Aquaris d’aigua dolça i salada de 500 litres al laboratori de biologia. I també terraris. La passió pels animals que tenia ja de petit el presentador del programa ‘Quèquicom’ Pere Renom (Badalona, 1972) va trobar en el professor de Biologia Ricard Martín (Barcelona, 1960) un gran aliat. “Des que era molt petit, 7 o 8 anys, ja deia que volia estudiar ‘la carrera dels animals’. Quan vaig arribar a aquesta escola, a 4t d’EGB la Maria Canals em va dir: ‘Aquesta carrera es diu ‘Biologia’. I des de llavors que deia que volia fer Biologia. Jo des de sempre que anava a mirar ocells, a casa tenia serps, granotes, una fura, agafava dragons… I aquí amb ell vam muntar un aquari!”, explica il·lusionat. “Quan feies 1r de BUP vam iniciar una relació naturalística i personal molt estreta. Tu i en Jordi Giralt estàveu tan interessats per aquestes qüestions que de seguida que vaig demanar algun voluntari, de seguida vàreu sortir vosaltres. I des d’aleshores us vau dedicar a cuidar els aquaris: a quarts de nou obríeu les llums, donàveu menjar… l Eque calgués. I a la tarda, quan marxàvem, doncs tancàveu els llums, miràveu que tot estigués correcte… Algun pati recordo que anàveu cap als pescadors de la platja a veure si entre les xarxes hi trobàveu algun cavallet de mar, algun peixet petitó, i el portàveu aquí al laboratori. Allò era territori Renom i Giralt”, rememora Marín.
Tant a Renom com a Martín els fa especial il·lusió trobar-se. “Quan vaig entrar aquí, el 1984, tu feies 7è”, explica el professor recentment jubilat. De cop, Renom salta com si l’haguessin punxat: “Vam ser la primera promoció que vas tenir?” Resposta afirmativa. “No ho recordava!”, deixa anar tot sorprès. “Jo era professor novell: tenia 24 anys, i el cert és que estava una mica espantat, tot sigui dit, perquè la classe de 7è era mogudeta…”, explica. “Éreu molt inquiets en tots els sentits. Des del punt de vista del tarannà habitual, sobretot entre classe i classe, i també dins la classe. Però també molt inquiets intel·lectualment. Tu en particular eres molt curiós, i això sí que me’n vaig adonar. Amb 12-13 anys ja tenies molt interès per saber coses, sobretot relacionades amb les ciències”.
L’energia que portaven era tanta que Martín els va proposar de presentar-se al Premi CIRIT de la Generalitat per fomentar l’esperit científic entre els joves, que van acabar guanyant. “Durant un any sencer amb en Jordi i en Xavi Vallès vam estar anant cada dissabte o diumenge a la llotja i apuntàvem la quantitat d’espècies, les mides, el pes… I vam fer el cicle del que es pescava a Badalona com a mostra representativa de la Mediterrània”, explica Renom, que continua: “Hi va haver un dia que vas entrar a l’aula i vas dir: ‘Avui tinc una molt bona notícia, perquè tres estudiants d’aquí han guanyat un premi’. Ens ho vas dir davant de tothom!” “És que s’havia de celebrar!”, es defensa el professor.
Motivar l’alumnat que ja ve motivat de casa pot ser tot un repte docent. La recepta? “No treure-li les ganes de fer-ho. Durant aquells primers anys recordo que el meu patiment era no ser el responsable que els alumnes no agafessin curiositat per la ciència, per haver tingut un professor pesat, o que hagués impartit la matèria de la manera més avorrida del món. De fet, pensava: ‘Tant de bo ningú no deixi de fer Biologia per culpa meva.’ I en Pere sembla que és una mostra que me’n vaig sortir.”
Martín s’ha jubilat aquest 2024, després de 40 anys d’ofici. Però aquest no era ben bé l’horitzó que somiava quan estudiava la carrera: “Jo em volia dedicar a altres coses, i vaig arribar aquí pensant que això seria temporal. Dos o tres anys, per exemple, i que després ja sortiria alguna altra cosa fantàstica, i que em guanyaria la vida investigant els misteris dels insectes. Però al cap del temps vaig veure que la docència estava molt bé, que en gaudia moltíssim, que m’ho passava molt bé ensenyant i explicant anècdotes, i vaig deixar la idea de la investigació.” I s’hi ha acabat jubilant: “Exactament. Aquest seria el 41è curs que seria aquí, i per això he tingut al Pere, a les seves filles… I si em descuido, potser a les netes i tot!”
