“A mi em parles del col·legi, de la Universitat… i em surten grans. Mai no he suportat l’escola. Per què ara s’acaba el pati? Per què ara hem de posar-nos ‘firmes’? Per què ara hem de pujar en fila per l’escala i callats? Per què ara hem d’estudiar aquesta xorrada d’història i no estudiem més geografia? Sempre m’ha agradat molt, la geografia…” El dissenyador Javier Mariscal (València, 1950) parla amb animadversió dels seus anys escolars. I, alhora, parla amb admiració dels anys escolars dels seus fills: “Els meus fills sempre han anat a l’escola pública, i quan veus a les professores com fan la seva feina, l’amor que hi posen, com s’emporten els problemes a casa, l’entrega que hi ha… És impressionant.”
Mariscal té clara que la tasca docent, així com la sanitat, són essencials: “A les professores i a les infermeres, o als professors i als infermers, els haurien de triplicar el sou. No acabo d’entendre mai com és que a nivell d’Estat, els que gestionen el diner públic -que tant fa del partit que siguin- que no tinguin clar que la gran inversió ha de ser en educació i en salut. Però sobretot en educació. A Cuba, per exemple, va passar: a partir dels diners que els regalaven els russos van muntar unes escoles meravelloses, i tothom tenia molt bon nivell formatiu.”
Animadversió i admiració, tot alhora. La dissociació entre l’opinió que té de com hauria de ser el sistema educatiu actual en relació amb els mals records que ell en té s’expliquen de manera nítida quan explica la seva història personal: “Vaig néixer estropellat. Molt. No tinc memòria, no me’n recordo de gairebé res, i tinc flaixos. Per exemple, a nivell d’escola, si ara mateix no tingués cap bolígraf a mà i me’n donessis un de vermell… Mai no el faria servir! Per què? Perquè a pàrvuls, quan havia d’escriure ‘mi mamá me ama‘, totes les ‘a’ i totes les ‘o’ jo les convertia en una cara. I m’ho tatxaven tot, em posaven un zero. I tenir una nota vermella era el pitjor del món, i davant de tota la classe deien: “Aquí no venim a divertir-nos! Aquí venim a treballar seriosament.”
El sistema educatiu dels anys 50 era el que era: franquista. I més l’escola on el van matricular els seus pares: “Els meus pares… És que eren bastant de dretes, que diguem. Al Colegio del Pilar de València on anava, els Marianistes, m’aprovaven Física i Química i Matemàtiques… I no sé ni sumar ni restar! I multiplicar… Ni t’ho explico! I allò d’una ‘bé baixa’ i una caixeta…? Però clar, érem onze germans, i la factura que pagaven els pares doncs devien dir que ja compensava. I perquè, en el fons, també els queia simpàtic. Era un paio estrany, jo. Després hem fet reunions d’antics alumnes i em deien: ‘Tu eres un paio a part.'”
“Mirar-se cada nen és essencial”
Alguna genialitat ja li devien veure, malgrat els zeros que recorda. O no, potser simplement el deixaven de banda. Sigui com sigui, Mariscal ho contraposa al moment actual: “Veus el coneixement que tenen de cada nen i t’adones que una escola, avui en dia, no pot estar formada només professors i professores, sinó que també hi ha d’haver gent que els ajudi a nivell sobretot psicològic. Hi ha una gran quantitat de nens amb problemes: que els pares s’estan separant, o que el pare pega la mare, o que la mare es droga, o que el pare és borratxo, famílies desestructurades, famílies amb problemes econòmics… O famílies molt riques i fantàstiques, però que tenen una relació podrida, i com ho viu el pobre xaval… Mirar-se cada nen és essencial. Perquè n’hi ha un que té una capacitat bestial per fer coses en volum, un altre per narrar, un altre que és boníssim en matemàtiques… I què és la normalitat, què fas a la classe, a quin nivell vas? Per tant, cada cop més es necessiten classes reduïdes.”
Per tenir un record tan negatiu de l’escola, Mariscal té un discurs sòlid sobre Educació. “A l’estiu aquí hi fèiem una escoleta per a nens –recorda-. I saps què funcionava molt bé? Que nens de 3 anys s’ajuntaven amb d’altres de 6 i de 12! Era una mescla que funcionava molt bé, cosa que també passa a les escoles rurals. Això a l’escola no acostuma a passar, acostuma a haver-hi unes trinxeres molt bèsties a les classes, entre les edats. I, quan repeteixes, tot això es viu amb dolor.”
