Com gairebé cada dimecres, la Luisa arriba a l’Institut Blanxart de Terrassa a l’hora del pati. Mentre els alumnes surten a esmorzar, ella pren una taula amb rodes que instal·la a un dels extrems del pati i desplega tot de tríptics i fulletons. Poc a poc, alguns joves es van atansant per a parlar amb ella. La Luisa és una PICDES, o corresponsal d’Instituts, del Servei de Joventut i Lleure Infantil de l’Ajuntament de Terrassa i es disposa a muntar el seu Punt Jove.
Els qui s’acosten a la Luisa li pregunten el que volen, qualsevol dubte que els rondi el cap: des de preguntes relacionades amb educació sexual, qüestions relatives als estudis o a extraescolars, o converses més disteses relacionades amb la seva vida quotidiana. Ella és molt jove i això fa que “se sentin molt còmodes preguntant al Punt Jove. Parlem de tot allò que els preocupa”, explica la Luisa. “Hem de saber parlar de qualsevol cosa i nosaltres sempre intentem plantejar temes que els facin reflexionar”, afegeix.
El Punt Jove és l’oficina Jove (o centre Baumann) “descentralitzada”, com diu la Luisa. És una manera d’apropar als joves els serveis de la ciutat, que siguin conscients que tenen tota una xarxa al darrera disposada a orientar-los en moments crítics del seu creixement. I les etapes de transició, com la que es dóna als 16 anys, després de l’ESO, és una de les més transcendentals.
La importància d’aquest moment vital és coneguda i tractada amb cura també des de l’Ajuntament de la ciutat i per això ja fa anys que van crear el programa ‘Ser jove després de l’ESO’; es tracta d’una tutoria d’acompanyament en transicions adolescents a Terrassa de la que la Luisa, com a PIDCES, en forma part.
El projecte, que va néixer al 2004, és una iniciativa transversal que involucra tant a l’oficina Jove, com a Serveis Socials, Foment i Educació de l’Ajuntament per a donar un acompanyament integral als joves que es troben en el seu darrer any d’educació secundària. Marta Mencía, secretària tècnica del Consell de la Formació de Terrassa, explica que el projecte va sorgir arran d’inquietuds que detectaven als adolescents quan havien de prendre decisions importants davant de les diverses alternatives que els sorgeixen en aquesta transició.
“Vam veure que havíem de fer intervenció per a facilitar les transicions. Exercir de pont cap a altres oportunitats formatives perquè la continuïtat en els estudis en aquest moment vital és molt important. Ja fèiem coses a nivell particular i això ens permet coordinar tots els actors que intervenim en el món adolescent”, explica Mencía, que afegeix que el programa es va crear amb l’assessorament de la Diputació de Barcelona.
Així, el ‘Ser Jove després de l’ESO’ involucra sis instituts, la meitat de centres públics de la ciutat i assessora vora 500 joves amb tutories integrals que duren dos anys: comencen a quart de l’ESO i continuen durant tot l’any següent. El primer any l’acompanyament es basa en la coneixença: “els expliquem tots els serveis d’assessorament que la ciutat els posa a disposició per a que puguin fer bona tria i, també, fem processos de coneixement propi. Els ajudem a saber una mica més d’ells mateixos, amb tota una sèrie de dinàmiques i projectes que els permeten fer una millor tria del que els convé més un cop acabin la secundària”, comenta la Luisa.
Tenir un referent adult fixe durant dos anys que està dins el sistema d’atenció a l’adolescent de la ciutat és “molt positiu”, segons Mencía, qui considera que el programa “acaba sent preventiu. Es pot pensar que aquells alumnes que estan fent Batxillerat o FP ja estan encarrilats, però no és veritat, hi ha molt abandonament escolar en joves que han graduat l’ESO”.
Acabar l’ESO: una transició crítica
La tutoria que planteja el programa ‘Després de l’ESO’ un cop acabada l’educació secundària és personalitzada: cadascun dels joves que s’hi acullen estan sota assessorament d’un professional que els acompanya durant els dos anys. “Els truquem per primer cop al juliol, després de les notes de quart”, explica la Luisa. Aquí és el primer punt crític: saber com se senten després de les classes, què els agradaria fer i fer-los coneixedors de les diverses opcions que hi ha.
“En aquest moment es tenen molts dubtes sobre com accedir a cada opció educativa. Parlem de les vies d’accés, de les ponderacions. Tenim un sistema educatiu en el que cada any canvien coses i els joves estan molt agraïts quan algú els facilita tota aquesta informació de manera simple”, assegura la Luisa. En aquest moment també es parla de les opcions viables de cadascun dels joves, tenint molt en compte “les expectatives que tenen: hi ha moltes professions envoltades per mites. Per exemple, estudiar criminologia no et converteix en un CSI. Els mites marquen el camí que molts escullen i moltes vegades acaben decebuts”.
Després d’aquesta primera tutoria es fa una segona trobada al juliol, quan ja se sap si han entrat a l’opció formativa que els interessa o si han d’anar a recuperació al setembre. Aquestes tutories, que són “voluntàries, es fan per telèfon, presencialment o inclús per xarxes. De vegades, és veritat que costa trobar algun dels nanos, però és per això que és tan atractiu que el programa sigui transversal: quan no el trobem nosaltres, algun PIDCES com la Luisa els pot veure a alguna visita a l’institut o en algun espai jove”, explica la Marta Dinarès, tècnica de programes educatius del Consell de l’FP de l’Ajuntament de Terrassa.
Així, el seguiment es dóna amb més intensitat en aquests moments crítics, com també és el final del primer trimestre, en el que s’ha de veure si l’opció formativa que han triat els agrada. “Ens preocupem de si s’hi senten a gust o volen canviar. Moltes vegades ens trobem amb joves que es frustren perquè els baixen les notes i es frustren, o casos en els que se n’adonen que l’opció triada no és per a ells”, comenta la Luisa.
L’abisme de després de l’ESO i el risc de l’abandonament escolar
Si no se sap reconduir els problemes que sorgeixen al primer trimestre hi ha molt risc que el jove abandoni el curs a meitat d’any i això és molt problemàtic perquè “són molts mesos en els que no es fa res que poden derivar en que el jove abandoni els estudis per haver-se desconnectat”, considera Dinarès. “Hi ha molts alumnes, bons alumnes, que no encerten”, afegeix.
En aquest sentit, Mencía ressalta que no s’ha de culpabilitzar l’adolescent que s’equivoca perquè “l’abandonament escolar és un problema social complex que té arrels al propi sistema educatiu, per no haver estat capaç d’adaptar-se a les necessitats dels alumnes i a parar atenció a la diversitat”, opina. Per exemple, destaca el cas de l’FP, de la que es té “una opinió molt equivocada: no és l’opció fàcil, té un nivell molt alt que els alumnes no s’esperen. I a més arrosseguen mancances formatives que els impossibiliten tenir èxit a l’FP”, critica Dinarès.
Tot i això, Mencía destaca que no hi ha “tants ‘ninis’ com molta gent es pensa”. El projecte compta amb un aplicatiu conjunt on totes les branques involucrades introdueixen les dades de tots els joves que assessoren. “Veiem que hi ha una part minúscula de joves que no volen fer res després de l’ESO. Els ninis no és que no vulguin fer res, és que no encaixen. La majoria de nois i noies en aquesta situació estan en processos de cerca”, aclareix.
I és que l’orientació ha anat millorant, segons les expertes. “L’adolescent ja no està tan sol en aquestes decisions. Les famílies i professors fan una gran feina, però és imprescindible no sortir-se del sistema en aquest moment tan crític”, assegura Mencía.
