“De la Carme tinc molt bons records. Vas ser tu qui em va introduir a la lectura i, des de llavors, vaig devorar llibres”. La Núria Giner és professora d’anglès a Secundària i encara recorda quan, fa uns 20 anys, va aprendre a llegir de la mà de la Carme Ortoll a l’Escola Circell de Moja (Olèrdola).
“Ensenyar a llegir a les criatures és una de les coses més meravelloses que m’ha passat mai”, assegura la Carme. “Veure que un dia es desperten, lliguen paraules i comprenen, és emocionant, és preciós”.
En Jordi Sánchez, també alumne de la Carme, era més de números: “A mi les llengües no m’agradaven i recordo estar partint síl·labes i pensant ‘que avorrit, a veure si s’acaba això i la Carme ens fa mates’”. Ara és professor d’informàtica a FP.
Tots tres estan a casa de la Carme, a Vilafranca del Penedès, el mateix lloc on la Carme fa un temps els va donar un cop de mà a la Núria i al Jordi quan es volien treure les oposicions a docent. Ella ho és des de l’abril i ell des de fa un any i mig.
Són molts els records que tenen de l’Escola Circell, i és que feien un munt d’activitats. Treballaven molt des de l’observació, des del descobriment, sense una metodologia única però tenint-les presents per aplicar-les, fos Freinet, Montessori… Moltes vegades, la Carme adaptava activitats i metodologies que tenien evidències tastades que havien funcionat i que trobava en llibres que llegia dels mestres de la República, de l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc, Rosa Sensat, Artur Martorell o Alexandre Galí, a més de les converses pedagògiques a les Escoles d’Estiu de Safoires amb Marta Mata o Maria Antònia Canals i Maria Antònia Pujol, entre altres. Va estudiar a Reggio Emilia i va fer uns cursos a la Universitat de Dallas per conèixer els mètodes que es feien servir: “Volíem veure quina era la millor manera per motivar-los a aprendre, i fèiem petits projectes i racons”.
En Jordi es transporta als racons, i somriu. Eren petits espais dins de l’aula on es treballava en grups de dos o tres alumnes, en què hi havia unes tasques, l’alumnat s’autoavaluava i posava un gomet verd si pensava que ho havia fet bé, i després la mestra ho valorava. Els racons van arribar a cridar l’atenció fins i tot a Jordi Pujol, quan va anar com a president de la Generalitat per inaugurar la nova escola, ja que es va traslladar dels afores al centre del poble. “Escolta, noia, m’han dit que fas una cosa que es diu racons”, va comentar-li a la Carme, que li va dir: “Sí, president, si vol li ensenyo”. I van anar a una aula de P5: “La millor manera que jo li expliqui és que vostè i jo fem un racó”. Van fer l’activitat corresponent, davant de tota la premsa, i quan van acabar el president, satisfet, va afirmar: “No m’ho hauran d’explicar mai més”.
A la Núria li agradava la maleta viatgera. Era una carpeta de plàstic amb diversos contes que anaven canviant cada setmana, segons les temàtiques que estiguessin estudiant. Un alumne se l’emportava a casa un dia i feia una redacció o un petit treball sobre allò que havia llegit. La maleta anava rotant entre companys i companyes i, finalment, es feia un recull de textos.
Sovint l’escola rebia algun premi Baldiri Reixac, uns guardons anuals que reconeixen les escoles amb projectes educatius i artístics. Un d’ells va ser pels contes gegants. Eren contes de deu pàgines fets en cartolines. Primer feien el conte a classe, després feien tots els dibuixos a les cartolines i escrivien el conte a la part de baix, primer en llapis, en acabat el repassaven i finalment hi posaven les majúscules. “Era un treball de llengua, però també de matemàtiques perquè havien de buscar els espais per fer cada cosa”, explica la Carme. “I també treballàvem molt tota la part del medi, estàvem rodejats de vinyes!” I la conversa gira entorn de les jardineres que hi havia a cada aula i de les quals tenia cura l’alumnat.
L’oralitat era essencial per al projecte de l’escola. “Ens interessava molt”, explica la Carme. “Era importantíssim parlar entre nosaltres. Saps allò que tothom deia ‘Calleu!’? Nosaltres dèiem ‘Parleu’. Evidentment, de manera respectuosa”. En Jordi parlava i preguntava tant que es va guanyar un carnet de xerrameca de la Carme. La mestra també motivava que preguntessin per resoldre les qüestions entre tots. En això, la biblioteca jugava un paper primordial, tant la del centre com les que hi havia a cada aula, ja que la lectura i la comprensió lectora eren una altra de les apostes de l’escola.
“Si aprenien, eren feliços”
Per a la Carme, que va ser directora de l’Escola Circell, “ser competent era treballar amb les coses que anàvem treballant cada dia i que allò ho féssim funcionar; que pogués servir, no només per a l’endemà, sinó per a aquell moment. Venien a l’escola a aprendre i això ho teníem molt clar, i si aprenien, eren feliços”. Una felicitat, insisteixen, en què la part teòrica i el llibre eren igualment rellevants.
