Els infants viuen els seus primers anys d’una manera forta, febril i apassionada. Aprenen amb ànsia, amb fruïció, amb desig. Es relacionen amb grans amors i grans manies, amb dificultats per compartir i acceptar el punt de vista de l’altre. Amb passos lleugers que avancen i retrocedeixen en el camí de la construcció del seu pensament i de la seva personalitat.
Aprendre a perdre, a equivocar-se, a no ser el millor no és una tasca fàcil. I aprendre que en unes coses seran més hàbils, però que en d’altres tindran els seus problemes, que hi haurà gent amb qui s’avindran, i altres amb qui no, que no sempre podran fer que es compleixin els seus desitjos no serà tan senzill.
D’aquí la importància que té per a ells sentir-se recolzats, acceptats, acompanyats pels pares, pels adults que els envolten, pels companys. D’aquí la importància de verbalitzar les situacions, els sentiments, els dubtes. D’aquí el valor que té el grup en aquesta posada en comú diària de descobriments, de curiositats, d’aprenentatges.
Quan el que cadascú sent, percep, tafaneja, s’exposa, es bolca i reverteix al grup, es genera un coneixement cada vegada més ric i més fiable de la realitat, d’un mateix i dels altres.
Aprendre amb la sensació clara d’estar admès en un grup, acceptat, inclòs, i fins i tot estimat, és una manera agradable i segura d’anar integrant els matisos, tant de la realitat social com de l’inacabable món afectiu en el qual vivim immersos.
Aprendre en grup permet als infants sentir-se acceptats, posar paraules al que viuen i construir vincles des del joc compartit
Del Diari de classe
Fa uns dies que a la meva classe es respira un ambient excitat, escandalós, inquiet. Ahir van entrar triomfants unes quantes nenes, dient en veu alta: «Som de la patrulla!» (Fins ara a la patrulla només hi havia els sis nois de la classe.) Ells van confirmar l’assumpte:
—Sí, ara som de la patrulla tots, els nois i les noies! (Mariana).
—Ells ens han deixat entrar per poder manar-nos a nosaltres. (Maria B.)
—No, que manem el Javi i jo. (Alba L.)
—I per què vosaltres? (Mestra)
—Perquè sí, però també deixem manar l’Òscar i el Rubén, i el Joel i el Manuel, que fa temps que volien i no podien. (Javi)
—Jo també mano. (Maria B.)
—I jo, i jo… (Tots)
—Vaja, quin embolic, i com se sap el que ha de manar? (Mestra)
—Mana el que corre més. (Javi)
—Ah, doncs llavors serà la Clara, no era ella la que corria més? (Mestra)
—Però jo l’he guanyat. (Javi)
—I l’Alba L., també corre ara bastant? Silenci. (L’Alba mai no ha estat massa ràpida)
—Podíem manar cada dia un. (Ada)
—O el que inventa el joc. (Marta)
Així va quedar la conversa ahir a la tarda. Aquest matí, només arribar, la Maria B. ha proposat «dibuixar-nos tots en una patrulla gran». Manuel suggereix «que porti un paper gegant, perquè som moltíssims».
Se’ls veu contents amb la nova situació. La sensació de ser «molts», la unitat, la cohesió sembla que els dona força i bones perspectives per al joc i les relacions.
El mural-retrat ha quedat preciós. Uns s’han fet grans, altres petits, alguns decorats «a tot color», altres pàl·lids i sense guarniments, unes quantes nenes han anat a buscar paper de seda per fer-se llaços, el Rubén volia una papallona… Una «foto» que reflecteix molt bé el moment tan socialitzant que viuen. Les diferències entre ells, el desig de manar, actiu o latent, els papers diversos en la dinàmica grupal…
I si a aquesta «foto» se li afegeix una instantània d’aquesta mateixa tarda, en què es veu l’Alba L. (que mai s’ha mostrat tan avesada a manar com fins ara), vermella i furiosa arraconant tots els corrons que tenien per jugar, mentre mantenia a ratlla al personal amb els seus gestos decidits i els seus crits contundents, ens podem fer una idea de la temperatura grupal de tanteig i experimentació que s’està vivint a «la patrulla» aquests dies. El Javi, que mana amb un estil més serè i juganer, no se’n sabia avenir i ha vingut a avisar-me a correcuita: «Corre, vine, que l’Alba s’ha posat a manar!»
«La patrulla» revela com els infants assagen lideratges, negocien el seu lloc i descobreixen noves formes de conviure
Un moment meravellós
Aquestes coses, segurament, no es gesten en un dia. Que un grup es formi és una cosa lenta, feixuga i bonica. Té les seves anades i vingudes, té les seves crisis i els seus bons moments. Al llarg del curs s’han anat trobant, alhora que han anat resolent les seves coses particulars. La tendència a centrar-se massa en ells mateixos en alguns, la inseguretat en d’altres, la timidesa, el desig de manar, la dificultat per defensar el seu lloc, per parlar davant del grup, per proposar, per desinhibir-se… I mentre es «treballaven» a nivell individual, anaven entrant en contacte amb els altres, veient com altres actuaven, recolzant-los, o sentint-se recolzats, admirant-los, o sentint-se admirats, aprenent de cadascú, i de cada situació.
La Marina ha pogut aprendre de la Maria B. a dir el que vol. I la Maria B. de la Marina a pintar pausadament. L’Ignacio ha après del Rubén a perdre la por davant dels altres. I el Rubén de l’Ignacio a estimar els animals. La Laura ha après de la Maria V. a deixar les seves joguines. I la Maria V. de la Laura a defensar una mica el seu territori… i així cada un amb tots els altres. I cada subgrup amb el subgrup del costat. I tots ells amb mi, i jo amb cadascun d’ells, amb cada subgrup i amb el grup gran.
Tota una xarxa de relacions, tota una trama d’afectes, en què preval la claredat, el respecte i el dret a ser un mateix. Una xarxa que ha volgut, per un moment, ser gran i poderosa, però que potser demà es tornarà a dividir, i assajarà altres formes, altres papers, altres senyes d’identitat diferents, perquè estar en grup suposa estar en un canvi continu. En un canvi solidari i saludable. En un canvi que vessa vida.
Serà la meva classe un fòrum, un niu, una trobada?
