La meva experiència amb els centres educatius penitenciaris va començar l’estiu de 2019, durant la temuda i esperada assignació de vacants de juliol. Després de comprovar la llista amb el nerviosisme característic, vaig descobrir que durant el curs 2019/2020 ensenyaria Geografia i Història al CEPA (Centro de Educación para Personas Adultas) Alonso Quijano del Centre Penitenciari Madrid III, a Valdemoro.
És freqüent que desperti molta curiositat entre els companys que un professor imparteixi classes en aquest tipus de centres. Sempre surt el tema a la conversa, es formulen les mateixes preguntes, totes relacionades amb el tema de la seguretat. I és precisament per això que estic escrivint aquest post: per dissipar els dubtes i pors (en especial els relacionats amb la seguretat) que se li plantegen a un docent a l’hora de treballar en un centre penitenciari. Bàsicament, és el tipus de post que m’hauria agradat llegir l’estiu de 2019.
En primer lloc, s’ha de destacar que les persones que acudeixen a les escoles dels centres penitenciaris són iguals que les que van als CEPA del carrer. Volen aconseguir el seu graduat de l’ESO, superar la prova d’accés de la UNED per a més grans de 25, aprendre espanyol o, com tristament encara passa en aquest país, alfabetitzar-se. Tot i que també molts comencen els estudis per reduir les seves condemnes mitjançant informes favorables de bona conducta, que reben en treure qualificacions positives o obtenir titulacions. Per aquest motiu, no acostuma a haver problemes de comportament a les aules ni cap tipus de conflicte que requereixi la vigilància d’un funcionari de presons. A més, els alumnes solen valorar moltíssim el que l’escola els pot aportar, no només pel que fa a coneixements, sinó també en creixement personal, suposant per a ells una via d’escapament i un oasi en el seu dia a dia.
Una altra de les preguntes que els docents acostumem a formular-nos abans d’exercir la nostra professió a una presó és sobre la presència de professores en aquest tipus de centres, en especial els masculins. A Valdemoro, el claustre estava format per dotze docents, dels quals sis eren dones de distintes edats. I el centre de Madrid III és una presó exclusivament masculina. Durant la meva estada al CEPA Alonso Quijano vaig poder comprovar que les meves companyes no van tenir ni un sol problema amb els seus alumnes, que les tractaven amb el mateix respecte i educació que als homes. I, pel que la cap d’estudis i la secretària del CEPA, em van explicar (ambdues amb una àmplia trajectòria com a docents a centres penitenciaris) que és molt estrany que una professora tingui qualsevol problema amb els alumnes per ser dona, almenys en aquest centre i en aquesta escola, perquè aquest tipus de faltes són tractades amb severitat des de l’equip directiu. L’alumne és expulsat de l’escola, amonestat i se li prohibeix tornar.
Ben mirat, parlant de possibles incidents, podria afirmar amb rotunditat que he viscut més faltes de respecte i baralles als instituts que durant la meva estada al CEPA Alonso Quijano de Valdemoro.
Mentiria si digués que el primer contacte amb els alumnes no va resultat intimidatori, ja que desconeixes completament per què estan allà o què han fet, però resulta inevitable preguntar-s’ho de vegades. Tanmateix, a poc a poc comences a no pensar-hi, a no fer-te aquestes preguntes; són alumnes i el teu deure és fer-los classe. De fet, escrivint aquestes línies m’ha vingut a la memòria el primer consell que el director de l’escola em va donar just abans de començar les classes. Dels molts que vaig rebre de la seva part i de part dels meus companys més veterans, va ser sens dubte un dels més útils: sempre és millor no saber què han fet perquè, encara que intentis ser imparcial, aquest coneixement pot afectar de manera negativa i condicionar el teu tracte amb l’alumne. I fou un consell que vaig intentar seguir rigorosament durant els dos cursos que vaig romandre allà.
La dificultat més gran en aquest tipus de centres és la mateixa de totes les escoles d’adults (l’abandonament dels estudis), mentre que un dels aspectes més frustrants és no poder incloure les TIC a l’aula
La dificultat més gran que un professor o professora es trobarà en aquest tipus de centres és la mateixa amb la que topen tots els docents de tots els CEPA: l’abandonament dels estudis, que en el cas dels centres penitenciaris està molt aguditzat davant la perspectiva d’una condemna llarga. Aquest tipus d’alumnes considera que té temps de sobra per completar els seus estudis a la presó, per tant davant qualsevol frustració és comú que deixin d’acudir a l’escola i decideixin intentar-ho més endavant.
Ara centrem-nos en la pràctica docent pròpiament. El nivell dels alumnes podria considerar-se més baix del que podríem trobar fora, però, com succeeix en altres CEPA, hi ha una infinitat de situacions diferents entre l’alumnat: des de l’alumne d’edat avançada que va estudiar per darrera vegada fa dècades al noi que acaba d’abandonar l’ensenyament obligatori i vol continuar amb els seus estudis.
Un altre dels aspectes més frustrants és no poder incloure les TIC a l’aula. Considero que l’ús de tecnologia és indispensable actualment, sense menysprear els vells i consolidats mètodes d’aprenentatge. Però en els centres penitenciaris espanyols (al contrari del que passa en alguns altres països de la Unió Europea) està prohibit l’ús d’internet, fins i tot en els àmbits acadèmics. Això limita molt els recursos utilitzats o les activitats que els docents poden proposar als alumnes. Tot i que la dotació de les aules inclou un PC amb projector i, fins i tot, una de les aules compta amb una pissarra digital, l’escàs ús de les TIC en la metodologia docent provoca un inevitable retorn al passat.
Per finalitzar, després de diversos anys a la docència, considero que tothom que desitgi considerar-se bon professional de l’educació hauria d’experimentar el treball en totes les modalitats que ofereix aquest món. I una de les més interessants, per les grans diferències amb les altres, és l’educació en un centre penitenciari. És una experiència molt gratificant i didàctica, que ajuda el docent a afrontar reptes molt diferents als que està acostumat. L’estada en el centre penitenciari de Madrid III em va permetre humanitzar aquests alumnes, conèixer-los bé i descobrir que, rere els barrots i les condemnes, són persones igual que les altres. Persones que han comès errors dels què en són conscients, dels que es poden penedir en major o menor grau, però que desitgen canviar les seves vides, no tornar a repetir els errors del passat i, per suposat, mai tornar a estar tancats entre quatre parets. I crec fermament que això només es pot aconseguir gràcies a una bona educació, administrada per un bon docent que estimi la seva feina.
