«El professorat és la clau». Aquesta afirmació que hem sentit moltes vegades quan s’ha posat en marxa alguna proposta legislativa ens situa en una gran perplexitat: realment ens ho creiem? Té traducció en els pressupostos? El professorat assumeix la responsabilitat d’aquesta premissa? Confiar en el professorat és molt positiu. Carregar-li la responsabilitat de forma exclusiva perquè les coses millorin no és el mateix. Fer-ho sense posar les condicions necessàries o sense articular la seva participació és molt diferent. Demanar els recursos per exercir la seva feina amb dignitat i coherència és una qüestió de calaix. Justificar-se en la pobresa d’aquests recursos per no exercir les responsabilitats és tota una altra cosa.
Des de la nostra experiència com a mestres dels moviments de renovació pedagògica, ens agradaria aportar una mirada que anés més enllà de proposar la millora de les condicions de treball, la reforma de la formació inicial, la demanda de més formació permanent o l’augment de la competència digital.
Arribar a considerar l’essencialitat de l’escola requereix la complicitat del professorat, ja que és el que, dia rere dia, centre per centre, contribueix a fer realitat aquest propòsit. En els temps actuals, el professorat torna a ser la clau. Perquè ho sigui de veritat i no de forma retòrica, cal que pugui disposar del que necessita.
Volem apuntar tres línies d’actuació que estan entrellaçades i que no tenen sentit les unes sense les altres.
1) Recontextualitzar el compromís ètic del professorat en la situació actual
No tothom considera de la mateixa manera el compromís del professorat, hi ha qui el situa, en alguns casos, en el terreny de la voluntarietat. Els docents no disposen d’un codi deontològic explícit que reguli la seva funció, de manera que coexisteixen en el col·lectiu persones amb un compromís màxim i persones amb un compromís mínim. El compromís ètic elaborat pels moviments de renovació pedagògica ha tingut una difusió i una acceptació limitades.
Això ho observem en la participació del professorat en activitats de formació, amb uns col·lectius que destinen temps fora del seu horari laboral a aprendre conceptes nous i uns altres que segueixen treballant sense cap mena de formació complementària. També en els horaris de permanència al centre o en activitats com ara sortides o colònies. O en la predisposició diferent per participar en el Consell Escolar, considerat per alguns sectors com un aspecte secundari en què no val la pena implicar-s’hi.
El professorat ha de tenir un paper decisiu per aconseguir una escola que s’enfronti als reptes que tenim com a societat (desigualtat, pobresa, escalfament global, contaminació…). Per aconseguir-ho ens cal consens i implicació quotidiana, a més d’incorporar-los al currículum
Aquestes situacions comporten desequilibri i tensions en el si dels equips i reflecteixen una imatge ambivalent i contradictòria davant la societat. I no parlem del petit percentatge que no manifesta cap mena de compromís i que caldria rellevar de la seva responsabilitat docent directa.
El professorat hem de tenir un paper decisiu per aconseguir una escola que s’enfronti als reptes que tenim com a societat. Això requereix un compromís important respecte a la seva dimensió social. No podem restar al marge de les desigualtats, la pobresa o els problemes que ens afecten com a espècie (la biodiversitat, el medi ambient, la contaminació, l’escalfament global, etc.). I si només hem de transmetre coneixements, hem de decidir quins són els imprescindibles per enfrontar-se a aquests reptes.
Cal que ens preguntem com podem aconseguir que aquest compromís sigui assumit per la majoria del professorat i com podem fer-ho mantenint l’equilibri entre la dedicació professional i la vida personal. Considerem dues vessants: la ideològica i l’organitzativa o pràctica.
Per aconseguir un compromís en l’àmbit de les idees, cal arribar a un consens respecte a la consideració que la professió ha de tenir aquesta implicació quotidiana en els problemes i la voluntat d’incorporar-los al currículum, el qual ha d’ajudar a entendre el món i facilitar les eines per transformar-lo, perquè només així tindrà sentit, tant individualment com col·lectivament.
Entre el col·lectiu cal estendre la necessitat d’assumir aquest compromís i tenir en compte la valoració i el reconeixement que se’n fa. Això és ambigu, cert, però hauria d’impregnar implícitament el discurs i la pràctica d’entitats educatives, d’administracions, de mitjans de comunicació i del propi col·lectiu, i hauria d’orientar les polítiques i les actuacions de tots els agents, institucions i entitats de la comunitat educativa, perquè afecta el sentit que donem a la nostra professió. A aquesta qüestió hi dediquem el segon punt.
Per propiciar el compromís en el terreny pràctic, cal posar les condicions necessàries per assolir-ho tenint en compte l’organització i els drets i deures laborals. A aquesta qüestió hi dediquem el tercer punt.
