La teoria feminista i la seva genealogia fa anys que analitzen les pràctiques i polítiques socials respecte a les cures allà on ens han ensenyat que aquestes són la base per a una vida digna. No són necessitats que apareixen en algun moment de la vida, sinó que, al contrari, són la base per al desenvolupament del dia a dia de tota persona. La realitat, però, és que vivim una crisi sistèmica profunda pel que fa a aquesta qüestió.
Fa tres anys una pandèmia mundial ens va posar de manifest que tancant els centres educatius també passàvem el forrellat a les portes d’aquelles institucions que, més enllà d’estar destinades a l’ensenyament, a proporcionar coneixements i a l’alfabetització, també exerceixen un servei assistencial i de cures del sistema. Es van tancar les escoles i es va crear el caos. Per tant, si l’escola és un indret que cuida, també ha de ser un espai on s’ensenyi, es reivindiqui, se socialitzi i es reparteixin les cures. Advoquem, doncs, per la incorporació de la pedagogia de les cures als nostres centres educatius i reforcem aquesta perspectiva tant en els projectes de direcció com en el projecte educatiu.
Aquesta pedagogia gira al voltant de posar la vida de totes les persones al centre, entenent que les persones són interdependents i dependents alhora. Tu em necessites tant com jo a tu. Posem al centre (si és que aquest centre és capaç de no col·lapsar-se, ja que aquí mateix hi hem col·locat massa qüestions) la participació, les relacions afectives, la solidaritat, l’empatia, els processos d’empoderament… Tot des d’una perspectiva feminista i inclusiva. Valorem les tasques que, majoritàriament, han exercit les dones, i no ens allunyem pas de la realitat dels centres educatius d’infantil i primària, en què la immensa majoria de professionals som dones.
Aquesta pedagogia gira al voltant de posar la vida de totes les persones al centre, entenent que les persones són interdependents i dependents alhora. Posem al centre la participació, les relacions afectives, la solidaritat, l’empatia, els processos d’empoderament… Tot des d’una perspectiva feminista i inclusiva
Les escoles i les persones professionals que en formem part tenim la responsabilitat de ser agents referents que haurem de treballar per fer pedagogia per visibilitzar que les cures ens sostenen socialment, i que l’escola és un agent actiu en aquesta labor. Exercir cures és responsabilitat de totes i cadascuna de les persones que constituïm la comunitat (en aquest cas educativa). Així doncs, dur a terme anàlisis amb perspectiva feminista serà fonamental per no perpetuar a les escoles models de feminització d’aquesta tasca tan arrelats en la societat. La transformació cap a una escola que cuida comença per fer-nos plantejar, per exemple, quins criteris tenim en compte per agrupar l’alumnat a les nostres aules. Si aquestes distribucions les fem mitjançant el criteri d’oferir i donar ajut, procurem que aquest ajut no el proporcionin sempre les alumnes, i ensenyem als nostres alumnes que ells també poden ajudar i que ajudar és cuidar.
En aquesta responsabilitat col·lectiva també hem d’obrir moments i espais perquè el claustre i el professorat pugui sentir que se’l cuida i que pot cuidar. En un món ràpid, en què les presses, les pressions i el desenvolupament del curs escolar van a la velocitat de la llum, quins temps oferim a les nostres col·legues per cuidar i ser cuidades? La transformació cap a una escola que cuida continua per estudiar, per exemple, si la nostra escola pot crear estructures avalades per la direcció en què professionals i iguals tinguin un espai per crear xarxes d’atenció mútua amb finalitats pedagògiques que ajudin a desbloquejar situacions adverses o complicades del centre. Espais on el professorat senti que no està sol i que el benestar i l’èxit de tot l’alumnat és una responsabilitat col·lectiva.
Sembla indubtable l’afirmació que cada cop vivim en una societat més individualista, en què cada persona mira per i per al seu interès i cada vegada és més difícil impulsar projectes col·lectius. Cada cop resulta més complicat acostar les famílies a l’escola amb aquest propòsit, i això que són elles les principals interessades en tot el que s’hi duu a terme i es fa. Aquest tema és una tasca pendent i urgent que hem d’abordar com més aviat millor. Continuant amb la transformació de l’escola que cuida, el pas següent seria posar el focus en les famílies i reflexionar sobre quines pràctiques i moments els ofereix l’escola perquè sentin que són part d’un tot. Treballar el sentiment de pertinença és cuidar; activem, doncs, iniciatives que el fomentin.
L’escola és un lloc que cuida? Sí, és un lloc que cuida i molt, però es pot cuidar més bé i és a les nostres mans que sigui així. No és mai tard.
Editorial de la Revista Guix nº 507
