Carla Galeote a Pili Vidal i Jordi Cano: “Els mestres que m’heu marcat són els que m’heu ensenyat més enllà de la matèria”

Prendre consciència feminista a través de la classe de Música és possible. Despertar consciències entre la joventut sent professor d’ESO és possible. La prova són l’advocada i influencer Carla Galeote (Lleida, 2000) i qui va ser el seu professor de Música, Jordi Cano (Lleida, 1972). Galeote ho explica: “Jo no encaixava en els paràmetres de ser una bona estudiant i treure bones notes. Anava fent, però no em motivava ni anar a l’escola cada dia ni asseure’m i veure una classe magistral rere l’altra. En canvi, a les classes de música d’en Jordi jo hi disfrutava, perquè era l’única assignatura en què podíem pensar una mica més enllà del que deia el llibre. A 1r d’ESO ens passava vídeos de reggaetons i n’analitzàvem les lletres, i allí vaig començar a veure un pensament que no havia vist mai. En aquelles classes vaig veure el paper de la dona dins la música, el feminisme, la igualtat, els rols de gènere… En aquestes classes que per a la gent del científic eren una pèrdua de temps, per a mi eren l’única classe que valia la pena, perquè hi podia pensar!”

Galeote, exponent de l’anomenada Generació Z, amb l’etapa escolar a Maristes Lleida encara molt present a la retina, també assenyala la mestra d’Infantil i Primària Pili Vidal (Barcelona, 1967), com a referent essencial: “De la Pili no en tinc un perquè concret, sinó que tinc clar la figura que per mi va suposar. Per a mi, que mai no m’havia agradat anar a l’escola, la Pili era el meu espai segur. Cada any la volia com a tutora!” I els engloba als dos sota un mateix paraigua: “Els mestres que m’han marcat són aquells que m’han ensenyat més enllà de la matèria estricta. Els mestres, els professors, els educadors, interfereixen en la vida personal de cadascú. Transmeten uns valors, perquè passem més temps amb els profes que no pas amb els pares. I ells m’han marcat.”

Galeote es presenta com a mala estudiant, tot i haver estudiat Dret i el màster d’Advocacia. “Sí, jo no anava a fer Dret. Vaig escollir la carrera un mes abans de la selectivitat. Anava a fer Educació, no tant per vocació, sinó perquè m’agradava poder interferir en les noves generacions, en què poguessin pensar més enllà, per poder canviar el sistema. Però va passar el cas de ‘la manada’ i vaig acabar escollint Dret. Els meus pares es van horroritzar! De fet, ho vaig passar malament a la carrera, perquè és molt magistral, que justament és el que no m’agradava. I després el màster d’Advocacia, sis anys en total!”

En canvi, de les seves intervencions a les xarxes socials no se’n podria inferir automàticament aquest currículum acadèmic: “Quan algú no em coneix es pot pensar que jo era una noia de matrícula d’honor. I no, al contrari. A mi sempre se m’havia dit que, com que suspenia matemàtiques, física i química, que jo no valia per a res! He tingut professors que m’han dit que hauria d’estar a l’ONCE, perquè no aprovaria matemàtiques ni que estigués fent repàs durant 80 hores. “L’afirmació cau com una bomba a la sala. Galeote continua: “O ets un alumne modèlic que vulgui ser doctor, o biòleg, o arquitecte… Però si algú diu que vol ser ballarina, o política, o escriptora… El sistema et diu que no estàs aquí per fer-hi hobbies! I jo perquè vaig tenir la sort de trobar-vos, i que hi havia espais en què es propiciava poder parlar, però si no…”

El xoc Primària-ESO

Galeote, en el fons, assenyala una de les grans dicotomies que presenta l’educació actualment. Cenyir-se a un temari independentment de l’alumnat que es tingui al davant, o bé o mirar-se cada alumne en la seva singularitat.

Cano, que ha exercit de mestre a Infantil i Primària durant 12 anys, i com a professor de Secundària i Batxillerat durant 16, intenta contextualitzar la situació: “És molt difícil que una persona que ha de seguir un temari de matemàtiques que també treballi les emocions, el sentit crític… L’estructura no hi ajuda.” Vidal l’interpel·la: “Però tu vas trobar espais dins de l’assignatura de Música! I també havies de seguir un currículum!” I es pregunta: “Per què no ho prova això també el professor d’Història, o el de Llengua Catalana?”

