10 anys del Diari de l’Educació. Àlex Rocas Jordi i Albert Bayot Fuertes a la revista ‘Un viatge compartit’: “El professorat s’ha de centrar en la seva tasca prioritària i ensenyar sense intromissions ni canvis constants”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa.
La institució escolar és fonamental en un país modern que té clar que la seva missió principal és ajudar les persones a créixer i a ser membres actius de la societat, al costat, també, de l’acció necessària que han de dur a terme les famílies i altres entorns que, des de l’educació no formal, fan una contribució ben notable a la causa.
Però en aquest primer quart del segle XXI, la nostra escola s’ha afeblit perquè la societat s’ha tornat tan complexa i ha dispersat tant la mirada sobre cap on cal enfocar el futur que fins i tot ha menyspreat o menystingut el paper fonamental d’aquesta institució com a transmissora de la cultura i, de rebot, també el dels docents i dels equips que dirigeixen escoles i instituts. I això, ara mateix, és un problema que cal revertir amb urgència.
Quan es parla d’educació tothom s’atreveix a emetre opinió i així es posen en qüestió metodologies (o se’n sacralitzen d’altres perquè s’han posat de moda sense que enlloc hi hagi constància que siguin eficients), es parla de normes que hi ha o que hi hauria d’haver, es parla de calendari sense conèixer a fons quina és la tasca del professorat o dels equips directius per revisar i per preparar bé un curs o s’explica als diaris i a les tertúlies radiofòniques que caldria incorporar uns sabers o uns altres que l’alumnat ha de rebre perquè, si no, no poden arribar a adults en condicions. I així podríem anar enumerant tot un conjunt de situacions que, comptat i debatut, han acabat anorreant l’autoritat necessària per exercir la docència amb tota la legitimitat que els professionals de l’educació necessiten.
Òbviament les necessitats de l’escola han anat canviant, i aquesta ha d’avançar donant resposta a allò que calgui, però també cal admetre que hi ha sabers fonamentals que han de ser el nucli de la formació i que la impartició de les diferents disciplines del saber i de la cultura és l’eina educativa fonamental d’aquesta institució. En tot cas, si cal incorporar altres eines educatives pròpies d’altres professions ―que sí que cal―, s’haurà de fer un replantejament seriós dels recursos. Sovint la manca de recursos especialitzats s’ha pretès substituir atribuint als docents i als equips directius responsabilitats per a les quals no han estat formats i això ha acabat reduint la missió principal dels professionals de la docència, que és formar l’alumnat en coneixements, capacitats i competències. Ara és urgent reconduir-ho i dotar les escoles dels recursos especialitzats necessaris per atendre aquesta complexitat a fi que mestres i professors puguin exercir la seva professió amb responsabilitat sense desatendre la detecció precoç de problemes o la gestió educativa dels conflictes.
La coordinació de polítiques públiques orientades al benestar de l’alumnat en el si de l’escola és necessària, coherent i eficaç, però s’ha de fer des de la corresponsabilitat de tots els departaments i amb els professionals adequats en cada cas. I, en aquests moments, aquest és un repte pendent urgent. Tot plegat s’ha complicat massa i no podem mirar cap a un altre costat, sinó que cal abordar el tema de cara. I nosaltres, com a Col·legi de docents, hem de reclamar l’atenció necessària i oferir propostes.
El panorama actual del nostre país, amb la complexitat social, el baix nivell de resultats educatius que palesen any rere any les avaluacions externes i, a més, la situació de minorització creixent de la llengua catalana, demana al docent d’avui una preparació òptima i constant que cal que es vegi reflectida en la formació inicial, però també en la formació permanent, que ha de ser sòlida i ha de dibuixar un itinerari d’actualització constant. També ha de ser clau l’accés a la professió i l’acompanyament durant el primer any, amb un plantejament de residència docent en la línia del programa SENSEI, que el Departament d’Educació ha posat en marxa aquest curs de manera experimental. Cal que el professorat pugui centrar-se en la seva tasca prioritària, que se senti segur i amb un bon suport perquè pugui desenvolupar l’encàrrec d’ensenyar sense intromissions, sense canvis constants i precipitats i amb un coixí professional basat en l’experiència i en la tradició, combinades amb la innovació feta amb rigor, amb anàlisi de dades i amb un contrast efectiu per anar marcant un camí que permeti avançar, o sigui, que asseguri que els canvis metodològics comportaran millores en els aprenentatges dels nois i noies.
Cal explicar a la societat, amb tota la força que calgui, que l’aprenentatge sòlid és i ha de ser el nucli de la tasca docent, que els nois i les noies han d’aprendre i adquirir coneixements (llegir, escriure, parlar, comprendre, relacionar, calcular, admirar l’art, crear, etc.), i s’han d’omplir de cultura i de destreses perquè aquest bagatge és el que els permetrà créixer, ser lliures i progressar en una societat com la que tenim i com la que tindrem, perquè formar-se és la millor garantia per avançar.
El Diari de l’Educació, 2025