Amb aquesta amenaça mundial, on les prioritats i necessitats són més elementals que mai -salut, seguretat física i alimentació, en primera instància-, fins i tot ens estem oblidant de qualsevol tecnofòbia per abraçar-nos a les eines digitals més assequibles; curiosament per a dues coses que semblen antagòniques: d’una banda, mantenir la distància, ja que mai hem pagat tant amb el mòbil, fins i tot utilitzant la identitat facial o dactilar, mai hem sol·licitat tants rebuts digitals; i de l’altra, mantenir el contacte, i aquí les xarxes socials són predominants.
En un món on no hi ha estratègia de màrqueting que no contingui un pla de comunicació en xarxes socials, deixem de banda tots els nostres dubtes sobre el big data, la infoxicació, la privacitat de les dades, l’ús i abús o fins i tot les tecnoadiccions, per resoldre un mal comú bastant pitjor: superar el trauma de l’aïllament.
Queden ocults comportaments tan criticats de les xarxes socials com la necessitat d’afiliació, d’admiració, presumir per un objectiu aconseguit i la recerca constant del “like”. Avui el que busquem és mantenir el contacte, la companyia, mitigar la soledat.
Avui més que mai les xarxes socials ens ajuden a unir-nos, a sentir que formem part d’alguna cosa, ens revifen l’esperança, ens mantenen la confiança en l’ésser humà.
L’organització de la no organització de la nostra casa és el mirall del que passa a fora, l’organització del caos: que a les vuit de la tarda sortim a aplaudir ha aconseguit programar esdeveniments de la nostra quotidianitat com quedar per videoconferència o el començament de programes de televisió per “després dels aplaudiments” amb total normalitat.
Sempre m’he mantingut fermament convençuda de que les xarxes socials existiran, d’aquí que sigui important conèixer-les i, sobretot, fer-les servir bé. Ens proporcionen i ens treuen el que els altres pensen de nosaltres gairebé per parts iguals.
Aquest missatge ara pren més sentit que mai. Com també el de l’elaboració responsable del nostre propi PLE, entorn personal d’aprenentatge, i la nostra PLN, xarxa personal d’aprenentatge. Avui cal afegir a aquests conceptes el de Xarxa Social d’Aprenentatge com un entramat de relacions socials amb les quals aprenem, som, vivim, compartim, estem. No, no deixem d’aprendre i, passada la fase de considerar això com una oportunitat per fer-ho, per aprendre, tu decideixes què aprens, on i amb qui.
Ara és moment d’avaluar els nostres actes, el nostre comportament a les xarxes: ni prescindir ni abusar, és moment de tenir l’aristotèlica virtut del control, de no deixar-se portar. De fet, en un moment en què compartir tot tipus d’informació ha estat el comportament generalitzat de la primera fase, a poc a poc s’ha anat imposant el pensament crític i s’ha verificat la informació a nivell col·lectiu. Aquest gest també es mantindrà: serem més compromesos amb la veracitat a l’hora de compartir alguna cosa o, fins i tot, quan rebem segons quines informacions.
Coses com la nomofòbia, la por irracional a romandre un interval de temps sense el telèfon mòbil, per exemple perquè se’ns oblida a casa quan anem a treballar, han deixat de manifestar-se. Ara hi ha altres pors, pors que no tenen nom, por de viure sense wifi, avui més que mai podem ser nowifòbics.
Vivim un moment històric i únic de relacions amb el món proper i llunyà a través de la virtualitat i la tecnologia. Cal considerar riscos, el més típic és el de la cosificació de les persones. En això també tenim esperança, ja que s’està prenent Internet com a espai d’autoaprenentatge i coneixement.
