El concepte d’escola pública s’ha anat definint i redefinint en la nostra història contemporània. Com no podria ser d’altra manera, els fets historicosocials han tingut una forta incidència en els diferents moments que ha passat aquesta institució tan important per les persones perquè, en definitiva, és la que obre les portes a l’accés a la cultura, a l’educació i a la formació ciutadana sense distinció de classe social, creença religiosa, orientació sexual o qualsevol altre tipus de diferència. En la història recent, a partir de la transició a la democràcia, en aquesta definició, conjuntament amb altres agents, hi han tingut un paper rellevant els moviments de renovació pedagògica per la centralitat que ha suposat aquesta temàtica en el seus plantejaments educatius.
En aquest context, ens podem acostar i fer una immersió a l’exposició «Portes obertes a l’escola pública», una iniciativa d’alt interès per a persones que som sensibles a l’educació independentment de la perspectiva del prisma en què l’estem vivint, observant o construint. També podríem dir que ens genera uns sentiments especials a qui més enllà de la racionalitat li tenim un afecte i una estima. I encara s’hi afegeixen altres ingredients per a qui hem participat activament, des del compromís, en uns processos col·lectius de defensa i millora del model.
L’exposició és una iniciativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i l’ha comissariada Joan Domènech, mestre amb una extensa i intensa trajectòria professional a l’educació pública i als moviments de renovació pedagògica. Aquest ampli bagatge fa que puguem tenir una bona perspectiva d’aquest passat recent a què fèiem referència. Però el més interessant és la invitació a la reflexió global que ens proposa sobre el present en projecció cap al futur. És un espai que enllaça de manera molt natural amb el sentit i la perspectiva del Primer Congrés d’Educació Pública de Catalunya i de què ens hem fet ressò a la nostra revista del mes de març d’enguany. Tot un conjunt de reflexions i propostes que ens posen en qüestió el present i que ofereixen una relectura i projecció cap al futur de l’educació.
El més interessant de l’exposició és la invitació a la reflexió global que ens proposa sobre el present en projecció cap al futur. En un coixí de confort que pretén despertar l’esperit crític de qui la visita
L’entrada a l’exposició et situa en una atmosfera especial que convida al recolliment i a la reflexió. Al costat d’objectes elaborats amb materials naturals s’hi barreja un acurat desplegament tecnològic. És un espai que et convida a observar, a pensar i a actuar a partir de propostes que interpel·len el visitant a deixar petjada en aquest projecte, que també s’intueix que es vol que sigui col·lectiu. És una exposició respectuosa amb la diversitat de tipologies de centres públics i de territoris de Catalunya que dona veu a les escoles perquè relatin en primera persona les seves experiències pedagògiques. La seva estructura narrativa ens fa passar per sis àmbits: El dret a l’educació. L’accés al coneixement, a la cultura i a uns valors. Un temps i un espai per a la infància i la joventut. L’escola davant la societat. L’escola pública en el sistema. I pensar en l’escola del futur. Un camí que ens situa en el gran repte social que la ciutadania es va fer seu ja a principis del segle XX: «Tothom pot ser educat i té dret a ser-ho».
Sobre el plantejament i la visita hi planeja una de les grans intencionalitats del seu comissari, aprofundir en l’essencialitat de l’educació pública. Pràcticament coincidint amb l’inici d’aquesta exposició hem viscut com les esperances posades en la cimera sobre el canvi climàtic COP26 de Glasgow esdevenien escepticisme i, en ocasions, ràbia davant les evidències que no hi ha capacitat de buscar acords de sostenibilitat i justícia per al nostre planeta. En aquest futur complex d’emergència l’escola hi té un paper important a jugar.
En acabar la visita ens apareix la dialèctica entre l’escola pública que tenim i la que volem. Per això, de manera pensada i encertada hi ha un espai d’àgora. Avui ja hi és a moltes escoles i a l’exposició té una intencionalitat idèntica; els grups de persones hi poden romandre, reflexionar, dialogar, compartir. I perquè la conversa també tingui l’aportació d’altres persones que han pensat sobre el tema, s’hi pot trobar una tria de llibres amb un resum escrit a mà pel mateix comissari. Les seves parets en blanc s’aniran omplint amb les aportacions de qui visqui aquesta experiència introspectiva, reflexiva i dialògica que ens planteja l’exposició.
És una exposició que vol estar a favor sense anar contra ningú. Cosa ben difícil, acostumats com estem des de molts sectors de la cultura de ‘L’altre traïdor’. Com a societat, hem de pensar com volem ser educats, però no des de la solució individual, sinó de forma col·lectiva
Aquestes paraules, que es poden extreure de la presentació que fa Joan Domènech al seu blog, ens situen i alhora, més endavant, ens alerten que l’exposició ens pot incomodar. En un coixí de confort es pretén despertar l’esperit crític de qui la visita. Tot plegat ens fa concloure que se’ns està plantejant una experiència d’aprenentatge que us convidem a viure i gaudir; descobrireu aquesta porta oberta al valor i als valors de l’educació pública.
