L’escola rural del segle XXI a Catalunya, buscant la sostenibilitat del nostre territori
Començarem aquest article recordant la cançó de Lluís Llach, “el meu país”. Llach en diu: “el meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar, es pot veure el campanar veí”. Catalunya és un país rural on molta gent hi vivim, hi treballem, hi anem el cap de setmana o simplement hi anem a fer fotos. Així i tot, la major part del país viu a la costa. A tots ens agrada la ruralitat, però malauradament desconeixem la forma de viure-hi.
Els educadors que estem treballant a les escoles rural d’arreu del territori sentim la necessitat de poder gaudir d’un treball d’orfebreria molt interessant on cada infant camina per un camí propi per aconseguir els seus objectius. Tenim diferents plans de treball, projectes arrelats al territori, sortides a la natura regularment, col·laborem amb entitats del poble dia sí, dia també i tenim una relació ben especial amb totes les famílies. Segurament que som l’enveja de molts altres educadors d’arreu del territori o potser no perquè ni coneixen la feina que fem o que existeix l’escola rural.
L’escola rural ha existit sempre a Catalunya. Tal com la coneixem ara podem posar una data. L’any 1990 es van construir les primeres Zones Escolars Rurals (ZER) amb una bona colla d’educadores disposades a desafiar carreteres, trinxar currículums i crear uns ambients saludables per aprendre tant curricularment com emocionalment.
Així fins al dia d’avui. Entremig han passat més de 30 anys amb alts i baixos a l’escola rural, però que podem considerar tot un èxit la idea d’aquelles educadores. Avui dia l’escola rural és una escola referent i amb una projecció de futur envejable. Tot i així no amagarem que necessita una revisió. Com qualsevol entitat, model educatiu o persona l’escola rural i la ZER en particular necessita fer una parada i revisar aquell model inicial i on pot anar en un món que ha canviat. Ja no hi ha el mateix tipus de professorat, ni de famílies, ni de currículum. Només queden les mateixes carreteres a molts llocs (potser també els hi cal una revisió, però ho deixarem per a qui se’n cuidi). Això vol dir que cal fer un (re)visió de les nostres ZER.
Un model de ZER democràtic
Les (re)visiem, doncs? Actualment, a Catalunya, segons les dades del Secretariat d’Escola Rural de Catalunya, hi ha 83 ZER, 267 escoles pertanyen a aquestes ZER, 83 escoles rurals que no estan en ZER, 58 escoles completes en l’àmbit rural i 6 instituts escola en l’àmbit rural. Les ZER estan agrupades per territoris propers on comparteixen el mateix projecte educatiu, a més dels mestres itinerants. Aquí segurament és on ha d’haver-hi la primera revisió o reflexió. És imprescindible que es comparteixi el projecte educatiu a les escoles que formen la ZER. Segurament que caldrà un debat -segurament molt ric- entre tota la comunitat educativa, sobretot amb els docents i equips directius que la formen per tal d’arribar a punts comuns del projecte. Tenir un projecte educatiu comú enriqueix a la ZER. Llavors cal que cada centre el sàpiga desplegar amb les seves particularitats. Cada escola té uns alumnes, famílies i entorn diferent. Cada equip directiu ha de ser prou intel·ligent per saber cap on ha de desplegar aquell projecte consensuat pel seu equip directiu i consell de direcció.
Aquí s’ha escrit una paraula clau: consens. Cal arribar a acords i per això a vegades es fa difícil conviure en una ZER. Però qui està en una escola urbana de tres línies també cal arribar acords per seguir la mateixa línia d’escola. Per arribar a un consens ens calen persones empoderades, persones disposades a treballar en xarxa, persones empàtiques, persones preparades per treballar en una escola en constant canvi, persones que estiguin bé amb elles mateixes, persones… en definitiva. Una altra paraula clau d’aquest article podria ser: persona, persona feliç, persona emocionalment estable. Persones, persones, persones. A les escoles també trobem persones que no estan prou preparades per treballar a la ruralitat. Per això les hem d’acompanyar i fer una bona acollida sigui el setembre o la meitat del curs. Durant el curs, el Dragon Khan al que estem incorporats, sovint, no ens deixa prou espai de temps per reflexionar. Si ens passa ja tenim un indicador més que allò no funciona. Llavors, cal arremangar-nos i posar les cartes sobre la taula per qüestionar el que no ens està funcionant: claustres pedagògics, horaris de mestres i direccions. Tot això mirat amb lupa es pot solucionar si hi ha bona entesa entre tots els equips que intervenen en una ZER.
Els equips directius hem de saber buscar espais de reflexió per a tot el claustre, hem de tenir temps per la paperassa que ens exigeix el dia a dia, hem de saber dir prou fins a l’endemà i tot això vol dir canvi. No ens hem de conformar amb “el sempre s’ha fet així”.
