resoldre de manera unilateral. La segregació, les desigualtats territorials, la pobresa infantil, la necessitat de refer la planificació de l’oferta educativa davant la davallada demogràfica, o la urgència de connectar polítiques educatives, socials i culturals exigeix pensar i actuar en clau territorial.
Només hi ha un camí possible: la corresponsabilitat real entre administracions. La governança basada en instruccions que s’implementen de manera esglaonada, ja no és suficient. Els reptes actuals demanen estructures capaces de treballar conjuntament, compartir informació, coordinar accions i establir prioritats estratègiques comunes.
En aquest context, les Zones de governança educativa apareixen no com un nou òrgan administratiu, sinó com un espai institucionalitzat de cooperació: un punt de trobada on el Departament i el món local puguin construir respostes conjuntes. El seu valor no rau en afegir més estructura, sinó en reordenar la governança educativa, donant protagonisme a una escala —la local— que és indispensable per interpretar la realitat educativa i actuar-hi amb eficàcia.
Les zones educatives també són una oportunitat de replantejar la manera de treballar conjuntament el teixit educatiu i reconèixer que les polítiques educatives necessiten proximitat, evidències, excel·lència en la gestió però també cogovernança amb els centres, serveis i entitats del territori. La proximitat és el primer espai de detecció de necessitats i on emergeixen reptes i s’articulen solucions.
És imprescindible aprofitar el camí recorregut: les administracions no han treballat d’esquena les unes a les altres. Al contrari, tenim anys d’experiència i de cooperació, espais compartits de colideratge en projectes conjunts que no podem obviar. Les Zones Educatives han d’endreçar i reforçar aquest ecosistema, no pas substituir-lo. I és en aquest punt on el paper dels municipis esdevé central.
Els ajuntaments són la primera administració que veu i viu les tensions educatives: coneixen de prop les desigualtats de cada barri, les dinàmiques demogràfiques, les dificultats d’algunes famílies, els espais fora escola, la xarxa associativa i el conjunt d’elements que influeixen en les trajectòries personals. Aquest coneixement de proximitat, de les dinàmiques, necessitats i dimensió del territori, no és accessori: és imprescindible per prendre decisions útils, realistes i ajustades.
Una zona que eduqui més enllà de l’escola i garanteixi la continuïtat i la qualitat dels diferents escenaris educatius, és essencial. Parlem de projectes educatius de territori que cerquen una personalització educativa en base comunitària. Ara bé, el coneixement dinàmic i la diagnosi no són suficients, cal poder prendre decisions que donin resposta de forma unitària a les necessitats.
Una política de Zones Educatives només pot tenir impacte real si situa els municipis com a aliats institucionals i si es construeix sobre espais estructurals de planificació compartida , circuits de decisió clars, mecanismes d’avaluació, rols de lideratge i equips tècnics i de suport operatiu reconeguts tant per l’administració educativa com pel territori. I aquest principi s’hauria d’aplicar arreu, també en aquells municipis amb menor capacitat tècnica, que necessiten suport i acompanyament de les administracions supramunicipals.
Les Zones de governança educativa, ben dissenyades, es poden convertir en l’espai natural per aterrar les prioritats del país —equitat, inclusió, èxit educatiu, orientació, inclusió lingüística, lluita contra la segregació— en polítiques locals sostenibles i coordinades. Han de donar coherència, reconèixer, connectar i reforçar la multiplicitat d’agents existents al territori (OME, comissions de garanties, Plans Educatius d’Entorn, serveis educatius, consells municipals), evitant la fragmentació i donant-los una direcció comuna que es concreta en projectes de zona compartits.
El Projecte Educatiu de Zona, doncs, ha de ser la brúixola estratègica que connecti l’anàlisi del territori amb objectius prioritzats, accions realistes i indicadors de seguiment. No pot ser un document declaratiu, una planificació a executar sinó que ha d’esdevenir el centre de l’acció de la Zona, que articuli els recursos existents, mobilitzi els actors i estableixi un rumb clar. El seu dimensionament és clau: massa ambició el fa inviable; massa prudència el fa irrellevant. L’equilibri és la garantia de sostenibilitat del model.
A més, les Zones Educatives ofereixen una oportunitat per redefinir el lideratge educatiu compartit, col·legiat i simètric. El Departament aporta marc normatiu, dades, garanties i capacitat de regulació; els municipis, la proximitat i l’expertesa territorial; centres i entitats, la competència pedagògica i comunitària. Només la suma d’aquests lideratges pot construir una governança robusta, definida en els convenis que la reconeixen a nivell formal, requereix compromís i es tradueix en confiança mútua.
La clau, per tant, és construir el sentit polític i transformador de les Z.E.: fer-les servir com a motor de canvi respecte a com es pensa, es decideix i es governa l’educació, reforçant les aliances institucionals i creant espais estables d’acció compartida. Si això passa, poden esdevenir una palanca per avançar cap a un model educatiu més equitatiu, més democràtic i més capaç d’adaptar-se a les realitats socials que ja tenim davant.
En un moment en què la complexitat educativa és global però els impactes són locals, les Zones Educatives ens ofereixen una veritable oportunitat de país: orientar els grans reptes des de la proximitat, i fer que la política educativa es construeixi a partir del territori i amb el territori. Aquesta és, potser, la seva contribució més transformadora.
El Diari de l’Educació, 2026