La llibertat i els drets de la infància
Zoe Readhead, l’única filla d’Alexander Neill, que actualment dirigeix Summerhill, sol dir que aquesta famosa, controvertida i ja gairebé centenària escola lliure i democràtica anglesa és com un paisatge on tot canvia i, a la vegada, tot segueix igual. Tant ella com prèviament la seva mare Ena, i en l’actualitat els seus fills William i Henry, asseguren la continuïtat d’un projecte educatiu que no només no ha perdut vigència amb els anys sinó que continua essent profundament innovador.
Encara que moltes de les idees precursores de Neill, com l’abolició del càstig físic, el dret a la participació infantil o l’atenció al món emocional del nen han anat calant, en major o menor mesura, en els sistemes educatius de tot el món, la lliure assistència a classe continua aixecant polèmica. Per la seva causa, alguns han titllat Summerhill de ser anti-escola, productora de petits anàrquics, salvatges i ignorants, incapaços d’adaptar-se al món real. Un principi que, la família Neill ha mantingut amb fermesa a llarg dels anys, malgrat les pressions de l’administració britànica que va estar a punt de tancar el centre el 1999, precisament sota el govern del laborista Tony Blair. El conflicte es va saldar amb una sentència del Tribunal Suprem a favor de Summerhill, per la seva defensa del dret dels infants a ser els protagonistes de la seva educació.
Inspirat en els moviments socials pro drets de la infància que van sorgir a Occident a la fi del segle XIX i principis del XX, Neill va comprendre la importància de respectar plenament la necessitat infantil (i a fi de comptes humana) de triar i decidir sobre la pròpia vida. Amb la seva visió, aquesta important etapa vital adquireix una entitat pròpia, la qual cosa afavoreix la completa expressió de les seves qualitats així com la seva valoració social. L’inspirador pedagog anglès estava convençut que les criatures humanes no poden arribar a ser autònomes, i per tant a realitzar-se com persones, en el marc de relacions familiars i educatives basades en la dependència i l’obediència. També pensava que habilitats tan essencials com la comunicació, la participació i la ciutadania democràtica només es poden aprendre a la vida mateixa, en implicar-se directament, des que es té ús de la paraula, en els assumptes col·lectius.
La major part dels enfocaments educatius veuen en el nen un simple projecte de persona la finalitat del qual és arribar a la “perfecció” adulta; un objectiu que sovint aliena el millor de cada alumne, en nom d’un futur que, o bé mai arriba, o bé quan arriba és més del mateix.
Per contra, la major part dels enfocaments educatius veuen en el nen un simple projecte de persona la finalitat del qual és arribar a la “perfecció” adulta; un objectiu que sovint aliena el millor de cada alumne, en nom d’un futur que, o bé mai arriba, o bé quan arriba és més del mateix. Potser per això molts dels joves que van passar per allà agraeixen la seguretat i la confiança en si mateixos que els va infondre l’escola en alliberar-los de la mirada inquisitiva de l’adult i de la necessitat d’haver d’agradar sempre: Mai no ens premiaven pel que fèiem, ni ens castigaven pel que no fèiem. Hi havia una llibertat total per ser tu mateixa. Ningú no mirava de seduir o de manipular per aconseguir que actuessis d’una manera determinada , afirma Clarissa Simons, una antiga alumna.
D’altra banda, l’escassa importància que Neill atorgava als continguts acadèmics pot considerar-se una mena de reacció al·lèrgica davant d’un món escolar que posava (i posa) excessivament l’accent en la formació de caps ben moblats, descuidant l’atenció a la base emocional i energètica de la persona que, segons alguns autors, té el seu centre orgànic i, simbòlic, al cor. Cors, no només caps a l’escola és una de les obres amb què Neill es converteix en pioner (i alhora en crític) dels moderns programes d’educació emocional que s’estan implantant actualment en molts centres.
Després de gaudir plenament de la seva infància jugant , saltant, corrent i pujant als arbres …, la majoria dels summerhillians comença a preparar el diploma de secundària cap als 13 o 14 anys i … ho aconsegueix en només dos o tres cursos.
I malgrat tots els dubtes que la lliure assistència a classe suscita, especialment en les qui hem estat educades d’una altra manera (és a dir la immensa majoria), la veritat és que els graduats de Summerhill no són ni més ni menys brillants que la mitjana, i despleguen una variabilitat social, professional i cultural almenys tan àmplia com la de qualsevol altra escola. Com assenyala Warabe Tatekoji, un japonès de 42 anys que va estar a Summerhill des dels 7 fins als 16: Aprendre és un assumpte d’autoestima, si realment vols hi poses tot l’esforç …. I, en efecte, després de gaudir plenament de la seva infància jugant , saltant, corrent i pujant als arbres …, la majoria dels summerhillians comença a preparar el diploma de secundària cap als 13 o 14 anys i … ho aconsegueix en només dos o tres cursos … Una dada significativa que posa en qüestió la “canya” acadèmica que es dóna a molts nens d’avui i demostra que quan el cervell està madur, quan ha desenvolupat plenament la base afectiva, sensorial i motora sobre la qual es recolza, la intel·ligència ve… per si mateixa.
FONT: Revista VIURE EN FAMÍLIA, n.55.
Podeu accedir a l’article en qüestió fent clic aquí.
