La jornada, organitzada per la Diputació de Barcelona, va esdevenir, com es pretenia, un espai de diàleg i encontre entre professionals del sistema educatiu i de les estructures de planificació i gestió de l’administració local. Els participants van tornar a casa amb una motxilla d’eines conceptuals útils per a les seves responsabilitats professionals, gràcies a les aportacions dels ponents que van participar a la primera part, les experiències que es van exposar i gràcies a una segona part participativa, en la que van poder compartir reflexions i entrar en contacte amb altres professionals del seu territori.
Com va explicar Francesca Alaminos, gerenta de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona, amb aquesta jornada es pretenia connectar diferents professionals de la Xarxa d’Escoles Municipals (XEM) de la Diputació de Barcelona, constituïda al seu torn per quatre grans xarxes: la d’escoles bressol municipals (XEBM), la d’escoles municipals d’educació especial (XEMEE), la d’escoles municipals de música i arts (XEMMA) i la d’escoles municipals de persones adultes (XEMPA). L’objectiu era reforçar els vincles entre els seus professionals, definir línies estratègiques i posar en valor la contribució dels ens locals en els objectius d’inclusió educativa i social. Com administració més propera als ciutadans, els governs locals tenen una funció primordial en la tasca de garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i en la de facilitar oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom.
A la conferència inaugural, Gerardo Echeita, catedràtic emèrit de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat Autònoma de Madrid, va exposar el marc conceptual general i els reptes i oportunitats de les polítiques d’inclusió. Compta amb una llarga experiència. Com a expert en polítiques i pràctiques inclusives ha assessorat organismes com la UNESCO, l’OCDE i UNICEF i és autor o coautor de més de 150 articles, treballs d’investigació i llibres sobre la matèria. Echeita parteix de la premissa que la inclusió és la part més complexa i més difícil de les tasques del sistema educatiu i creu que per poder assolir els objectius d’inclusió, cal repensar-lo de dalt a baix, des de les estructures escolars a la dinàmica de l’aula.
Per ser inclusius, els centres escolars han de desenvolupar cultures, polítiques i pràctiques docents que permetin “oferir a tots els nens i nenes, adolescents i joves, sense exclusions ni eufemismes respecte al que significa el “tots i totes”, oportunitats equiparables, justes, per estar junts, reconèixer-se, respectar-se i conviure positivament, des de la base de la seva igual dignitat, i poder aprendre sense límits imposats per qualsevol mena d’iniquitat”. Un propòsit tan ambiciós requereix, segons ell, un “fort convenciment i un recolzament social i polític ferm”. Aconseguir-ho no és fàcil i canviar cultures i estructures, tampoc no ho és, per això cal preveure, segons ell, que entre les dificultats a vèncer cal comptar que hi haurà resistències.
Per aplicar polítiques d’inclusió caldrà fer front a diverses barreres. Algunes són de caire cultural, com per exemple aconseguir una valoració positiva de la diversitat humana. Però moltes sóon de caràcter estructural, doncs, segons Echeita, “tenim un sistema escolar que ha estat i segueix sent elitista, classista i capacitista”. Cal un canvi, però per aconseguir-lo, cal voler-lo. I perquè tot el sistema educatiu s’alineï en els objectius de la inclusió, cal compartir un marc de referència, saber què diem exactament quan parlem d’inclusió, estar segurs que tots estem parlant del mateix. Això és un requisit primordial a l’hora de definir com haurien de ser les aules i els centres veritablement inclusius.
Ha de ser, a més, un canvi multinivell, que permeti contrarestar els factors de vulnerabilitat de cada nen, no només dins de l’aula, sinó més enllà de les parets de l’escola. I també a nivell personal. Gerardo Echeita es va preguntar com podem viure tranquils en un país en el qual un de cada quatre nens està en situació de pobresa. Només amb polítiques educatives i escolars, no es poden remoure aquestes iniquitats. Cal incidir també sobre els factors socials estructurals que provoquen les vulnerabilitats.
Les barreres no les tenen els infants. Siguin com siguin aquests infants, són els factors exteriors els que els col·loquen en una situació de vulnerabilitat. Per aconseguir la inclusió, s’ha d’intervenir de manera justa, que no vol dir idèntica, doncs cada cas de vulnerabilitat és diferent i requereix una aproximació individualitzada. I ha de comptar amb la participació dels mateixos infants i les seves famílies. Al final de tot el procés, el resultat ha de ser que tot infant se senti reconegut, volgut, recolzat i estimat. Ara que es parla tant dels dies de l’orgull, va concloure, cada dia hauria de ser el dia de l’orgull de l’infant.