Renom dóna fe de la passió amb què Martín i la resta del professorat de l’escola ensenyava: “Després d’aquí vaig anar a l’institut públic a fer-hi el COU, i allí el nivell de motivació dels professors no era el mateix. M’hi vaig fotre una castanya veient d’altres professors no tan motivats… I vaig dir: ‘Ah, això també existeix.’ Hi havia un professor de matemàtiques dolentíssim, a qui a més això no li agradava gens, un de física que tampoc… Molts que anaven allí a passar l’estona, i vagues de dies i dies… Per sort, només va ser un any, i llavors vaig recuperar el meu camí amb la Biologia.”
Després d’haver-se dedicat tota la vida a la docència, Martín té clar el veredicte: “Estic molt satisfet d’haver fet 40 anys aquí. I molt satisfet perquè m’he trobat algun alumne, alguna vegada, que m’ha donat les gràcies pel que li he ensenyat. No era freqüent, de fet no és necessari, però sí que saber que el que fas no és una cosa perduda, això és molt satisfactori. És una de les coses que més m’ha agradat de l’ensenyament.”
L’alumne com a actor principal de l’aprenentatge
En aquest moment de la conversa, Renom pren la iniciativa de les preguntes, com a comunicador nat: “I en aquests 40 anys has notat una evolució dels alumnes?” L’entrevista va sola. “L’alumne ha canviat radicalment. Abans teníem un ensenyament molt formal, molt estructurat, on el professor entrava a la classe, explicava i punt. Hi podies posar tota la teatralitat que volguessis, però no deixaven de ser classes magistrals. Amb el temps això hem anat canviant, incorporant noves maneres de fer, oblidant-nos de les classes magistrals i procurant que l’alumne sigui l’actor principal de l’aprenentatge. Això ha tingut les seves coses bones i les seves coses dolentes. Per exemple, jo vaig començar aquí que utilitzàvem el ciclostil com a eina moderna. Quan va arribar Windows… Va ser… Uau! I aquests últims anys he detectat l’enorme influència de les tecnologies en l’atenció, en la memòria, en la capacitat de discutir i raonar… Als nens actuals els costa molt explicar les coses, tenen vocabularis més reduïts, utilitzen habitualment menys paraules, el temps d’atenció no és tan prolongat… I els professors hem de fer coses molt dinàmiques en què ells intervinguin molt.”
Com a professor recentment jubilat, havent treballat sempre en un mateix centre, en certa manera pot parlar des d’una talaia privilegiada. I explica: “És molt difícil l’ensenyament, ara, en el sentit que tenim molts desavantatges externs. A l’escola hi ensenyem unes coses que els alumnes perceben com a avorrides, tedioses… I l’escola ha d’estar en un canvi continu. I això és cansat.”
Renom es mostra sorprès: “Jo vaig fer llatí i lògica, i ara ni ho toquen!” Marín replica: “Ara es promociona més el treball en competències, no tant el saber. No saber tantes coses, sinó saber com fer-les. Ha canviat tot moltíssim. D’aquí els projectes, fer activitats lúdiques en què aprenguin mig jugant…”
Però Renom no s’adona que la mateixa pregunta serviria per al món de la comunicació. Comunicar, en certa manera, és transmetre uns coneixements, com fan els professors. “Sí, en certa manera com a divulgador també soc un professor, però amb una altra mena de públic. Hi ha hagut canvis en la manera de comunicar, cert. I les meves peces no són d’una hora! Una hora… Avui dia és molt! És una barbaritat! Mantenir l’atenció 8 minuts és fàcil! Una hora… buf!”, respon.
En certa manera, doncs, la diagnosi envers la societat d’avui en dia és compartida.
Canvis profunds en l’alumnat
Les aules i les aspiracions formatives del conjunt de la població també han canviat, de fa 40 anys a ara, no només el jovent ho ha fet. Per exemple, amb l’arribada de població provinent d’arreu del món amb situacions econòmiques generalment precàries. Perquè aquesta població no s’escolaritzi només en uns centres i no en d’altres, des del Govern s’han impulsat mesures de redistribució. “Aquí això afecta poc”, explica Martín. “L’alumnat que tenim aquí és del centre de Badalona. La nostra és la zona del centre, i per tant és un alumnat molt homogeni. Això no vol dir que vingui gent de fora, que també. En tenim bastants, i cada vegada més. Tenim alumnes de centres d’acollida, molts alumnes estrangers, que fins i tot hi ha vegades que tenen dificultats amb el català i el castellà… L’any passat, a tercer, tenia una alumna que pràcticament ens havíem de comunicar amb signes!”, s’exclama. “Tens 30 alumnes a l’aula. Si ve algú que no et segueix… Renoi! No pots estar dedicant mitja hora a ell, i deixar els altres de banda”, hi afegeix.