Durant la conversa surten noms d’altres alumnes, docents i personal del centre educatiu. Les mestres que feien classe ja estan jubilades, i ara queden per berenar cada dos mesos, aproximadament, perquè, com diu la Carme, formaven part d’un projecte molt consolidat i compartit: “Treballàvem molt a gust perquè érem un col·lectiu de gent que ens crèiem allò que fèiem, sent molt diferent les unes i les altres, respectant-nos. A l’hora de planificar, teníem clar cap a on volíem anar, quins eren els principis que volíem perquè aquestes criatures creixessin amb uns valors. Nosaltres treballàvem molt a partir del benestar. Si ells estaven feliços i contents, aprenien. Això ho vam descobrir feia temps i intentàvem que estiguessin el màxim de bé possible perquè aquells aprenentatges cada vegada fossin millors”.
Així és com ho van viure la Núria i el Jordi. Ella té un record, diu, “molt plàcid”: “Anaves a gust a l’escola, tenies ganes d’anar-hi”. I ell afegeix: “I sortíem preparats. A l’institut, els de Moja, portàvem una bona base”. Un cop a l’institut, una de les coses més sorprenents era que els divendres a la tarda molts alumnes tornaven a aquesta escola rural. Coincidia que no hi havia institut i que a l’escola feien tallers.
El lligam, l’aprenentatge i l’afecte no es conreen només en els moments alegres. L’habitació entristeix quan mencionen la mort d’una alumna i d’un exalumne. Com tractar el tema del dol en aquestes edats? “Va ser complicat, però ho vam anar fent”, diu la Carme. “Ho vam anar treballant. Ens va ajudar molt la lectura. Fèiem moltes lectures de la pèrdua d’un animal, la pèrdua d’una persona estimada perquè, clar, allà, si arribava algú trist i li preguntàvem què ha passat? I deia l’avi està malalt. Aquell avi el coneixíem tots. El tiet ha tingut un accident. Aquell tiet el coneixíem tots. Llavors, si a l’avi li passava alguna cosa, en aquella aula es treballava el dol perquè havia mort l’avi”.
Conflictes i valors
La mediació era un altre dels plats forts de l’Escola Circell perquè, com resumeix la Carme, “les matemàtiques són molt importants, però els valors humans, també”. “Els conflictes es parlaven. I si havíem de parlar estones i estones, parlàvem. Hi havia coses que no es deixaven per a l’endemà, sinó que s’aclarien”.
Viure la resolució de conflictes a l’aula tot conversant i mirant de trobar una solució conjunta és un dels valors que la Núria i el Jordi han heretat. Per a la Núria, “si des del centre ja ensenyes uns valors que t’ajuden a ser íntegra com a persona, l’alumne creix tenint uns bons valors i desenvolupant-los al llarg de la seva vida. Ja ho has posat de petit, que és quan ho aprens i t’ho emportes. Jo trobo molt valuós tenir aquesta moralitat”.
Amb 31 alumnes a l’aula, la Núria afirma que és impossible que en algun moment no hi hagi una petita tensió: “Si alguna vegada he vist algun conflicte a l’aula, alguna cosa que no he trobat bé èticament, he parat la classe i he fet una reflexió. Trobo que si fas classe d’anglès, de música, de tecnologia… Ho has de tractar, has de parar-ho i fer-los pensar. Què és el que he fet? Per què ho he fet? I com puc corregir-ho si és que està malament?”.
El Jordi, que té alumnes de més de 16 anys, coincideix que “quan 30 persones conviuen, passen coses bones i algunes que no són tan bones. El fet de conviure tantes hores com convius en una aula, vulguis que no, hi haurà moments en què hi haurà friccions que s’hauran de treballar. És el que diu la Núria, s’ha de parar”. I ella assenteix: “És com una bola de neu. Si frenes el foc, és més fàcil. Un cop tens una bola gran de problemes, és molt més complicat”.
La Carme se’ls escolta amb satisfacció. “Els veus, que han crescut eixerits i macos i que tiren endavant les seves vides. Tinc alumnes camioners, professors, metges, fusters, de tot una mica, i et dona una tranquil·litat veure que han seguit amb la seva vida (…). Veus aquelles criatures amb qui tens fil des de petites i te les estimes, i vas pensant a veure com van creixent, què fan, i també hi ha una gran relació amb les famílies, perquè la nostra escola era molt familiar. Allà venien, els avis, les àvies. Jo amb l’àvia de la Núria tinc una amistat, i amb els pares del Jordi…”.
Hi havia 15 o 16 estudiants per aula, i alguna vegada fins i tot ajuntaven dos grups. La relació amb les famílies, en una escola rural, havia de ser propera. Les reunions amb pares i mares se centraven en fer-los saber què havien fet els seus fills i filles, què eren els racons, què eren els tallers, per què es feien tallers amb alumne de més d’un curs, etc.
