Reportatge

La melodia de la diversitat: Un piano de cua s’instal·la a les escoles d’educació especial

A mesura que es va pujant des del mar, endinsant-se a Badalona, es comencen a sentir les tecles d’un piano. No és una melodia afinada. Sona, més aviat, com tecles tocades aleatòriament. Perquè ho són. Qui interpreta no és cap professional sinó alumnes de l’escola d’educació especial Llevant, que durant la darrera setmana de maig han pogut gaudir d’un piano de cua que la Fundació Maria Canals ha instal·lat al seu pati.

Es tracta d’una iniciativa en el marc del Concurs Piano al Carrer, que omple de pianos les ciutats perquè les persones puguin tocar-hi lliurement. A banda de la proposta original -que enguany arriba a la 68ª edició-, s’ha posat en marxa un ‘off concurs’, que duu pianos a llocs on aquest instrument, que tradicionalment s’ha identificat com a elitista, no acostuma a arribar.

Alguns d’aquests indrets són escoles d’educació especial com la Llevant de Badalona, un centre públic amb alumnes d’entre 3 i 14 anys amb discapacitat intel·lectual severa. Entre les 73 criatures que hi acuden n’hi ha amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), Síndrome de Down o paràlisi cerebral, per exemple. En els darrers anys, la gravetat de les patologies que presenten els alumnes s’ha anat incrementant, tal com reconeixen des del centre. Per això, se centren en treballar la comunicació, l’autonomia, la capacitat de decidir, l’autoregulació i les habilitats socials.

I, per a realitzar aquesta tasca, “les activitats més sensorials tenen un valor immens”, tal com assegura Mar Borràs, directora del centre, qui lamenta que la música i les arts abans tenien “molt més pes curricular” a les escoles d’educació especial. Ara, molts centres com l’Escola Llevant treballen per recuperar-ho, perquè “l’evidència científica ens hi porta”, apunta.

La música arriba a tothom. Aquesta és la premissa sota la qual treballen en aquesta escola. Cantar, taral·lejar o marcar el ritme són activitats que connecten amb els alumnes. “És important comptar amb professionals que tinguin en compte la importància de la melodia, del to, la intensitat o les pauses”, explica Borràs, qui assegura que encara que molts dels seus alumnes no parlin, es poden comunicar a través del so.

I això és exactament el què passa al pati de l’Escola Llevant. Les interaccions dels alumnes amb el piano són diverses. N’hi ha que s’ho miren de lluny, que no tenen clar que s’hi vulguin acostar, però gaudeixen en la distància. D’altres, els més hipersensibles o els qui són sords, toquen la caixa per sentir les vibracions. Els més introvertits descansen sota el piano, on els sons arriben amplificats. I els més agosarats s’hi asseuen al davant i el toquen.

Però no ho fan pas sols. Els acompanya en Jeroni Oliva, pianista i dinamitzador del Concurs. Ell estableix un diàleg amb les mans, tot observant amb quina energia toquen els alumnes. Els escolta i, en funció del ritme, la intensitat i la intenció, comença a interpretar una melodia acord. En veure que les seves notes són respostes, els alumnes deixen de, simplement, colpejar les tecles, per a establir un diàleg musical amb Oliva.

“Les reaccions són brutals. Gestos que, per a nosaltres podrien ser micro, per a ells són macro”, explica el pianista. Criatures amb paràlisi relaxen la musculatura de forma colpidora, nens amb TEA es relacionen a través de la música. “És un joc. Quan veuen que m’adapto al que toquen, canvien de ritme per comprovar que encara els escolto. I, llavors, el piano parla per ells”, explica Oliva, qui assegura que la melodia és “com un bany d’aigües termals”.

I realment així ho sembla, sobretot observant aquelles criatures que s’ajeuen sota la caixa del piano, on les educadores hi han col·locat matalassos. “Allà arriba tot amplificat”, explica Oliva. Els alumnes fan cua per apropar-se a l’instrument, provocant la sorpresa i admiració de les seves famílies que, durant una estoneta, poden acompanyar-los en aquesta activitat. La Conchi és mare d’una de les criatures i observa embadalida com el seu fill toca. “Aquest matí deia que no li agradava el piano!”, exclama.

Mentre el grava amb el telèfon, explica que al seu fill li encanta la música. Sobretot la percussió amb ritmes marcats i clars que acompanya amb palmes i espetecs de dits. Però no les tenia totes amb que s’atrevís a posar-se a les tecles. I ho ha fet. Qui també s’ha atrevit és en Joel, un alumne amb TEA de 14 anys, que aquest curs es gradua. Li encanta la música, de qualsevol tipus. A casa, de fet, té una guitarra, però li sembla un instrument massa difícil de tocar. Per això, poder trastejar amb el piano li ha semblat una experiència “molt xula”.

Un regal per educadors i famílies

L’Escola Llevant ha reservat una estona de l’activitat amb els alumnes perquè les famílies puguin acompanyar els seus infants. Però també els ha regalat una estona per a elles soles. Quan totes les criatures hagin tornat a les aules, els adults es quedaran amb el piano i Oliva tocarà per a ells i els dinamitzarà una activitat. “Són persones que pateixen molt i carreguen moltes coses”, expressa Mar Borràs. A més, aquesta activitat és una oportunitat per recuperar la relació amb algunes famílies. “Molts alumnes arriben al centre amb un bus escolar, així que no veiem els seus pares”, es lamenta la directora.

Però les famílies no són els únics adults que podran gaudir d’aquest piano de cua. Des de l’escola també s’ha reservat un espai per als monitors de menjador. “Són treballadors molt vocacionals, que estan poques hores amb els alumnes, però són de les més dures, perquè hi ha molts trastorns alimentaris”, expressa Borràs. “A més, cobren molt poc. Ens hem d’ajudar les unes a les altres en aquest sector”, afegeix.

El piano és una eina terapèutica, comunicacional i d’aprenentatge que serveix per a qualsevol, no només pels alumnes amb diversitat funcional. De fet, la música és una disciplina oblidada, però amb moltíssimes potencialitats que poden ser útils al llarg de la vida. “És quelcom que tenim pendent a l’educació. No ha de ser només una activitat reglada, amb solfeig i tècnica, sinó que ens ha de poder arribar de manera més popular”, apunta Borràs. “Es tracta de sentir, no de saber-ne molt. Com més sentim, més captem, millor ens podrem comunicar”, resumeix Oliva.