Ja fa un temps que, a banda del meu treball com a educadora a secundària i batxillerat, dedico altres moments a la formació del professorat. Per mi sempre ha estat agradable compartir coneixements i experiències amb els meus iguals i ajudar a la formació en tecnologies als companys, tant del meu centre com de fora. Per això vaig acceptar la coordinació TIC del meu col·legi i em vaig preparar com a trainer.
Tot i així, alguna cosa nova va sorgir com a proposta pel nostre equip i es va convertir en repte: la formació TIC de les famílies del centre.
En un principi, res no hauria d’haver estat excessivament diferent a una formació d’adults habitual, exceptuant uns quants obstacles a tenir en compte.
El nivell de coneixement i ús de les tecnologies de la comunicació varia moltíssim depenent del nivell econòmic i social de les persones, així com de la seva formació i exercici professional. Sent el meu centre un lloc plural i divers, ens estàvem enfrontant a diversos tipus d’adults: els que treballen diàriament amb la tecnologia mòbil, professionals de xarxes, persones que usen el mòbil de manera habitual però amb usos molt concrets, i d’altres que, malgrat tenir dispositius a casa, depenen dels seus fills per funcionar-hi. Tot un ventall variat de possibilitats! I, a sobre, la nostra pandèmia que ens ha obligat a romandre llargues temporades allunyats els uns dels altres, impedint el contacte presencial fora de la bombolla de convivència.
Tot i així, les famílies dels nostres alumnes saben que cal conèixer un mínim de tecnologia per tenir una idea de com està evolucionant el món i, sobretot, com ho fan els seus fills, dins i fora de l’ambient escolar.
Es va pensar iniciar un primer contacte amb les famílies per rebre idees i propostes, i comprovar si hi havia interès per part seva. Un cop recopilades les dades i veient que realment comptàvem amb un ampli sector de famílies receptives, vam imaginar com podríem fer una formació asíncrona adient.
Ens estàvem ‘enfrontant’ a diversos tipus d’adults: des dels que treballen diàriament amb la tecnologia mòbil fins als que, malgrat tenir dispositius a casa, depenen dels seus fills per funcionar-hi
Ens vam decidir per l’assincronia fixant-nos en els diferents horaris de treball, les diferents càrregues familiars i pensant que el més lògic era permetre’ls accedir a materials i exercitació quan volguessin i les vegades que ho necessitessin. Calia tenir en compte també la disparitat de dispositius: tenim famílies que només disposen de mòbils, algunes que només tenen una tauleta per a tothom, altres que tenen diversos dispositius de tota mena. I cal pensar que, encara que el funcionament de les aplicacions bàsiques és el mateix en general, a vegades no presenten el mateix aspecte ni les opcions es troben als mateixos llocs.
Val a dir, amb admiració, que les famílies tenen desitjos d’aprendre i, sobretot, d’ajudar els seus fills tant com sigui possible. No només van demanar formació en les eines més habituals que els poden ser d’utilitat (correu electrònic, documents on line, calendaris, organització de documents, videoconferències…) sinó que van recalcar la necessitat de formació en seguretat en la navegació, identitat digital, privadesa, netiqueta, ciberbulliyng i altres problemes relacionats amb l’ús d’Internet i xarxes socials per part dels fills. Els pares necessiten saber a què s’enfronten, quins problemes hi poden trobar i quins tipus de solucions hi ha.
Vam optar per un model de comunicació via newsletter amb enviament fix paral·lel i enllaçat a un canal de Youtube on tinguessin accés a videotutorials preparats per l’equip, curts i pràctics, i a una selecció de vídeos i enllaços educatius triats especialment per a les parts més teòriques. El feedback es realitza sovint, per si cal anar variant temes o metodologia segons les necessitats. Per descomptat, es dona opció a videoconferència per a qui requereix resoldre qüestions concretes. També hem començat a treballar en diferents nivells de formació, per cobrir més necessitats o inquietuds.
Aquest és el nostre segon any en aquesta magnífica experiència. És difícil treballar amb la no presencialitat i amb un tipus de relació professor-alumne tan especial, però crec que cal ajudar a cobrir aquest forat a les nostres escoles i viure el sentit integral de la formació, la de tots. D’aquesta manera, no només és l’escola, sinó la comunitat la que mostra el desig que les TIC s’integrin com a eina d’aprenentatge segura i efectiva per als nostres menors.