Les barreres no les tenen els infants. Són els factors exteriors els que els col·loquen en una situació de vulnerabilitat
La inclusió és un objectiu que va més enllà de l’escola i del temps educatiu reglat. Involucra a tota la societat. Aquesta és una idea que va sortir tant en la intervenció d’Echeita com en la taula rodona posterior – Els municipis i les escoles municipals, agents claus per la inclusió educativa – en la qual es va produir una confluència molt enriquidora d’aportacions acadèmiques i experiències pràctiques. Hi van participar Eva Alfama, investigadora, consultora i especialista en polítiques de transformació social; Maria Truñó, politòloga y psicòloga social que va ser comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona entre 2019 i 2023; Bernat Maristany, director de l’escola d’educació especial municipal Can Barriga, de Badalona; Laia Asso, pediatra i directora general d’Educació inclusiva del Departament d’Educació de la Generalitat, i Maria Vilani Da Silva, nascuda al Brasil i exalumna del Centre de Formació de Persones Adultes del Masnou.
Diferents ho som tots, va començar Eva Alfama, i això implica canviar la mirada que tenim sobre la diversitat. Les persones canvien, les situacions i la societat, també. Això comporta que si volem acollir la diversitat, hem de repensar-ho tot constantment i fer-ho de manera conjunta, cooperativa. Alfama va destacar la importància d’establir aliances entre administracions i territoris, crear xarxes en les quals els professionals puguin col·laborar i compartir experiències. En una ciutat educadora, tots els recursos públics poden utilitzar-se com una eina d’inclusió: els parcs, els centres cívics, les biblioteques, les activitats extraescolars. Va invitar a repensar com utilitzem els recursos disponibles i adaptar les eines a les necessitats. Repensar, per exemple, els horaris. Alguns equipaments que estan tancats els cap de setmana podrien utilitzar els diumenges per acollir gent que té dificultats durant la setmana, per exemple les dones estrangeres que treballen com internes i volen aprendre la llengua.
María Truñó va explicar que la complexitat i les desigualtats estan creixent tant que no es poden abordar només des de l’escola. S’ha de passar de projectes concrets a una política pública sistèmica, que impregni tota la comunitat. És important mirar la diversitat que es troba dins de l’aula, però també ho és mirar qui no hi arriba, perquè les absències ens poden mostrar on són les barreres. A l’escola bressol, les escoles de música o de persones adultes, les absències ens assenyalen els col·lectius més vulnerables, aquells que ni tan sols hi tenen accés, les capes socials més vulnerables. No és casualitat que a les escoles bressol hi hagi una menor proporció de nens d’origen immigrant que a la resta dels nivells educatius del sistema obligatori, que són gratuïts. La interculturalitat ha de formar part de l’equació de les polítiques d’inclusió, que ha d’estar incorporada a totes les polítiques públiques, de les polítiques socials als plans de barris.
Bernat Maristany participa des de fa set anys en un projecte perquè les Escoles d’Educació Especial com la que ell dirigeix esdevinguin proveïdors de suport a l’escola ordinària. Va explicar les raons per les quals totes dues es poden beneficiar d’aquesta relació. Moltes escoles ordinàries tenen por d’acollir nens amb necessitats educatives especials, però moltes vegades aquesta por és fruit del desconeixement de què impliquen exactament aquestes necessitats. Els professionals necessiten coneixements, eines pedagògiques i metodologies d’acollida i inclusió. L’objectiu del projecte és que les escoles municipals d’educació especial es coordinin amb les escoles ordinàries per orientar i concretar les actuacions més ajustades a les necessitats educatives de l’alumnat. Donar-les eines perquè aquesta experiència educativa sigui un èxit. I també conscienciar les famílies dels nens amb dificultats que poden confiar en el projecte educatiu de les escoles ordinàries.
En tot cas, les polítiques d’inclusió necessiten recursos. Com que les necessitats no paren de créixer, i l’exigència social d’atenció a la diversitat, afortunadament també, pot semblar que tot està per fer. Laia Asso compren aquesta percepció, però no es correspon a la realitat. “És un camí tan llarg que fa la impressió que l’objectiu sempre està més lluny, que la distància que hi ha entre el que tenim i el que desitgem es cada cop més gran, però quan mires enrere veus que s’ha avançat molt”. Sosté que l’escola s’ha de veure com una eina d’actuació comunitària i tant els equips docents com els càrrecs públics han de portar les ulleres de la inclusió sempre incorporades. És la seva manera de dir que una bona política d’inclusió exigeix que els seus principis impregnin totes les actuacions, les activitats i les polítiques públiques de manera transversal. Laia Asso va destacar la importància de construir xarxes, entre els professionals, les administracions, els nivells educatius, les entitats… L’experiència de la pandèmia ens mostra, segons ella, que la cooperació és la millor manera de fer front a les dificultats i d’avançar cap als objectius. Especialment en aquest moment en què es constata un fort increment d’infants amb necessitats educatives especials, per l’augment de determinades alteracions del neurodesenvolupament com ara els trastorns de l’espectre autista. “L’increment és tan important, que no l’atrapem”, va dir.