La dicotomia Primària-ESO que es viu al sistema educatiu català apareix aquí en tota la seva esplendor. Cano la descriu amb precisió: “El principal xoc Primària-Secundària ve a nivell de formació: els futurs mestres els formem durant 3-4-5 anys, es van professionalitzant en ser ‘educadors’. Des del primer dia que entren a la facultat estan rodejats de persones que els parlen d’Educació, de persones que seran educadors i educadores… I tot el seu marc mental gira entorn d’això. A Secundària tots aquests anys formatius no hi són: allí hi ha un professional d’un àmbit que en un moment donat, pel que sigui, decideix passar-se al món de l’Educació. Fa un minimàster, que té molt poc prestigi, i de cop algú que s’havia preparat per ser físic o biòleg… De cop i volta es troba en un context que ningú no els ha preparat. I, a sobre, molts d’ells recorden una època de la vida en què el 50% de la població no arribava a 1r de BUP. I en què hi havia una estructura familiar molt definida; molt patriarcal, cert, però també molt còmoda a nivell social. Ara tot això és molt més líquid. I, a més, ens hem tornat inclusius: qualsevol alumne, tingui el que tingui, ha d’anar a l’escola. Tot això, combinat, és un xoc molt bèstia. I a més s’hi afegeix que la tipologia que arriba a professor de Secundària sol ser de classe mitjana/mitjana-alta, i això també té uns condicionants ideològics.”

Vidal li dóna la raó, i ho complementa: “I en un moment d’adolescència, que ha de gestionar gent que no està formada per gestionar-ho.” Ella, pedagògicament parlant, es defineix com “la dels projectes, la dels projectes, la de treballar per propostes, els ambients…” Es defineix partidària “d’un aprenentatge molt vivencial, molt partint del que ells escullen… Pots treballar el sentit crític, l’argumentació, que siguin autònoms… De classes magistrals, a Primària gairebé que no n’hi ha. Tot és molt més vivencial a la nostra etapa, i hi crec molt”. A més, destaca: “Amb els alumnes de 4t de Primària hi dec passar unes 15 hores a la setmana. I treballem d’una manera que te’ls escoltes molt, tens temps per poder-te’ls mirar molt, tens relació amb els seus pares… Primària té molt de contacte amb la família, anem tots a la una. El que ens importa més és que el nen o nena sigui el més feliç possible, que estigui el millor cuidat possible, que treballi el suficient…” I, tot seguit, es pregunta: “I a l’institut?”

Cano, en tant que mestre i en tant que professor, i ara com a professor universitari, sentencia: “A Primària cada cop s’està anant cap a una cosa més orgànica, més holística, i a Secundària és tot el contrari, s’està parcialitzant l’educació. L’encaix és complicat, si d’una banda tenim una formació tan transversal i, de l’altra, una formació tan segmentaritzada… Són dos mons que són absolutament irreconciliables. O es canvia, o anirà a més. Els mestres cada cop estem més revolucionaris, i la gent de Secundària cada cop veu que la situació és més complexa i diuen que volen plegar, que volen ser enginyers.” Dit això, també reflexiona: “I entenc el patiment dels profes de Secundària! Perquè realment hi ha un currículum, una pressió, una selectivitat… I tot això de ser un referent en valors… això com s’ensenya?”

Salut mental i resultats acadèmics

Galeote defineix Cano i Vidal com els seus “espais segurs”, i els agraeix que se la miressin més enllà del currículum oficial. “Si jo no he parlat mai amb aquell noi i l’únic que vaig és a fer la meva classe i a avaluar per escrit els continguts que jo he transmès, a aquesta persona no la conec!”, s’exclama Vidal.

Mirar-se cada alumne amb deteniment és essencial, considera l’exalumna. I ressalta: “Vosaltres vinculàveu la salut mental de cadascú i les seves condicions socioeconòmiques amb els seus resultats acadèmics, i això és important. A vegades, qui té pitjor comportament és perquè té històries al darrere…” Vidal ho argumenta: “Si tens mancances emocionals, o algun desequilibri d’alguna cosa, és impossible que donis el 100% de tu. Però tot això a vegades queda diluït amb un genèric ‘es porta malament’. Però la meva feina és aquesta, veure què els està passant als nens, i oferir-los aquest espai, aquesta conversa.”

