Autor: Antoni Zabala

Els condicionants que impedeixen el canvi La distància entre el que diem que hauria de ser l’escola i el que realment és no es pot explicar només per una manca de voluntat o de coneixement pedagògic. Hi ha condicionants estructurals, culturals, professionals, socials, polítics i econòmics que en limiten les possibilitats de transformació. Un primer condicionant és la cultura social sobre què significa una bona escola. La majoria de les persones la valoren a partir de la seva pròpia experiència com a alumnes. L’exigència s’associa sovint amb la quantitat de continguts i de deures, la dificultat dels exàmens, l’ordre i…

En un article anterior plantejava que el malestar docent no és només el resultat de l’excés de feina, la burocràcia, les dificultats de convivència, la manca de recursos o la pressió de les famílies. Tots aquests problemes són reals i requereixen respostes, però, considerats conjuntament, revelen una contradicció més profunda: demanem al professorat que faci possible una escola orientadora, inclusiva, personalitzada i compromesa amb la formació integral de totes les persones, però mantenint una bona part de les estructures, les condicions i la cultura d’un sistema construït per transmetre coneixements acadèmics i seleccionar l’alumnat. La resposta més habitual a aquell diagnòstic ha estat prou clara: cal…

El malestar docent ha esdevingut una evidència difícil de discutir. Es parla d’estrès, ansietat, baixes laborals, dificultats de convivència, pèrdua d’autoritat, excés de burocràcia, pressió de les famílies, manca de recursos, currículums extensos, ràtios elevades o falta de temps per coordinar-se. Totes aquestes causes són reals. El professorat les viu cada dia i seria un error minimitzar-les. Però també seria un error quedar-nos només aquí. Quan una realitat complexa es presenta a través de molts símptomes, la temptació és respondre a cada símptoma per separat. Si hi ha burocràcia, reduïm papers. Si hi ha problemes de convivència, fem protocols. Si…

Hi ha una pregunta incòmoda que rarament es formula de manera explícita en el debat educatiu: tot allò que proposem que l’alumnat aprengui es pot aprendre realment en el temps de què disposem? La resposta, si som rigorosos, és que probablement no. I aquest «no» no és fruit d’una mala pràctica puntual, sinó d’un problema estructural en la manera com construïm i despleguem els currículums. Un currículum que creix per sumar Els currículums oficials es construeixen, en gran mesura, per agregació. Cada àrea, legítimament, defineix les seves competències específiques i els sabers que considera imprescindibles. Els equips disciplinaris tendeixen a reforçar la importància…