Les polítiques d’inclusió tenen uns destinataris, i ningú millor que ells per valorar i assenyalar els reptes i les mancances. El testimoni de María Vilani Da Silva va mostrar fins a quin punt és com, per a les persones que venen d’altres països, trobar eines que els faciliten la integració per poder portar una vida plena a la societat d’acollida. Divorciada i mare d’un nen d’onze anys, no ho ha tingut gens fàcil. Va arribar a Catalunya fa vuit anys, quan en tenia 40, i el primer problema que es va trobar és que no va poder convalidar els estudis que havia fet al Brasil. Si volia prosperar, havia d’estudiar aquí. I ho va fer, començant per la llengua catalana. Es va treure l’ESO i ara està cursant un grau mitjà de formació professional amb l’objectiu de passar després al grau superior i poder titular-se com a infermera. És el que vol ser. I està contenta de com l’han ajudat en aquest camí per poder-ho fer, però creu que també hi ha aspectes a millorar a l’hora d’oferir oportunitats d’integració. Suggereix, per exemple, revisar els horaris. Moltes de les persones que fan formació d’adults tenen situacions laborals irregulars, o precàries. També les facilitats d’aprenentatge a distància, però amb tutories accessibles que els ajudin a superar les dificultats.
Moltes de les qüestions que es van exposar a la taula també van sortir, en forma de documental, en els vídeos que es van projectar sobre quatre experiències d’escoles municipals que es van triar, entre moltes d’altres possibles, per considerar que podien ser una referència inspiradora per a tots els assistents. Les escollides van ser el projecte “Parla’m de tu” del Centre de Formació de Persones Adultes del Masnou; el projecte d’accessibilitat a la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona portat a terme per l’Escola d’Educació Especial Municipal de Gavà; el programa de coeducació de l’Escola Bressol Marrecs, de Sant Just Desvern, i els projectes de música i comunitat de l’Escola Municipal de Música de Mataró.
La jornada es va completar amb una segona part eminentment participativa. Es va programar una activitat relacional que amb el títol “Connectem. Territoris per la inclusió”, estava destinada a propiciar un espai de trobada entre els professionals dels ens locals i les escoles municipals d’un mateix territori per tal de crear o enfortir aliances en favor d’una educació de qualitat, inclusiva i equitativa. Generar i reforçar vincles per idear projectes, accions i polítiques inclusives. Els participants es van agrupar en cercles d’unes deu o dotze cadires, organitzats per proximitat territorial, on van poder intercanviar reflexions i experiències.
Durant l’activitat es va utilitzar una caixa amb qüestions dinamitzadores. Acabada l’activitat, tots els cubs utilitzats es van ordenar per donar lloc a la idea motor de tota la trobada. Va ser aquesta:
Sumem diversitat, multipliquem aprenentatges: educació de qualitat per a tothom.
xarxa d’escoles municipals = (+) diversitat (x) aprenentatges
Una idea que Marcel·lina Bosch, coordinadora de l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona, va recollir i glossar en la seva intervenció de tancament i comiat de la jornada.
L’alegria de la foto final de tots els assistents indicava que havia sigut una experiència molt gratificant.
Del conjunt de les intervencions en podem extreure unes quantes idees força, a manera de conclusions.
- La inclusió té a veure amb la vulnerabilitat. Les causes i les formes de vulnerabilitat poden ser múltiples, per tant, també múltiples les necessitats d’inclusió a atendre.
- La vulnerabilitat no està en la persona. És un concepte relacional. Ve marcada per les barreres que el context imposa a la persona, que pot ser diferent en diferents contextos. La vulnerabilitat depèn del lloc on et posen les circumstàncies.
- Diferents ho som tots. Tots podem ser o esdevenir vulnerables.
- La inclusió és un viatge, i cal voler fer-lo. Implica dissenyar programes i eines que ajudin a remoure les barreres que compliquen l’itinerari de les persones.
- La inclusió requereix un compromís que garanteixi el vincle que permeti sumar esforços dels diferents professionals, institucions i nivells educatius.
- És un compromís que apel·la a les escoles, per descomptat. A tot tipus d’escoles que participin en les tasques educatives: ordinàries, d’educació especial, de persones adultes, de música, etcètera, i de diferent titularitat.
- A la societat en el seu conjunt, a través de les xarxes reglades i també les informals.
- I per a tota la vida. S’ha d’estendre més enllà del període escolar i ha de donar oportunitats de millora, aprenentatge i integració al llarg de tota la vida.
- Per aconseguir una societat inclusiva cal abordar canvis multinivell: dins de l’aula; a les estructures educatives, i més enllà de l’aula, als espais de convivència en el territori.
- Les polítiques inclusives no poden limitar-se a les polítiques educatives i escolars, han de ser també socials i abastar totes les esferes de la vida.
- De la mateixa manera que en les polítiques d’igualtat de gènere només es va poder avançar quan la visió de gènere es va incorporar a totes les polítiques, les d’inclusió, per ser efectives, han d’impregnar també totes les polítiques, de la política urbanística contra la segregació als plans de barri.
- I s’ha de fer amb participació de les persones a les quals van adreçades i amb el propòsit de promoure les intel·ligències múltiples.
- Com que la realitat canvia constantment, també cal repensar-ho tot constantment.
- En una ecologia de l’equitat, s’ha de buscar una integració justa, que no vol dir idèntica.
En resum, la inclusió requereix una política pública sistèmica capaç d’impregnar tota la societat i d’incorporar tota la diversitat que existeix perquè tothom pugui desenvolupar les seves millors capacitats al llarg de tota la vida.