Cano posa en dubte que el conjunt de la professió docent pugui arribar a compartir les reflexions de Galeote i Vidal. Però avisa: “Estem vivint la revolució tecno-digital, la revolució postmoderna de Baumann i la revolució que jo anomeno ‘inclusionista’. Que jo hi estic a favor, però que hi ha gent que no. I en totes aquestes tres revolucions, l’única estructura per la qual passa tota la societat és l’escola. L’única eina que tenim per intentar equilibrar i ajudar és l’escola. Fins que no entenguem que la nostra funció és així d’àmplia, malament. L’escola rep a tothom i, si és possible, equilibra. I, per tant, ens han d’omplir de recursos!”

Xarxes socials

De fet, recentment l’escola s’ha trobat a l’ull de l’huracà per l’ús que els joves fan dels mòbils. Vidal s’exclama: “Trobo molt impressionant que es responsabilitzi l’escola de mancances que tenen les famílies. Són els pares, qui els compren el mòbil!” Els mòbils, i concretament les xarxes socials, àmbit en què Galeote sobresurt.

“Les xarxes socials posen la democràcia en escac”, alerta la influencer. “L’extrema dreta està pujant sobretot en el gènere masculí gràcies a les xarxes”, avisa. I entre les noies també tenen un impacte més que notable: “Abans els retocs estètics es feien dels 30 cap amunt. Ara la mitjana està en els 20, i tinc companyes de col·legis concertats que als 18 tenen una operació de pit com a regal! I no poques! Això és una bogeria.”

Cano opta per buscar-hi un cantó positiu. “Ara hi ha més feministes que quan estudiaves tu! Perquè llavors… Estaves tu soleta!”, li engalta. “Ho recordo bé!”, respon Galeote. I, portant-ho al terreny musical, Cano exposa: “Abans es cantaven cançons com ‘Y si si te vuelvo a ver pintar un corazón de tiza en la pared te voy a dar una paliza por haber escrito mi nombre dentro‘, de Radio Futura, i ‘Solo quiero matarla a punto de navaja besándola una vez más‘, de Loquillo. Ara, aquests continguts rebrien milions de tuits de la Carla criticant-ho. Al menys, hi ha debat. I és un debat viu gràcies a les xarxes. Que és un debat hiperbòlic, exagerat i súper-agressiu? Sí. Però abans l’extrema dreta campava pel carrer i apallissaven per aquí i per allí!”

Quan Galeote expressa la seva opinió a TikTok, l’allau de comentaris despectius que rep és incommensurable. Pateixen, els seus exprofessors? “Molt”, responen els dos a l’uníson. Galeote recorda els inicis: “Fa dos anys que faig vídeos. El primer vídeo ja va ser un boom. Llavors TikTok no era tan polític, i l’algoritme el va promocionar de la nit al dia: el primer vídeo ja tenia un milió de visualitzacions! Ho vaig gestionar malament, òbviament. I sola. Primer estava molt dissociada, perquè no entenia la magnitud de tot allò. Fins que el meu pare va comptar la magnitud en ‘Camps Nous’: Quants Camps Nous omple la Carla amb aquest vídeo? I llavors me’n vaig adonar. Òbviament, he tingut liades molt grosses, perquè et donen un poder molt gran. Amb 20 anys ho vaig racionalitzar fatal. Ara, amb 23, ja ho porto millor, però perquè he tingut molt psicòleg, perquè tinc un bon entorn… És un poder molt fort. I t’adones que estàs fent política. I això sent dona, jove i d’esquerres… a les xarxes és complicat.”

Vidal confessa: “Em va sobtar molt tot: el discurs, com parla… Molt coherent, amb aquella rapidesa amb què parles… Vaig veure la gent que et seguia i vaig flipar molt. I entre els mestres ens dèiem ‘Heu vist la Galeote?'” L’exalumna mig s’avergonyeix, mig s’enorgulleix. I la reacció de Vidal li recorda una mica a la dels seus pares: “Portaven tota la vida escoltant-me… i ara de cop i volta quanta gent dius que t’està escoltant?”

Eppur si muove

Cano es mira les xarxes amb un cert optimisme, destacant els avenços socials que es van assolint per sobre dels punts foscos. La prova, l’augment de consciència feminista que detecta a les classes. En part, gràcies també a l’esforç fet per Galeote tant a les xarxes com en el seu entorn més immediat. “Als Maristes mai no s’hi havia fet el 8 de Març… I el vam començar a fer! El primer any que ho vaig voler tirar endavant, a primer de batxillerat, el Llobera em va dir que si no li portava una proposta ben feta, que no el faríem. I no vaig tenir temps. Però l’any següent vam preparar un Excel i tot… I el vam fer!” “I se segueix fent! Vosaltres ho vau institucionalitzar!”, rebla Cano.