Hi ha un concepte antropològic que m’agradaria destacar aquí, és el del “capital social” com a conjunt dels recursos obtinguts a partir d’una estructura social. Pensem en això per un moment: ara mateix el recurs més important seria la quantitat d’informació que flueix per les xarxes: notícies, lectures, enllaços, pel·lícules, possibilitat de visitar museus, sessions d’entrenament de qualsevol esport, tutorials de tot tipus de destreses, xerrades dels temes més variats, missatges, concerts, articles, webinars, etc.
Això podria relacionar-se amb la teoria dels dons entesos com a regals. La reciprocitat és un terme molt adequat per categoritzar un tipus de relacions entre individus o grups, caracteritzades per la contraprestació de béns i serveis que no tenen la transacció econòmica típica, és a dir, en què no es traspassa diners. Marcel Mauss, autor que va desenvolupar aquesta teoria, va realitzar un estudi comparat en diferents cultures subratllant que la continuïtat de la vida social es basava en una clau d’acció en seqüència indispensable per mantenir el fonament de la vida en societat: donar-rebre-donar .
Heus aquí el quid de la qüestió: la necessitat de reciprocitat com a moviment de la qualitat humana, avui més que mai, l’obligació de reciprocitat generada per la confiança mútua dels agents d’una mateixa xarxa de retornar, de tornar a donar, de com a mínim agrair.
M’agradaria que aquesta crisi servís per a moltes coses: la millora del medi ambient, la fi del capitalisme patriarcal com a única opció, la disminució dels nivells de contaminació, la generació d’altres moviments de consum més responsables… També m’agradaria que servís perquè entre els nostres referents hi hagués més dones, que això fes visibilitzar-les i visibilitzar-nos, no per generar conflictes, sinó per solucionar-los, per ajudar a aconseguir-ho, per ser i estar. Les dones, al llarg de la història, al llarg de qualsevol catàstrofe, guerra i setge, hem estat silenciades i al mateix temps hem mantingut els treballs bàsics perquè perduri la vida, com la cura i l’alimentació, tot el que té a veure amb el benestar físic i emocional. Aquesta vegada hi ha alguna cosa al nostre favor: les xarxes socials i el seu caràcter democràtic: les xarxes socials no discriminen, si no és que no s’hi està dintre. És més que probable que aquest mitjà ens permeti, per fi, posar en valor l’important poder de les dones.
Vivim en un moment clau; si no estàs a les xarxes, no existeixes. Qui no hi és, qui no té accés a la tecnologia està, per desgràcia, més exclòs i sol que mai. Podríem arribar a dir que qui estigui privat de tecnologia està privat de llibertat. Almenys en aquests temps on tot passa a les xarxes o per les xarxes.
L’empoderament de la xarxa és incalculable, la xarxa ens dóna poder com a societat, com a col·lectiu sigui el que sigui, com a individus siguem com siguem. Les xarxes ens donen veu, sobretot han donat veu a les minories. Espero que això segueixi així, mantinguem-nos aquí, el que no s’amaga ens beneficia a tots i totes.
Encara que no tot és bonic: avui més que mai estem vigilats, confinats, sense poder sortir, treballar, abraçar, en definitiva, controlats. El que és privat passa a ser públic, mai abans havíem mostrat tant l’interior de la nostra casa. És un moment únic. La quantitat d’informació que estem donant de nosaltres mateixos no se sap quin abast tindrà.
Avui més que mai també són necessaris moments de desconnexió de les xarxes, de tancar els ulls i visitar amb la ment (si no es pot amb la mirada) llocs de la natura, abocar-se a la finestra i investigar quin és el punt més llunyà on arriba la vista, respirar conscientment, escoltar l’interior, els sons interns i externs, no deixar de somriure; demanar ajuda, trobar suport en les xarxes, oferir i col·laborar, trobar la manera de ser útil. Avui i sempre cal tenir presents aquestes quatre ces: col·laborar, comunicar, crear i mantenir viu el teu pensament crític.
Estic molt agraïda per l’oportunitat d’escriure els meus pensaments, gràcies per llegir aquest article.
