La complicitat entre l’un i l’altre es palpa en l’ambient. Quan ella parla, ell se la mira emocionat. Quan ell parla, ella queda bocabadada. La interconnexió entre Itzíar González (Barcelona, 1967) i qui va ser el seu professor d’Història a 3r de BUP a l’institut Boscán de Barcelona, Fernando Casal (Tabernes de La Valldigna, 1948), és absoluta. “Jo volia anar cap a Ciències, perquè m’agradava el dibuix tècnic. Però m’anaven molt bé les lletres. Quan finalment vaig determinar que anava cap a Arquitectura, les professores de Literatura em deien que era un error, que m’equivocava. I en Fernando em va dir la frase que ho va canviar tot: ‘Tu seràs arquitecta i faràs coses molt boniques’. Amb una contundència que gairebé semblava una premonició. I vaig pensar: ‘L’oracle ha parlat'”, explica amb aplom.
González té clar que “la llavor que et posa un professor en la qüestió d’autoestima, del teu potencial, es pot convertir en un mantra que et sostingui tota la vida”. I continua: “És fonamental que el professor et digui: ‘Tu ets més que això que ets ara, pots ser el que tu vulguis ser’. I enmig d’uns professors que m’estimaven molt, però que deien que m’equivocava amb la carrera… Ell em va propulsar.” La responsabilitat del docent en la determinació de les vides futures de l’alumnat és màxima, doncs, per a González. “La comunitat docent i d’aprenentatge et pot canviar la vida. A mi me la va canviar. No seria la mateixa sense haver passat per allí”, defensa amb energia.
Casal apunta una possible recepta per aconseguir que aquestes vides futures s’encarrilin correctament: “La implicació és condició sine qua non. Si un professor no té aquesta vessant d’interès, d’entregar-se, d’entusiasmar-se… Es limitarà a fer de funcionari, en el pitjor sentit de la paraula ‘funcionari’.”
De fet, González recorda Casal i la resta de professors de l’institut de manera vívida: “Quan conec el Fernando i la resta de l’equip -en Joaquim Saura, la Maria Mercè Marçal, la Carme Nebot…-, els veig entusiasmats en sentit ampli per la cultura, per la transmissió de sabers. Gent plena de recursos, que proposaven de fer mil coses als estudiants… Hi havia alguna cosa energètica, un entusiasme desbordant, en tot allò.”
En el context de la grisor franquista, Casal va ser un pioner en la gestió del centre quan en va ser el director: “Nosaltres havíem tingut un ensenyament molt reglat i tal. I contra aquell tipus d’ensenyament era contra el qual reaccionàvem. Quan vam ser professors vam fer el contrari, cap al 71-72. Quan arribo al Boscán, era un institut femení. I l’Ausiàs March era masculí. Estaven l’un al costat de l’altre, però eren dos instituts separats. I el primer que calia fer era trencar aquesta barrera, i és el que vam fer en els primers mesos de mandat. Hi havia una tanca entre els dos instituts, per la qual els nois de l’altre institut ja venien a buscar les noies… I en un moment determinat es va trencar la tanca… I nosaltres ho vam aplaudir… I no la vam arreglar!”
“No encaixàvem”
Itzíar González havia viscut la seva infantesa a Galícia, on el pare hi havia anat per feina. Quan la família va tornar a Barcelona van triar com a escola de referència un centre privat que garantia la immersió lingüística i d’ideari catalanista. “Per una qüestió socioeconòmica i ideològica, no ens hi acabem de trobar bé. No encaixem gaire amb l’entorn. Allí, sociològicament parlant, el seu model era anar a esquiar, les segones residències… A mi em deien ‘La Carrillo’, perquè els semblava que era molt roja! Estàvem en un entorn escolar amb gent amb bastants diners. Jo vaig aprendre molt, però no encaixàvem.” La seva germana gran, tampoc, i va ser ella qui va fer mans i mànigues per cursar el BUP i el COU a l’institut públic. “Aquest impuls d’ella és el que va fer que el meu pare anés a veure l’institut Boscán, que dirigia Fernando Casal. I ell el va convèncer des del primer minut”, assevera. I la complicitat entre l’un i l’altra torna a palpar-se a l’ambient.
“La meva germana obre aquesta finestra de l’educació pública, i jo la segueixo. I ella ja parla fascinada d’un professor d’Història de l’Art que té, que és en Fernando Casal, que se l’emporta a veure el monestir de Silos, el Duero, que recita Machado… I ella porta a casa les ensenyances -molt republicanes, per cert- d’en Fernando. És el model dels mestres republicans, que portaven l’aula a fora, sota l’arbre… Tot aquest moviment de renovació de Baldiri Reixac… En Fernando mama d’això. I tot això no tenia res a veure amb la meva realitat escolar”, rememora.
De la rigidesa a la flexibilitat, i viceversa
Rememorant com la generació de Fernando Casal van revolucionar l’educació, inevitablement la conversa traça un paral·lelisme amb la situació actual. “Nosaltres ens vam trobar una escola molt reglamentada, molt freda, molt distant, molt autoritària… Així era l’escola dels anys 50-60… I ara l’escola queda ofegada per tota una normativa, per burocràcia, per paperassa, que s’assembla a tot aquell món. L’escola ara té aquesta vessant de ser una mena de màquina per on van passant alumnes, i que allò important ja no són els alumnes sinó tota la paperassa burocràtica al voltant d’ells”, es lamenta Casal. “És el que penso jo que hi ha ara, al costat d’alguns professors sense massa entusiasme, que converteixen l’ensenyament en una cosa tan terrible o pitjor que el que era llavors”, s’exclama amb un deix de melancolia.
