Filmada per diferents càmeres i dispositius mòbils, aquesta acció realitzada en un territori (la capital xilena) i un context (les mobilitzacions en contra el president Piñera) concrets es converteix tot seguit en una imatge que, al marge dels mitjans de comunicació tradicionals, circula ràpidament per les xarxes socials. La capacitat amplificadora d’internet fa que, en pocs dies, arribi a un elevat número d’espectadores i espectadors, que la reprodueixen, retuitegen, comparteixen, comenten, difonen. Al mateix temps, les imatges es multipliquen, es creen memes, gifs i es realitzen noves accions performatives ideades per a ser enregistrades i per a fer-les circular. Una acció que podria haver estat efímera però que, convertida en imatge, roman en el temps i es torna generadora d’una iconografia feminista necessària.
Cossos que ocupen el carrer en un exercici de denúncia. Assenyalar el fora de quadre (el públic?) amb el crit “el violador eres tú” ens fa desplaçar la mirada sobre les víctimes cap als agressors, en un gest que equival a afirmar que la responsabilitat de les violències sexuals no és de les dones, no és dels cossos violables i/o violats, però sí de qui els viola. “Porque la culpa no era mía, ni dónde estaba, ni cómo vestía”. Realitzar aquest desplaçament de les dones cap als violadors suposa canviar el punt de vista sobre les violències i les seves representacions i fa sorgir una pregunta: quins imaginaris necessitem?
Durant molts anys, les campanyes contra les violències masclistes han fet servir imatges de blaus i ferides, posades en escena de cops i agressions. Aquestes van nodrir un imaginari d’indefensió que col·locava a les dones en un lloc inamovible de víctimes. Qüestionar l’impacte d’aquest tipus de representacions en les vides de les dones ha estimulat la creació d’altres imatges: dones que posen límits, dones assertives, dones que es defensen, que sobreviuen, que reinventen les seves vides, que es riuen, que s’envolten d’amigues i de complicitats femenines. Tot i així, moltes campanyes de denúncia o sensibilització segueixen reproduint imaginaris desempoderadors, de dones soles i aïllades, passives i debilitades. Més enllà de les vivències pròpies de cada noia i dona en relació amb les violències sexuals, preguntar-se sobre aquestes imatges i les seves conseqüències en les receptores (i receptors) fa emergir el desig d’altres representacions en què emmirallar-nos.
Com diu el col·lectiu Actoras de Cambio de Guatemala, sanar les violències sexuals és fer possibletrencar el silenci en un lloc segur amb l’acompanyament d’altres dones. Les filmacions de la cançó “Un violador en tu camino” tenen el poder de connectar-nos amb una experiència reparadora. Trencar el silenci a l’espai públic, transformar-lo en un lloc segur ni que sigui només durant el temps que dura la performance, és possible gràcies a una acció que és col·lectiva.
Cossos que assenyalen, però que no ens interpel·len amb la mirada. Les bandes negres als ulls col·loquen a qui mira a la distància suficient per a centrar-se en la massa, en la mobilització col·lectiva. La intenció d’usar-les pot estar dirigida a que el públic no personalitzi l’acció, però aquestes bandes també poden suggerir una forma de protecció. Posar-se en el centre, fer-se visible, exposar-se, assenyalar, denunciar també és un lloc de risc per a les noies i les dones. Al capdavall, la funció de les violències sexuals és sotmetre’ns, mantenir el poder i el control sobre els nostres cossos. Les reapropiacions de la performance, la multiplicació en imatges que es difonen per les xarxes socials de grups de dones, a vegades milers i d’altres deu, de diferents ciutats, pobles i llengües transporta així mateix un altre missatge: entre totes, i tots, cuidem-nos.
