10 anys del Diari de l’Educació. Jaume Martínez Bonafé a la revista ‘Un viatge compartit’: “La idea d’escola pública remet a un espai institucional en el qual les desigualtats socials s’esborren”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa
Al País Valencià, als debats de les Escoles d’Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica una frase insistent era la reivindicació d’una escola pública, popular i valenciana. Han passat moltes coses des d’aquella primera Escola d’Estiu prohibida pel governador civil el 1975 i els avanços són considerables, no obstant això, al País Valencià l’escola no és encara ni del tot pública ni del tot popular ni del tot valenciana.
La idea d’escola pública remet a un espai institucional en el qual les desigualtats socials s’esborren i la inclusió i l’equitat constitueixen el marc de drets i obligacions garantint des de l’equitat l’educació de tots i totes, per a tots i totes. Un espai d’educació que possibilite la capacitat de l’ésser humà per a apoderar-se del sentit profund de la seua pròpia vida. Un espai que construeix, articula i desenvolupa un currículum, com a dispositiu que concreta l’estratègia per a aconseguir aqueix fi educatiu. A l’escola pública desitjada el currículum escolar posa el coneixement científic al servei de l’emancipació humana, són reconeguts els sabers populars i experiencials i s’incorporen a la investigació escolar les problemàtiques de les lluites socials, capacitant l’autocrítica, la reflexivitat i lectura crítica de la realitat. Doncs, al País Valencià, les successives reformes curriculars, tant les que van arribar des de l’estat com les de competència autonòmica, no s’han conduït per aqueixos camins.
L’escola pública és també popular si la transformem en un laboratori de democràcia real, no purament formal. Un espai social i cultural on famílies, professorat i alumnat, sabent-se poble, puguen constituir-se en subjecte col·lectiu amb capacitat, voluntat i desig de construir i desenvolupar el projecte educatiu del país. Doncs, al País Valencià l’escola no pot ser del tot pública i popular si la gestió i els espais de decisió semblen més un model de gestió corporativa on es reforça la cultura empresarial, la direcció unipersonal o la competitivitat entre l’alumnat. D’altra banda, l’increment de la norma i la burocratització colonitzen el món escolar i cada vegada hi ha menys espais de llibertat per a l’expressió i la construcció autònoma.
L’escola com a esfera pública i popular requereix la presència activa de ciutadans i ciutadanes amb voluntat de radicalitzar la relació democràtica. No pot ser pública i popular una escola que deixe al subjecte sense veu, on l’assemblea siga el lloc al qual ningú vol anar i en el que qualsevol projecte emancipatori equivalga a l’avorriment de qui no té ja intenció de viure res nou. En aquest marc d’afebliment del fet comunitari s’acreix la idea d’escola pública com un exclusiu servei o concessió l’administració del qual correspon a l’Estat. Així, ni pública ni popular.
Al País Valencià l’escola mai serà del tot pública i popular si no és valenciana, que no és sols parlar en valencià, és també tenir capacitat d’autogovern enfront d’oficines internacionals que defineixen i imposen els estàndards culturals en els quals han de ser avaluats els xiquets i xiquetes valencianes.
Finalment, si treballem en l’escola com si el capitalisme no existira l’escola pública serà l’escola del capitalisme realment existent. L’escola capitalista –pública, privada o concertada- no iguala en drets i possibilitats ni contribueix a reequilibrar una relació estructural entre sectors i classes socials basada en la injustícia. Els processos d’ensenyament i aprenentatge, els sistemes jeràrquics amb diplomes, èxits i sancions, la disciplina de cossos i ànimes, la selecció i organització dels continguts curriculars, les jerarquies docents, no són categories pedagògiques neutrals.