2) Abordar els canvis i les transformacions amb una mirada cultural
Segons Edgard Morin (2011), el problema de l’educació es redueix sovint a termes quantitatius (més recursos, més ensenyants, més tecnologia…). Enfront d’això, diu que no es pot reformar l’escola sense haver canviat les ments de les persones, i les ments no es poden reformar sense canviar abans les institucions.
I seguim insistint en recursos, plantilles, tecnologia…, i sabem que sense aquests recursos és molt difícil realitzar canvis i consolidar-los. Però cada vegada som més conscients que necessitem canvis de caràcter cultural (les ments, les actituds i les accions de les persones) que orientin els recursos en una línia de transformació. Canvis culturals que han de fer evident el consens a favor de l’essencialitat de l’escola i la confiança de la societat en aquesta institució.
Canvis que haurien d’incloure aspectes com ara la relació de l’escola amb la societat; el paper del professorat i de la resta d’agents educatius; la implicació de l’alumnat; la revisió del currículum real de cada escola; les relacions i els models d’aula; l’actitud pròpia davant la professió i la formació permanent, i l’interès per la cultura en general i pel món en particular i globalment. Adoptar una actitud proactiva, com a professionals que poden dir i fer coses rellevants, seria un pas important per activar la implicació del professorat en el disseny de la institució i de la pròpia professió.
El compromís ha d’impregnar el discurs i la pràctica d’entitats educatives, administracions, mitjans de comunicació i del propi col·lectiu docent, i ha d’orientar les polítiques educatives de tots els agents, institucions i entitats de la comunitat educativa
En quins àmbits caldria practicar aquest canvi cultural que proposem? N’indiquem set:
- Valorar, reconèixer, en el discurs i amb actuacions, les experiències, les iniciatives i les realitats que es basin en la reflexió i en la responsabilitat col·lectiva.
- Valorar, en els mecanismes d’accés, les actituds, la voluntat, la implicació i el coneixement del projecte… com a factors importants i complementaris als mèrits acadèmics. Cal relativitzar l’antiguitat i valorar la capacitat de formació i reflexió sobre la pròpia feina.
- Transformar les funcions de guarda i custòdia introduint la cura de les persones en la seva essència.
- Aplicar, potenciar i valorar els principis d’inclusivitat i diversitat en tots els àmbits de l’Administració.
- Facilitar recursos a la vegada que se n’avalua l’impacte, tot reclamant responsabilitats.
- Donar autonomia, capacitat de decisió, a la vegada que s’articula la interdependència.
- Equilibrar projecte educatiu i llibertat de càtedra; drets i deures del professorat; drets dels infants i del professorat; conciliació de la vida familiar; responsabilitat educativa de la família i funció de guarda i custòdia…
I la pregunta final és com podem aconseguir aquest canvi. Cal introduir, en tota l’Administració i en totes les administracions, el convenciment sobre la importància i l’essencialitat de l’escola. Amb paraules i fets. És a dir:
- Posar les condicions organitzatives que ho facilitin (el tercer punt intenta aproximar-se a una de les dimensions).
- Canviar maneres de fer i d’actuar per part de l’Administració respecte a l’autonomia, la inspecció, la proximitat de l’Administració, el traspàs de competències…
- Potenciar una formació permanent prioritàriament com a reflexió sobre la pràctica. Reconèixer i potenciar l’esforç dels centres que estan duent a terme processos de canvi, tot afavorint-ne la transferència educativa en xarxa i els temps per fer-ho.
El canvi cultural no arribarà únicament per l’acció individual del professorat. El canvi cultural ha de sorgir, néixer i créixer a cada centre educatiu. Com a baules fonamentals hi tenen una importància fonamental l’Administració de forma externa i els propis equips directius de forma interna. Només es pot avançar en aquest sentit amb una acció combinada, centre per centre, zona per zona.
3) Reformar en profunditat la funció pública docent com a model de referència del professorat
L’amenaça neoliberal sobre la funció pública és real: la seva desregulació és una temptació per als sectors àvids de desmuntar l’estat del benestar i l’escola com a generadora de compromís i emancipació. La seva agenda inclou convertir el sector en un negoci regulat per les llei del mercat. I aquest fet té efectes negatius: resistència a modificar res per no donar arguments als propòsits del neoliberalisme o a les interpretacions dels canvis com un atac als drets del professorat. Les petites modificacions que algunes administracions hi fan només serveixen per apedaçar el sistema.