Però Martín parla només d’una alumna a l’aula, realitat que contrasta vivament amb la d’altres instituts públics situats a pocs metres de les escoles Minguella. “Hi ha centres on la situació és a la inversa, cert”, exposa. Renom hi intervé: “Vaig llegir que als Estats Units l’indicador més acurat per preveure l’esperança de vida d’algú era el seu codi postal. I tinc una mica la sensació que a nivell educatiu aquí és igual: és igual a l’escola on vagis, la feina més important es fa a casa. No vull desmerèixer el paper de l’escola, però recordo que quan vaig venir com a pare, la directora em va dir: ‘Ja sabem que les vostres filles aniran bé’. I com ho podia saber? ‘Perquè veient els pares, ja ho podem intuir’, va dir. ‘Els vostres fills i filles estan aquí 6 hores al dia, o 8 hores al dia. Però tota la resta, tots els caps de setmana, tota la feina la fan a casa. Si a casa no fan la feina, aquí ja pots fer el que vulguis.”
Martín reflexiona: “Aquí és l’administració qui hi ha d’ajudar, amb més recursos. Que n’hi hagi suficients perquè tothom tingui accés a un ensenyament de qualitat. Es fa, però encara estem lluny.” I continua desenvolupant la idea: “Ara la quantitat d’alumnes que necessiten una educació especial és… Buf! Que si a aquest un pla individualitzat, a l’altra un pla de reforç, aquest té dèficit d’atenció, aquesta noia té discalcúlia i les matemàtiques se li han de fer d’una altra manera, a aquest noi no li tinguis present l’ortografia, amb aquest alerta segons com li diguis les coses… I això en classes de 30 nois i noies! Tot això un professor ho ha de gestionar avui dia, i no sempre amb èxit. Perquè és impossible arribar als 30! Amb vosaltres era més fàcil, perquè éreu 40, sí, però més homogenis.”
“És complicat, molt complicat. Amb 20 nanos, la cosa canvia radicalment. La solució és abaixar les ràtios, tal com són els nanos ara”, conclou.
Plans d’estudi
A tota aquesta nova complexitat comparant l’educació de fa 40 anys amb la d’ara, Martín encara n’hi afegeix una més, de caire estructural: “Una altra cosa que no hi havia a la vostra època era que, quan fèieu BUP, la classe era molt homogènia, tots teníeu un nivell semblant… Amb el pla antic, quan els nois arribaven als 14 anys, als que no els anava bé se n’anaven a la Formació Professional (FP). I els que us quedàveu aquí éreu els que més o menys volíeu estudiar, o que teníeu bones condicions per fer-ho. Ara tenim fins a 4t d’ESO, fins als 16 anys, tant els que volen estudiar com els que no. I això és un altre problema. Però també era un problema haver de recomanar a un nen de 13 anys que ja no estudiés més. Perquè al cap de dos anys, aquell noi o noia ja no serà el mateix. Potser s’ha motivat perquè ha trobat un professor determinat, o perquè ha vist una cosa en concret i li ha encantat… No s’ha de donar res per fet tan aviat.”
Renom ho corrobora: “Jo tinc amics que no servien, que suspenien, i que finalment van trobar una cosa que els va motivar, van acabar fent carrera i que són grans professionals! Ho van descobrir tard. Si en lloc de saber què vols fer als 12, ho descobreixes als 15, ara tens més marge maduratiu, cert.”
No tothom té clar ja des dels 7 anys què vol estudiar de gran. Renom sí, i Martín va aconseguir que la flama continués viva. Acabant la conversa, explica que a classe fins i tot havia utilitzat els programes de televisió del seu exalumne per explicar alguna matèria: “El de la llei de la palanca, per exemple!” Enmig d’una gran riallada, Renom es mostra sorprès i agraït. Martín conclou: “Són programes genials! Ell és molt dinàmic, molt engrescador.” Renom explica que té constància que d’altres escoles també utilitzen d’altres capítols per explicar determinades matèries. L’alumne, investit ara de divulgador, retorna al sistema educatiu allò que el sistema educatiu li va aportar.
El Diari de l’Educació, 2025