CEPEPC entre celebracions i aniversaris: propostes

Aquests darrers dos o tres anys diverses escoles han celebrat el  50è aniversari de la seva fundació. La majoria d’aquestes escoles varen pertànyer al CEPEPC, Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Com és que fa cinquanta anys es van crear tantes escoles i amb trets definitoris tan semblants? D’on va sortir el CEPEPC?

Intentaré explicar-ho. Crec que és important fer-ho per aquestes raons:

• Per ajudar a reivindicar i difondre la història, en aquest cas d’una part de l’Escola de Catalunya, ja que he constatat la ignorància total d’aquest tema en mestres que ara tenen uns trenta anys.
• Perquè recordar i preguntar-se si l’esquelet pedagògic i organitzatiu dels centres que havien coincidit en el CEPEPC i que havien treballat conjuntament s’ha superat i generalitzat.
• Per llançar una proposta de valoració, recuperació i consolidació de la història del CEPEPC.

Dades i dates per a la història

Som en plena dictadura, en ple franquisme. S’acaben de commemorar els “25 años de Paz”. L’any 1964 es creen les Comissions Obreres a Catalunya, alternativa als Sindicatos Verticales del règim. La Escuela Nacional ni quantitativament ni qualitativa no ofereix el que la població necessita i que poc a poc demanarà places suficients, edificis nous, escola de qualitat més democràtica i catalana amb mestres capacitats per fer-ho realitat amb il·lusió. Una generació de pares i mestres que no ha viscut directament la guerra, ajudada per antics pedagogs de la República, entre ells Artur Martorell i Alexandre Galí i en un context on una part de l’Església Catòlica es belluga i hi ha costures del règim que comencen a tibar-se començarà a plantejar-se la millora d’aquesta escola.

Una part catalana de la població benestant de Barcelona i punts  de la resta de Catalunya es mou per tenir una escola adequada per als seus fills. A les  acaballes del 50 es creen les primeres Escoles Privades «progres» i silencioses. D’algunes d’aquestes escoles neixen al 1963 les Sessions de Pedagogia,  trobades de mestres per reflexionar sobre la pràctica docent a títol individual. Per aquelles tardes de dissabte bimestrals hi arriben a passar més de cent mestres.

Al 1966 neix  l’Escola de Mestres Rosa Sensat  que nodrirà la meitat del seu professorat de professionals d’aquelles escoles inicials. Rosa Sensat aglutina al seu voltant mestres progressistes, famílies amb necessitat d’una escola diferent  amb l’objectiu de tenir mestres diferents; neix doncs, l’Escola Activa i Catalana amb el referent de l’Escola de la República amb la mirada posada en el futur, encara negre, de Catalunya, d’Espanya. De forma natural i indissoluble Rosa Sensat també agrupa totes aquelles escoles que de forma natural van definint línies d’actuació i contrasten experiències, dubtes i èxits.

Car remarcar i molt, que la majoria d’aquelles escoles privades nascudes a partir del 66, que formaran després el CEPEPC, tenen una entitat jurídica col·lectiva: són  Cooperatives de Pares, Cooperatives de Mestres o Cooperatives de Pares i Mestres. Es creen nous materials. En Català i Ciències Socials tot està per fer. Per poder comprar col·lectivament materials pedagògics de qualitat el 1967 es crea Coordinació Escolar i el 1968 es funda ABACUS Cooperativa, ara fa cinquanta anys.

Tota aquesta dinàmica al voltant de l’Escola Nova Catalana s’està produint en un marc més general i alhora minoritari de moviments politicosocials que es retroalimenten: estudiants universitaris, obrers organitzats, fracció progressista de l’Església Catòlica, Concili Vaticà II, amb els seus moviments laics de la JOC, JAC i JIC d’Acció Catòlica, la Nova Cançó, l’Escoltisme i els partits polítics d’esquerres, sobretot el PSUC i sense oblidar associacions o persones catalanistes que en alguns casos van ajudar i/o subvencionar directament escoles i  el moviment escolar que s’anava formant.

No em cansaré de repetir-ho: tot això passava en ple franquisme i per tant amb tots els mecanismes de censura i repressió actius dels quals persones i algunes escoles varen patir-ne les conseqüències. No obstant és just recordar que alguns membres de la Inspección de BCN van ser permissius i no varen aplicar sancions davant de situacions malgrat la política estrictíssima del moment.

Es curiós citar que en aquells inicis dels 70, anys d’aiguabarreig, escoles de Coordinació Escolar van col·laborar amb la Inspecció Estatal per experimentar metodologies i crear materials oficials nous suggerides pel Libro Blanco del 69 i de la Nueva Ley de Educación del 70.

Aquestes escoles havien de fer la feina habitual, juntament amb els equilibris econòmico-financers per portar endavant, sense experts, una petita empresa privada. Cal dir aquí que un dels problemes que tenien a mig i llarg termini era garantir el seu futur en un sector on  la normativa cada vegada era més exigent quant a drets dels treballadors i condicions dels edificis.

Aquest col·lectiu va anar rebent i trenant amb Rosa Sensat, com a cara visible, el document que és presentat a l’Escola d’Estiu del 1975 amb el títol Per una Nova Escola Pública. El 1975 es constitueix la FAPAC, Federació de les Associacions de Pares d’Alumnes de les Escoles de Catalunya. El 1976 es constitueix la Unió de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya. El principal motiu és el de tenir una entitat legal que pugui ser interlocutor en la nova situació on l’Estat comença a parlar de subvencionar l’Escola Privada. Subvencions que ajudaran al manteniment de l’Escola Religiosa i part de la privada. Tant una com l’altra tenien la seva organització o patronal.