La necessitat de realitzar una reforma de la funció pública és ineludible. La carrera docent i el cos únic en són l’assignatura pendent
La necessitat de realitzar una reforma de la funció pública és ineludible. I cal abordar-la amb responsabilitat i decisió abans que el desencaix sigui més gran i les corporacions que dominen l’economia tinguin més arguments a favor de privatitzar-la i/o de suprimir-la. Però, quins aspectes hauria d’abordar?
- El sistema d’accés a la funció pública. La introducció d’aspectes lligats a la pràctica (s’apuntaven fa uns quants mesos programes com ara els MIR en el món sanitari), amb un pes més elevat en l’adquisició de la condició de funcionari, podria ser una bona línia. El professorat que participa en els processos de selecció hauria de ser el més compromès amb la seva professió.
- L’estabilitat de les persones que hi accedeixen després d’aquest procés és una qüestió que cal preservar i que no admet cap mena de discussió.
- Lligar l’estabilitat a l’avaluació de la seva funció, la seva pràctica i les seves responsabilitats. Una persona que ha estat capacitada ha de tenir mecanismes per tal de poder avaluar periòdicament la seva capacitació. Això pot posar en perill l’estabilitat, però creiem que aquesta no es pot regalar, no pas per comparació amb altres sectors, sinó per la pròpia professió, que requereix un procés constant de millora que cal estimular i estendre.
- El sistema d’accés als centres educatius públics. Concursos de trasllats, llistes, nomenaments provisionals, etc. El sistema no pot permetre que el professorat accedeixi a un lloc de treball sense conèixer el centre educatiu on exercirà la seva funció ni el seu projecte. Establir fases prèvies abans d’ocupar una plaça que no estiguin regides per puntuacions tècniques o revisar-ne la caducitat serien propostes que caldria estudiar. Els terminis anuals no reforcen l’estabilitat dels equips i any rere any cal destinar temps i recursos a la formació dels docents que s’incorporen al sistema educatiu. Caldria també potenciar la diversitat de professorat en cada centre, la qual cosa facilitaria que els equips assumissin la diversitat de l’alumnat.
- L’ambigüitat de l’horari dels docents. Una ambigüitat calculada que crea greuges dintre els col·lectius. És important partir d’un únic horari, amb prou plantilla per garantir, a totes les etapes, una relació estable entre la funció docent i la de gestió d’aula i de centre, amb un control democràtic i proper sobre aquest punt. Això ha d’anar acompanyat dels fets de repensar-se el calendari i convertir-lo en més racional, reordenant els períodes de vacances i de formació al llarg del curs.
- La carrera docent i el cos únic. Els estadis s’han convertit en una simple acumulació de punts i d’antiguitat per aconseguir un augment de les retribucions. Assumir la carrera docent, amb reconeixements menys econòmics i relacionats amb responsabilitats, possibilitats de recerca, etc., seria una actuació que estimularia els equips a millorar la seva praxi. El cos únic, que no vol dir pas uniforme, és l’assignatura pendent d’aquest punt.
Aquests aspectes no es poden abordar, però, de forma aïllada, sinó global, sospesant les relacions entre els diferents punts. Han d’afectar els docents i d’altres professionals i treballadors del sistema educatiu, per exemple, la inspecció, un cos que no ha viscut cap revisió en profunditat de la seva funció.
Aquests canvis exercirien un efecte positiu en el professorat de la resta de xarxes, ja que treballar per prestigiar-ne una part facilitaria prestigiar-ne la resta. La xarxa pública ha d’exercir aquest paper de referent del conjunt del sistema, perquè és la que realment ho pot fer.
Conclusió
Quan es fa una afirmació com la que encapçala aquest article, s’hauria de ser conscient de les conseqüències que comporta. No s’hi val a posar-hi pedaços fruit de la conjuntura o d’una negociació parcial, sinó que cal una actuació global i interdependent.
Més enllà de frases retòriques o buides, o de reflexions des de la queixa, hem d’assumir que el futur de l’escola és massa important per no exercir la responsabilitat dels canvis que cal realitzar-hi. MRP, sindicats, associacions de famílies, entitats educatives… han de poder superar els seus petits corporativismes per generar il·lusió i esperança, el territori en el qual l’escola sempre ha donat els millors resultats, i contaminar amb aquesta força el conjunt del professorat per ajudar-lo a prendre amb més decisió la seva gran responsabilitat.
Referències bibliogràfiques
FEDERACIÓ DE MRP DE CATALUNYA (2011): Compromís ètic del professorat [en línea]. FDRPC. Vic. www.mrp.cat/inici/20/el-compromis-etic-del-professorat
MORIN, E. (2011): La vía: Para el futuro de la humanidad. Barcelona. Paidós.