Cal aconseguir un perfil de mestre rural
De fet, tenim prou força per forçar canvis. Potser haurem de fer canvis d’horaris, de personal, de rutines per millorar la salut emocional dels docents dins l’escola i l’efecte dòmino funcionarà amb la resta. A l’escola rural necessitem equips. Persones capaces de formar i acompanyar equips. Un cop l’equip el tinguem consolidat podrem passar a revisar altres aspectes… Moltes ZER tenim el dimecres a la tarda com a espai de reflexió de tot el claustre. Segur que les que encara no ho teniu si ho justifiqueu bé davant la comunitat, inspecció us donaran el vist i plau. Serà un pas més cap aquesta millora de la salut de la ZER. Un altre és seguir insistint al Departament d’Educació, que creu en una escola rural, que posi solució al fet que totes les escoles tingui una administrativa, s’assegurin les substitucions per més allunyada que estigui l’escola. Per això cal aconseguir un perfil de mestre rural. Aquests són aspectes senzills a canviar si sabem arribar a un bon consens com hem dit abans.
Juntament amb aquesta funció que juga l’escola rural per la sostenibilitat del territori, cal afegir-li un altre com és la de promoure l’arrelament i el sentiment de pertinença dels infants.
Escola rural i arrelament al territori són dos conceptes que van estretament units
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, el terme arrelament és l’acció d’arrelar o arrelar-se que significa establir-se, fixar-se en un lloc. Aquest concepte va estretament lligat al sentiment de pertinença; el subjecte arrelat s’identifica necessàriament amb un territori i/o amb una comunitat. S’estableix un vincle de presa de consciència de formar part d’aquest territori i/o d’aquest grup social amb el qual es comparteixen valors, costums, estima, respecte i compromís cap al lloc on es viu i en conviu i que influeix intrínsecament en la construcció del propi subjecte, especialment amb el concepte d’identitat i autoestima, com a components bàsics d’aquest sentiment de pertinença.
Com molt bé ens diu Palos (2018), en aquest lloc on es viu “s’estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències significatives” configurant la identitat de les persones, que acaben “atorgant valors d’arrelament positiu (topofílics) com també de negatius i rebuig (topofòbics)”. Durant aquest procés hi juga un paper clau l’escola, l’escola rural; un paper d’aprehensió dels espais de convivència especialment per fomentar i consolidar els valors topofílics i, com dèiem, de respecte i estima cap al territori rural.
Per tant, escola rural i arrelament al territori són dos conceptes que van estretament lligats. L’escola és un centre que ha d’estar obert al territori i aquest ha de poder entrar dins de les aules i ha de ser, a més a més, una aula en sí mateix. Uns espais educatius que promoguin les relacions inclusives i la cooperació, però on també s’aprenguin i es posin en valor els sabers històrics, naturals, lingüístics, socials, mediambientals i econòmics que el configuren i el patrimoni singular que el caracteritza (material i immaterial).
Els infants de les escoles rurals han de poder aprendre amb, del i des del territori amb una perspectiva topofílica i amb un sentiment que si ho fan així posen de relleu on viuen i conviuen, enfront de perspectives socials i ideologies neoliberals que copsen el territori rural només com un espai on actua el sector primari (agropecuari), un lloc on es pot anar a passar uns dies de vacances o bé on es poden anar a “veure i viure” tradicions ancestrals.
L’escola rural, amb el disseny i desenvolupament de projectes amb el territori, conjuntament amb els agents locals i comarcals, o de forma individual i l’ús del territori com a “llibre de text” pot crear un currículum contextualitzat, itinerant (Paraskeva, 2016) adaptat a la realitat que l’envolta. Una escola que facilita el coneixement de la “trama identitària d’un individu i d’un grup (Llona, 2012, p. 22) omplint de significat el lloc on es viu i entrant de forma significativa en el paisatge i el patrimoni del territori rural.
En definitiva, es tracta d’una escola territorialitzada, que promou el sentit de pertinença i l’arrelament al territori, que evita la pèrdua del què és propi i, que al mateix temps, amplia els coneixements i sabers dels seus estudiants cap a un món globalitzat, sense oblidar-se del currículum oficial. Es tracta d’un centre obert, que “acull els diferents sabers i formes de fer i de pensar, que reconeix el que és propi i el que és diferent, i que es desprèn de l’existència d’una responsabilitat epistèmica perquè posa en valor tot allò que pertany al territori” (Vázquez y López-Gil, 2023, p. 150). Una escola amb identitat pròpia, formi o no part d’un agrupament. L’escola rural és un servei públic de justícia social i equitat, que ha de tenir identitat per si mateixa.
Referències bibliogràfiques
Llona, M. (2012) “Historia oral: la exploración de las identidades a través de la historia de vida”. En M. Llona (Coord). Entreverse. Teoría y metodología práctica de las fuentes orales (p.p. 15-59). País Vasco: Servicio de Publicaciones de la Universidad del País Vasco.
Palos, J. (2018) “Identidad y sentimientos de pertenencia”. El Diario de la Educación, blog.https://eldiariodelaeducacion.com/convivenciayeducacionenvalores/2018/03/06/identidad-sentimientos-pertenencia/
Paraskeva, J. (2016) “Desterritorializar: Hacia una teoría Curricular Itinerante”. Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado, 30 (1), 121-134.
Vázquez, R., López-Gil, M. (2023) “El CPR Campiña de Tarifa: una escuela territorializada comprometida con los bienes comunes”. En Pozuelos,F. (coord). Anatomía del cambio educativo: panorámica y casos. Madrid: Ediciones Morata.