Diversitat i diversió
Venint d’un col·legi elitista com venia, va optar per matricular els seus fills a l’escola pública. “El que em va agradar molt del col·legi de la Júlia, la gran, era que en una reunió una mare deia que hi havia mares que eren prostitutes, i va començar a protestar. Però és que la societat és això! Les llengües diferents que s’hi sentien! Com ha canviat, Catalunya, de quan vaig arribar fins ara! Abans tots érem cosins-germans, i ara de cop i volta hi ha colombians, pakistanesos, xinesos…”, ressalta. Però també hi ha famílies que precisament volen fugir de tots aquests nous veïns. “Pobrets, ells s’ho perden. No tenen ni puta idea ni de què és la vida ni de què és el futur”, deixa anar.
“Jo he vist jugant anglesos, holandesos i catalans junts, de 4-5 anys. No parlaven, però s’entenien perfectament”, destaca. “Jugar és l’única manera meravellosa de poder aprendre”, assevera tot seguit, defensant una escola més jugable, més experimental: “De cop, aquell llenguatge que tots hem tingut, gràcies al fet que jugant entens moltes coses, arribes a l’escola i això s’acaba.”
Mariscal també traça un paral·lelisme entre el joc i el disseny: “Tots els nens dibuixen, però hi ha un moment en què la majoria ho deixa. Jo no ho vaig deixar mai. Al contrari, era la meva taula de salvació!” I recorda: “La poca memòria que tinc és que els meus pares cada estiu ens deixaven al mig del camp a Andorra i se n’anaven de vacances. I van comprar una cafetera italiana per fer cafè, i jo la vaig dibuixar tant com vaig poder: 60 dibuixos! 200 dibuixos! I al final vaig dir: ‘Ja l’he après, ja la tenia memoritzada visualment’. També llavors acabava de descobrir què era el cubisme, Picasso i així, que em va deixar fascinat. Tots els amics dels pares deien que Picasso era un pallasso, i per mi era qui em va canviar la vida!”
“El dibuix, els colors… és un llenguatge molt potent. No tant com la música, que et pot fer arrissar els pèls i pots fer fins i tot plorar a la gent, que se t’obliden les penes que tinguis. Però la pintura, el nostre cervell també està preparat per rebre-la. Què hi fa aquell blau allí? Què t’atrau tant d’aquell quadre, o què et repel·leix? Hi ha tota una comunicació que no és possible verbalment”, reflexiona. Les arts visuals tenen prou presència a l’escola? “Gràcies a Déu des de fa bastant de temps s’han adonat que són importants! Igual que el contacte amb la natura”, respon convençut.
Dislèxic als 60
“Em vaig assabentar que soc dislèxic als 60 anys! Tota la vida et sents que estàs dissimulant, que no es noti que ets tonto, o que tens unes carències molt bèsties. No saps els noms de la gent, no te’n recordes de ningú, no et saps els números, et poses molt nerviós. Quan et diuen ‘quedem el dia 18 a les 2 del migdia’ ja comences a patir per recordar tantes dades, o bé si un viatge amb taxi val 20,55 euros, jo sempre donava 50 euros i esperava que em tornessin el canvi… Perquè si donava 20 euros i em deia que faltaven 55 cèntims, no sabia com solucionar-ho”, explica. D’aquí els problemes amb les ‘a’ i les ‘o’ que comentava.
I com se’n va adonar? “Tinc una filla que també és dislèxica, que se’n va anar a estudiar a Londres i allí li ho van diagnosticar. I a partir de llavors li feien els exàmens amb més temps, li deixaven que fes totes les faltes d’ortografia que volgués, si era possible li feien l’examen oral… I jo em vaig fer aquelles proves, i ho vaig veure clar. Més tard també li vam fer les proves a la filla petita… i també va sortir que sí.”
“No té res a veure que als 6 anys et diguin que ets dislèxic i que hi ha aquestes o aquelles eines disponibles, o bé assabentar-te’n als 60! Quan em van fer les proves, em van dir: ‘T’has agafat al dibuix com a arma de supervivència. Si no, hauries acabat en un psiquiàtric, amb camisa de força.’ És molt bèstia viure així”, conclou.
Sigui com sigui, es mostra agraït que a les seves filles els ho diagnostiquessin a temps. “Que bonica aquesta feina!”, deixa anar. Del record pèssim de la seva infància a la bona opinió del sistema actual, Mariscal hi veu un símptoma de progrés social. Així mateix, també traça un paral·lelisme a partir de les pròpies instal·lacions on té situat el seu estudi, al recinte fabril Palo Alto de Barcelona. “Aquí mateix fins als anys 30 hi treballaven nens de 12 i 14 anys! I ara aquests nens estan a l’escola d’aquí al costat. I hi són perquè hi va haver sindicalistes, comunistes, els nostres avis, que van lluitar perquè això passés”, conclou.
El Diari de l’Educació, 2025