10 anys del Diari de l’Educació. Ezequiel Passeron a la revista ‘Un viatge compartit’: “Molta pedagogia davant tanta tecnologia, per a crear una cultura de ciutadania digital”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa.
Els inicis de la segona dècada del segle XXI es caracteritzen per la convivència de la ciutadania amb les màquines digitals. La pandèmia global va comportar un xoc de virtualització (Costa, 2023) de la nostra vida quotidiana. Així, en l’actualitat, són poques les activitats humanes i els llaços socials que no es troben datificades (Rodríguez, 2020). Ens informem, comuniquem, vinculem, eduquem i una llarga llista d’etcèteres a través de les plataformes digitals. Davant tal gran revolució en la nostra manera de ser i estar en el món, on les nostres identitats, vincles personals i relacions amb la informació es veuen interpel·lades, l’educació en general i les institucions educatives en particular tenim el desafiament de pensar i reflexionar sobre les nostres relacions amb les tecnologies digitals.
Després de molts anys de solucionisme tecnològic (Morozov, 2013) amb la creença que com més tecnologia millor seria l’educació, passem a un context signat per la desconfiança i les postures apocalíptiques. Volem tecnologia?, es pregunta Garces (2020). Sí, clar, respon. La pregunta que ens hem de fer ara és: ‘com la volem?’, seguida de ‘per a què la volem?’
En altres paraules, és prendre la invitació de Baricco (2018) que ens convoca a fer-nos càrrec de la revolució mental que precedeix a la digital. És a dir, a responsabilitzar-nos per les invencions tècniques que avui dia ens envolten. Per a això, ve bé fer un recorregut per la filosofia de la tècnica (Ferrer, 2013), amb la finalitat de buidar-nos de la boira mediàtica i conrear així noves preguntes i relacions (Haraway, 1984) amb les màquines i tecnologies digitals.
Simondon (2008) parla de la necessitat de desenvolupar un saber intuïtiu (diferent a l’instrumental o utilitari) sobre els éssers tècnics. Això és, conèixer les arquitectures dels espais que s’habiten diàriament -plataformes com a Whatsapp, Tik-Tok, Instagram, Discord, etc.)-, les seves matrius o esquelets (Moyano, 2022), les relacions que propicien (Osuna Acedo et.al, 2018), els usos i pràctiques que possibiliten (Ferres, 2022) i els interessos i valors que hi ha en joc (Sibilia, 2016). Es tracta de poder comprendre de quina manera funcionen, per a intentar imaginar noves maneres de vincular-se amb les tecnologies digitals.
La metàfora dels nadius digitals (Prensky, 2001) va quedar rebatuda per la recerca científica (Helsper i Enyon, 2009), però els seus efectes perduren en el temps. Nens, nenes i joves necessiten dels seus adults de confiança per a la seva cura (Vallès Peris, 2021), acompanyament i educació. No obstant això, els qui som a les aules no som especialistes en informàtica i ens costa entendre com funcionen les plataformes. Des d’on podem ensenyar sobre el món digital?
Des de les nostres vulnerabilitats, sosté Moyano (2022), partint des d’una concepció d’internet i el digital com a territori i espai social (Van Dijck, 2016), on s’interactua permanentment amb la informació i, per tant, s’afecta la nostra subjectivitat i construcció de sentit. Què ens va passar a nosaltres amb les tecnologies històriques amb les quals ens va tocar conviure? Què ens passa amb aquestes tecnologies emergents? Un bon docent, diu Dussel (2021), hauria de ser una antítesi de l’algorisme. És a dir, no brindar informació a la carta, fixant a l’altre o l’altra en el seu passat; sinó més aviat, designant: “això és per a tu”, ja que et conec, et convido aquesta informació o contingut que intueixo que t’agradarà aprendre. El camí de l’emancipació, el que busca el mestre ignorant (Ranciere, 1987).
Amb la pregunta en la butxaca (Casas, 2021), la pedagogia del compromís (hooks, 2019) en acció, activant el diàleg i la reflexió com a premisses per a donar agència (Freire, 2010) en les nostres trobades àuliques, i així crear espais i temps genuïns (Masschelein i Simons, 2014) per a estudiar el món (avui el digital) i identificar quines cures dels drets de la ciutadania són necessaris promoure des de les parets, aules i passadissos de les institucions d’ensenyament. Com solia dir Vera Rexach, “molta pedagogia davant tanta tecnologia”, per a crear una cultura de ciutadania digital en el context de les intel·ligències artificials generatives.