L’escola també feia cursos d’informàtica per a les famílies, arts marcials per a adults i fins i tot balls de saló en què participaven famílies i docents. Per a la Carme, “la interacció amb les famílies era magnífica. Treballàvem molt amb els pares, i tota aquesta part repercuteix en l’aprenentatge de les criatures”. La finalitat era tenir cura del benestar dels nens i les nenes, i de tot el seu context. Així, mencionen que hi havia famílies més desestructurades i amb dificultats econòmiques i, des de l’escola es treballava la igualtat d’oportunitats i la inclusió: “No s’entenia una aula on no hi hagués una inclusió total. L’escola rural, jo penso que és un dels llocs on la inclusió és una cosa més natural”, sosté la Carme.
L’Escola Circell estava formada per un equip sòlid. Tots tres coincideixen que va ser, fins i tot, idíl·lic. El menjador era el lloc de reunió de diferents cursos i allà la convivència era total. El pati tenia les seves normes perquè no fossin només els nois els qui juguessin a pilota, i es planificava perquè tothom jugués a tot. Fora de l’aula hi havia educació. I coeducació. “Tot el que es feia a l’escola era educatiu”, sosté la mestra. “Estava pensat per a ells, perquè poguessin aprendre alguna cosa”.
No deixar d’aprendre
La Carme Ortoll, que va ensenyar a llegir a tants alumnes, que va ocupar diferents càrrecs públics, com el de directora general d’Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament (2014-2017) i que viu envoltada de llibres, es va contagiar de covid el març del 2020 i això li va provocar una encefalitis vírica que li va deixar greus seqüeles. Va estar en cadira de rodes durant un any, i va haver de tornar a aprendre a llegir, a conduir i a fer moltes de les activitats quotidianes.
El Jordi encara recorda que quan va anar a casa de la Carme, ja més recuperada, perquè l’ajudés amb les oposicions, alguna vegada ella li havia dit que ho havien de deixar, que havia d’anar a descansar perquè no es trobava bé. Ara està molt millor, sobretot de la part intel·lectual, però necessita estirar-se 10 hores al llit, encara que no dormi, i té un vehicle elèctric per a persones amb problemes de mobilitat que l’agafa quan ha d’anar al centre del poble perquè es cansa.
“De tot el que m’ha passat he après. D’estar amb ells com a mestre, de tot el trasbals d’estar a casa amb la covid… Col·laboro amb un programa de Ràdio Olèrdola, també amb un diari, InfoCalafell… Aquest no parar i aquest no deixar d’aprendre és el que m’ha ajudat molt a tirar endavant”. “Jo he après de l’alumnat que les criatures són persones importantíssimes, que tenen uns drets i uns deures, que tots són diferents i que tots han de rebre l’atenció que necessiten. La Núria i el Jordi no tenen res a veure. Són com un ou i una castanya, i jo dels dos he après moltíssim. La Núria m’ha ensenyat que amb la calma, també s’aprèn. Quan era més petita a mi em donava tranquil·litat. Era dir-li ‘au, Núria’, i ella deia ‘vale, espera’”.
Tots tres riuen reafirmant que era així, i la Núria ho corrobora: “Tenies una paciència de santa. Jo em despistava molt fàcilment. Ella deia, ‘nu, vinga, som-hi’. Era molt carinyosa”. La mestra continua: “Jo em deia, a la Núria, no li puc fer un crit perquè si li faig un crit, no aclarirem res, ella no avançarà i jo em posaré nerviosa. Ella ha d’anar al seu ritme. Per tant, què he après? Que cadascú té un ritme. El Jordi era un belluguet, amb una bona cosa, que et feia unes preguntes interessantíssimes. Hi havia dies que marxava de l’escola, llavors no hi havia Internet ni ChatGPT, i jo anava directa a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca a buscar llibres, si no els teníem a l’escola. Els portava i li deia al Jordi, mira, aquí ho tens, ja ho pots buscar”.
El Jordi se l’escolta. “La Carme és una apassionada. El que fa, ho fa de cor, li surt innat, ho porta dins. Ella ha vingut a ensenyar i ella venia cada dia amb la voluntat d’ensenyar al màxim, dintre de les seves possibilitats, al màxim. Jo estic molt agraït per això, a ella i a tot l’equip. A part de ser una apassionada, té molta paciència, però posa els punts a les i quan fa falta. Ha sigut un model per a moltes persones que han passat per allà, i no només la Carme. Quan parlo amb els companys, tots tenen un bon record del Circell”.
La Núria també li ho agraeix: “És una persona molt carinyosa, molt propera i molt innovadora. Sempre que penso en un referent en educació, el primer nom que em ve al cap és la Carme. Mestres i professors bons n’he tingut, però que deixin tanta empremta és complicat. Si ara mateix soc professora, és gràcies a ella”.
Han passat molts anys, i la Carme defensa que ser mestra és la millor professió del món. Ho gaudia, i ho gaudeix, perquè no ha deixat d’aprendre ni d’oferir-se en cos i ànima al seu alumnat: “Treballàvem perquè aquestes criatures creixessin amb la màxima dignitat i qualitat possibles, i a més a més, ens ho passàvem pipa”.
El Diari de l’Educació, 2025