El mateix any 1976 Coordinació Escolar i la Unió Territorial de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya decideixen formar un Secretariat Conjunt. Aquesta Secretaria  organitza una gran manifestació el febrer del 1977 a la Plaça Catalunya de Barcelona, amb lemes com “Volem ser escola pública”, “No volem morir”, “Escoles públiques i gratuïtes per a tothom”. Serà la primera vegada que es farà pública una resolució del grup d’escoles amb un objectiu: esdevenir escoles públiques sense perdre el bagatge pedagògic. *

 Els canvis polítics que s’havien de produir els primers anys de la democràcia obligaven a posicionar-se i lluitar activament per la reforma del sistema educatiu. Lluita que llavors implicava a la majoria de la població popular i progressista on el Col·lectiu tenia un paper significatiu i singular i alhora solidari.

Era necessària la construcció d’Una nova escola pública catalana, democràtica, i de qualitat par a tothom. Per lluitar per aquest objectiu el desembre de 1978 s’aproven els Estatuts del Col·lectiu i es constitueix legalment el CEPEPC. El més de juny del 1979 el CEPEPC demana formalment a la Generalitat provisional la integració de les seves escoles a la xarxa d’escoles públiques.

Durant aquest període el CEPEPC continua treballant en l’organització interna de cada escola. Alhora manté un alt nivell reivindicatiu i mobilitzador per pressionar la Generalitat per tal que doni una resposta a la demanda del Col·lectiu. En aquest context s’organitza una gran festa reivindicativa a Granollers el dia 2 de desembre. Acte que durarà tot el dia i que va aplegar unes 25.000 persones i que va tenir el suport d’altres ciutadans preocupats per l’escola pública. Més d’una trentena d’entitats, institucions i partits polítics hi participen.

L’any 80 l’escola a Catalunya era un problema general. La població exigia un pla per millorar l’escola pública i el CEPEPC formava part del moviment global. Es demanava prioritat a l’ensenyament públic, extensió de la gratuïtat de 0 a 16 anys, augment de pressupostos, catalanitat de l’ensenyament, millora de mòduls i dotacions per aula a l’escola estatal, estimulació en l’aspecte pedagògic per part de la inspecció, millora de la formació del professorat i formació permanent, reciclatge, democratització de la gestió dels centres…

Des del mes de gener del 1981 la Generalitat era responsable de la Política Educativa de Catalunya.

El tema de les escoles del Col·lectiu no avança. El mes de juny de l’any 1982 es promou una concentració i recollida de signatures al Parc de la Ciutadella on assisteixen més de 6.000 persones per reclamar una resposta urgent de la Generalitat. Segurament com a conseqüència d’aquesta pressió i per la personalitat d’algunes diputades lligades a la història reivindicativa de la integració, Marta Mata era diputada pel PSC i Teresa Eulàlia Calçada pel PSUC, es presenta una proposició no de Llei al Parlament sobre la integració de les escoles del CEPEPC.

Per fi l’any 1983 es debat i s’aprova la Llei 14/193 batejada com a Llei del CEPEPC. Aquesta llei permetia que escoles privades de reconeguda catalanització i renovació pedagògica poguessin demanar la seva integració en la xarxa pública. Es mantindrien els equips de mestres i es garantiria la continuïtat de la línia pedagògica. El gener del 1984, 105 escoles demanen la integració. D’aquestes 70 són del CEPEPC. Ara fa 34 anys.

Podeu imaginar la complexitat que suposava cada acord partint de diferències jurídiques de propietat o lloguer dels locals, titularitat de l’escola, titulacions dels mestres, personal no docent a integrar, situació respecte a la seguretat social, situació financera i liquiditat i dependència de bancs i caixes, nivells no obligatoris…

L’agost del 1985 es publica al DOGC la llista definitiva d’escoles a integrar. El 1986 hi ha 13 escoles integrades i 87 sense obtenir resposta. El 2 de febrer del 86 es fa una gran manifestació que finalitza a la Plaça de Sant Jaume on presenten les reivindicacions unitàries per millorar l’Escola Pública. Hi ha el suport de 400 escoles, 130 municipis, 24 comarques, unes 70.000 persones. La plaça atapeïda. Però el Conseller no hi va ser.

El 19 de maig del 1986 al Parc de la Ciutadella es va fer una Mostra d’Ensenyament Públic i es va entregar al Parlament un plec de 500.000 signatures demanant un pla extraordinari urgent a les partides pressupostàries que donés una resposta a les necessitats de la xarxa pública.

Finalment a l’abril del 1987 van començar les reunions entre el Departament d’Ensenyament i la Comissió del Secretariat de la Campanya en Defensa de l’Escola Pública. El 1988 6 escoles havien desistit i 71 s’havien integrat.

Havien passat 30 anys! Durant tots aquests anys de lluita general per la millora de l’Escola Pública de Catalunya, el CEPEPC va participar en els òrgans unitaris que es van crear. Un cop es van integrar les darreres escoles, el CEPEPC es va dissoldre. El seu arxiu va ser lliurat a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Fa uns tres anys aproximadament que els materials del Col·lectiu estan dipositats en l’Arxiu General de Catalunya que té la seu a Sant Cugat del Vallès.

*Per fer aquest escrit m’he ajudat dels articles d’Elena Espinet dels “Diari de l’Escola d’Estiu” de  l’Associació de Mestres Rosa Sensat ,  48a edició, de l’any 2013.