El concepte d’avaluació va íntimament relacionat amb el d’aprenentatge. De fet, podem afirmar amb certesa que, si el docent analitza les instàncies internacionals d’avaluació condicionen i generen pressió en els sistemes educatius en vista dels resultats i d’una lògica situada en la tendència neoliberal: els rànquings. Una manera molt simple i mediàtica de classificar, etiquetar i, no pas poques vegades, estigmatitzar.
Aquesta pressió és utilitzada per molts sistemes educatius, per reproduir-ne el model. Pensem en el sistema d’avaluació externa dissenyat des de la LOMCE. Al final de la cadena, la resposta que s’espera dels centres i del professorat és que hi puguin fer front preparant l’alumnat per superar aquestes proves.
La professora emèrita Neus Sanmartí, amb múltiples publicacions sobre el tema en aquesta revista, considera que tot procés d’avaluació conté tres elements: la recollida d’informació; l’anàlisi d’aquesta informació i l’emissió d’un judici, i la presa de decisions d’acord amb el judici emès. Si mirem els processos descrits, hi podem apreciar aquests moments, però la gran pregunta és en quina concepció de l’avaluació se situen. Les paraules són verticalitat, pressió i proves.
Una manera d’entendre-la que tradicionalment hem viscut molts aprenents. L’avaluació entesa com un final de procés i d’un judici que et permetia continuar o que t’obligava a refer allò que no havies superat, fos com fos, o a fer-te càrrec de les conseqüències socials que solia implicar.
La pregunta és si podem canviar aquest concepte tradicional de la qüestió avaluativa i com ho hem de fer. La resposta és contundentment afirmativa. Suposa remoure’l des de la base, des de les premisses. Se’n pot capgirar la lògica i els processos.
L’avaluació pot ser entesa com quelcom intrínsec i inherent al procés d’aprenentatge; es pot positivitzar el concepte d’error -equivocant-nos, sent conscients de les nostres errades, creixem i aprenem-; es pot promoure la consciència avaluativa en tot el procés d’ensenyament-aprenentatge. Des del principi fins al final, es pot contemplar la participació activa dels agents -tots són subjectes, no hi ha objecte i subjecte-. I, finalment, quelcom fonamental: un cop emès el judici, en quina direcció va la presa de decisions?
Una anàlisi profunda d’aquest procés avaluatiu, que també ho és d’ensenyament-aprenentatge, ens condueix a una complexitat més gran i millor. També a una cultura de l’esforç, a la nostra manera d’entendre ben orientada. L’aprenent adquireix consciència d’allò que aprèn, que sol no pot tirar endavant, que necessita les altres persones, que ha de realitzar processos d’indagació, de reflexió, de conversa, de comprensió, de comunicació d’allò que l’envolta. Està íntimament relacionat amb el que podem anomenar pedagogia de la pregunta, la formulació d’aquelles qüestions clau, ben plantejades per l’aprenent o pel docent que ens condueixen a processos de recerca interessants. Aquesta manera de treballar va generant gust per aprendre. I aquesta cultura de l’esforç es va fonent en la cultura de l’aprenentatge.
Afrontar el treball d’aula des d’aquesta perspectiva requereix formació i compromís per part del professorat, qui ha d’autoaplicar-se els principis explicitats d’aprenent permanent.
També necessita molta confiança, tant per part de la comunitat educativa del centre, com dels ens administratius. I li és imprescindible realitzar l’avaluació pròpia i la de les altres instàncies. Cal que disposi d’unes bones eines que possibilitin la presa de decisions que l’ajudin a millorar.
Construir així el sistema és fer-ho des de baix i suposa replantejar alguns aspectes. Estem molt habituats a veure que l’avaluació és feta segons la norma, posant un llistó, i això ens condueix ràpidament a la nota, a la qualificació. Un currículum prescriptiu atapeït i basat en la lògica del contingut, no condueix a aquest model? Potser hem de pensar en l’avaluació feta des del criteri, que permeti realitzar l’itinerari d’aprenentatge personalitzat de tots i cadascun dels infants, i poder-ne valorar el recorregut. Això ens porta a adoptar una mirada qualitativa de l’avaluació.
Tornant a la visió sistèmica a la qual fèiem referència, potser la gran qüestió rau a preguntar-se si les avaluacions de sistema -del tot necessàries per prendre decisions- han de ser la causa o la conseqüència del model d’aprenentatge. Si us plau, reflexionem-hi.
FONT: Revista GUIX, nº412. Clic aquí.