I sentencia: “Quan un historiador del futur estudiï l’ensenyament actual dirà que és magnífic! Perquè tot ho tindrà registrat! Amb uns grans principis, unes paraules… Però el que no veurà és allò important de l’ensenyament, que són els alumnes. I si mira les estadístiques, veurà que tota aquesta estructura tan enlluernadora no es correspondrà amb els resultats…”
Una crítica, la de la burocràcia, que conté molts paral·lelismes amb les queixes que el món agrícola protagonitza des de fa uns mesos. “I a l’arquitectura passa igual!”, hi afegeix González. Un món, l’actual, cada cop més rígid. “Abans hi havia 10 normatives i ara n’hi ha 100, tot està pautat, tothom diu ‘el protocol, el protocol!’ Llavors era un moment en què era fàcil trencar barreres. Avui, en canvi, et trobes amb una normativa fèrria del Departament, arrelada en principis pedagògics d’última generació, i això no hi ha qui ho tombi”, es lamenta Casals.
I, encara en l’àmbit de la crítica, sosté: “No es pot construir res si no tens el coneixement sobre el qual treballar després. I aquest és un problema de la crisi que tenim actualment a part de l’ensenyament, que ha potenciat més els mecanismes que no pas els continguts.”
“Ens fèiem amics”
Si a l’escola privada González no s’hi sentia bé socialment, l’institut li va obrir tot un món: “Tenia companys de l’Hospitalet, de les Corts, d’Esplugues… Vaig trobar-hi una diversitat social que s’assemblava molt al món real. I alguna cosa del meu interès per l’urbanisme ve de visitar els barris dels meus amics, veure els contrastos entre Sarrià i Collblanc…”
Casals intervé: “Per sentit republicà o pel que sigui, en aquells moments professors d’universitat i ministres portaven els seus fills als instituts públics. Els Majó, Comín, Obiols… A l’institut hi teníem una dotzena d’alumnes que eren d’una categoria intel·lectual altíssima, fills de gent il·lustrada que diríem, i d’una categoria personal increïble.”
Però… Aquesta gent i l’alumnat de barris humils es relacionaven? “Sí, ens fèiem amics”, respon González sense ni dubtar-ho. “I veies que el nivell pujava”, sentencia immediatament Casals, en una mostra deliciosa de com ‘l’efecte company’ realment existeix.
L’institut com a irradiador de coneixements
“L’institut no era només un lloc on es treia un títol, sinó que era un centre cultural. Anàvem a contracorrent, per beneficiar els nens. Els deia que aquella seria la primera i possiblement l’última vegada a la seva vida que Rembrandt o Vermeer passarien per davant dels seus ulls, i que s’hi havien de fixar. Vam veure ‘Metròpoli’ i ‘Un chien andalou’, etc.”, explica.
El truc per encabir tots aquests coneixements en horari lectiu? “Vam construir l’horari de tal manera que el dimecres les classes s’acabaven a les 11. I llavors començaven les activitats culturals”, exposa. González ho rememora amb passió, transportant-se de cop a aquella època: “I escoltàvem ‘Les Valquíries’ de Wagner!”
L’un i l’altra coincideixen en la importància de la cultura i l’humanisme en la formació de tots els joves. Qui és de Ciències i té tot aquest bagatge, “aquest és el millor alumne”, sosté Casal. I qui és més de la branca de Lletres… De fet, mai no es cansa d’adquirir més cultura.
L’impacte del pas per l’institut va ser tan gran per a González que el pas a la Universitat fins i tot va venir acompanyat d’un cert moment traumàtic: “Tinc un xoc i agafo una depressió per la pèrdua de la qualitat de comunitat d’aprenentatge. Allí, de cultura n’hi havia ben poca, fins al punt que penso en deixar-ho. Però les paraules d’en Fernando em feien perseverar. I, de fet, tots els meus èxits sempre els brindo a ell. I les meves derrotes… Sempre és ell qui me les ajuda a pair. És de les relacions més importants de la meva vida.”
“Més que amics”
Quan González estava acabant la carrera, Casals va contactar amb ella: “Em va embolicar en fer una proposta a l’ajuntament de remodelació de la plaça Lesseps. I va ser una proposta tan bestial que ens van donar una menció especial. Quan, passats uns anys, l’ajuntament va entrar en litigi amb els veïns, aquests veïns em van venir a buscar per dur a terme aquell projecte. I amb en Fernando descobreixo la força del moviment veïnal.”
“Per parlar de Lesseps, vam quedar aquí mateix, al Cafè de l’Òpera. Que és on quedem per fer l’entrevista. I després de Lesseps, al cap d’uns anys en Fernando em va tornar a venir a buscar, ara com a SOS Rambles. Per això avui ell és aquí, perquè els grans salts professionals que he fet han vingut de la seva mà. Ell, com a ciutadà de base, em convida a participar de la lluita per la plaça com a tècnica independent. Tota la meva metodologia comença perquè aquest home em dóna un lloc a Lesseps, després ve la Rambla…” González ho detalla emocionada, vivint cada record. L’ambient més aviat tènue del Cafè de l’Òpera s’omple de la llum que irradien les ninetes d’alumna i professor, d’amiga i amic. “Jo volia transformar el món. I fer-ho amb una dimensió estètica. ‘Seràs arquitecta i faràs coses boniques’, que em va dir ell, i en certa manera és el que he intentat fer”, sentencia.
“La història amb la Itzíar és més que de mestre i alumna. Hem acabat sent amics, i hem mantingut la relació d’amistat”, assevera Casals. En aquest cas no és la història del deixeble que acaba superant el mestre, sinó que l’un i l’altre han anat complementant-se ‘ad infintum’. Com la bellesa, que difícilment s’acaba. O com l’educació, que marca ‘ad infintum’.
El Diari de l’Educació, 2025