I les famílies, com les acompanyem en la tasca d’educar?

Mai com fins ara hi ha hagut un acord més unànime de la importància de l’acompanyament a l’escolaritat de les famílies i per tant, la necessitat de col·laboració entre la família i els centres educatius. Però, per què a la pràctica és una tasca complexa, encara?

Una de les barreres més difícils de salvar són les nostres pròpies creences, és a dir, aquelles idees que tenim de l’altra, de la seva funció i actitud. Aquestes idees generen unes expectatives que d’alguna manera ens delaten quan actuem. Per exemple, si una mestra li diu a un company: “Ja està bé que la família del Biel no em faci cas, jo sé el que els convé” ; denota unes creences d’expertesa, de superioritat, de relació desigual. A més a més, mostra expectatives poc acurades al esperar que facin el que ella dia, i no pot entendre com no acceptin la seva ajuda (que segurament no han demanat).

Per contra, si davant de la mateixa situació la mestra diu al company: “Veig que el Biel pateix perquè està molt sol, des de l’escola podem reunir-nos i veure què hi podem fer…” i a més a més, també parla amb la família i els diu: “Parlem del Biel, a l’escola veig que està molta estona sol i se’l veu trist, què podem fer perquè el Biel pugui sentir-se millor? Què se us acut? Potser podríem….”, aquesta mestra denota una concepció més col·laborativa, on el saber és compartit, cadascú coneix el Biel d’una manera i en un context, posant a la famílies al davant, ja que té molt més coneixent dels propi fill.

Fa uns dies, una antiga alumna m’explicava que va començar la seva primera feina a final de curs, fent una substitució a l’estança de 2-3 anys. La primera setmana, sola, amb uns 20 infants, oblida treure el bolquer d’un nen desprès de la migdiada (n’hi ha que el porten tota l’estona i d’altres només per dormir). La mare de l’infant en qüestió, via agenda, li escriu “estaria molt bé que el meu fill sortís sense bolquer, no com divendres”. En aquest cas, la mare està disgustada amb la situació de baixa de la mestra titular i desconfia de la capacitat de la mestra nova. La desconfiança que li genera la situació crea una resposta que en comptes d’ajudar, crea tensió i més distància entre totes dues. I em pregunto, com s’ha fet el traspàs? Con s’ha acompanyat a la mestra nova i a les famílies?

Si la recerca exposa que un dels aspectes més rellevants en l’èxit escolar és la comunicació en relació a l’escola en el context familiar, com podem fomentar que les famílies coneguin l’escola, a les mestres, què s’hi fa, amb qui i com, per poder-ne parlar a casa? Com podem facilitar que cada infant pugui fer una narrativa de la seva història que sigui coherent amb el que hi ha a casa i a l’escola?

Penso que l’acompanyament comença des del primer dia en que una família visita l’escola: quina impressió té de l’edifici, amb quina actitud la reben, quina informació i proximitat hi ha, com són les altres famílies…aquestes trobades inicials generen una primera impressió i unes expectatives que costarà canviar.

D’altra banda, per poder col·laborar és imprescindible interessar-se per l’altra i conèixer més sobre ella, però això només passa si tinc moments compartits. En aquest sentit, aspectes organitzatius com les entrades i sortides “lentes”, és a dir, aquelles que deixen un marge ampli per arribar i iniciar el dia a l’escola. En aquest cas, el fet d’entrar a l’escola i estar una estona amb els infants faciliten 3 aspectes bàsics:

Coneixença. Del propi fill, dels seus companys, de la mestra, dels espais, de les propostes…
Vincles. Al ser-hi hi ha la oportunitat de mirar-se amb altres, de comentar, de trobar punts en comú, de sentir-se part d’una comunitat.
Confiança. La coneixença, la impotència de l’infant i els vincles que es van forjant, possibiliten complicitats que generen confiança.

Una altra oportunitat són les trobades d’inici de curs, on es presenta un moment ideal per conèixer-nos, per saber què esperen les famílies i per compartir unes trobades participatives on es creïn més complicitats. Aquestes trobades haurien de repetir-se en altres moments del curs, de manera grupal i individual.

Així, doncs, què podem fer per acompanyar a les famílies en l’educació? creure que tots sumem, fer equip, obrir portes de forma planificada, consensuada i amb sentit, por conèixer-nos i oferir un context on les famílies poden tenir altres models, compartir neguits i fer xarxa amb les altres famílies.

Però el més important som nosaltres, la nostra actitud i fer un treball intern per poder analitzar els neguits, les pors i exposar les creences per canviar la mirada de manera autèntica, erradicant frases tòxiques de l’estil “com cada dilluns ja venen espatllats de casa”. Treballar en equip és com un puzle, entendre que cada un de nosaltres té una peça clau i un lloc, així, junts fem possible anar més enllà en benefici dels infants, tenint en compte que la organització de la jugada i el primer moviment, toca fer-ho des de l’escola.

[ Sílvia Blanch va intervenir al XXIXè Fòrum Local d’Educació “El treball amb les famílies des del món local” el passat 26 de novembre. Aquí podeu trobar-ne més informació]