Ens trobem al mig d’una crisi profunda provocada per allò que des de la nostra superioritat occidental no pensàvem que mai ens afectaria: un virus. Hem suportat retallades en investigació, en sanitat, en educació, en serveis socials… mentre els pressupostos en Defensa han anat augmentant. Infants i joves van estar especialment castigats el curs passat. Les escoles es van tancar al març i ja no han obert fins aquest setembre. Una educació virtual mai pot suplir la presencial. I l’educació virtual no ha fet més que fer incrementar les desigualtats que ja existien…
El començament del curs escolar ens ha portat a un debat profund sobre com trobar l’equilibri entre seguretat i dret a l’educació presencial d’infants i joves. I les dificultats per mantenir l’equilibri entre els dos vèrtexs es pot explicar per les retallades acumulades durant deu anys en els dos àmbits, salut i educació. El dia a dia amagava les dificultats i la problemàtica que arrossegaven els que són considerats dos pilars bàsics per la societat. La bona fe i la professionalitat del personal dels dos àmbits suplia i disfressava les mancances.
Només alguns exemples del món educatiu. Que no es cobria una substitució? Doncs es deixava de fer un desdoblament o un taller i no transcendia fora les parets de l’escola. Que una aula superava les ràtios? Doncs es posaven dues, tres taules més… i solucionat. Que en una zona faltaven escoles? S’obrien grups extres a escoles que no tenien prou espais. Que el professorat anava sobrecarregat de feina per coordinar i donar acollida a criatures amb problemàtiques específiques? Doncs fora del seu horari es coordinava amb les o els especialistes necessaris. Que les obres en un centre no estaven acabades quan començava el curs perquè havien començat a mitjans d’agost? Doncs aquells infants o joves i el professorat s’amuntegava en altres espais. Que un infant passava gana? Doncs la tutora o tutor parlava amb totes les instàncies necessàries perquè es quedés a dinar a l’escola.
Que una criatura venia amb febre a l’escola perquè mare i pare havien d’anar a treballar i no sabien com arreglar-ho? Doncs el professorat mirava cap a una altra banda i si li feia mal el cap, el deixàvem una estona en un espai tranquil i, fins i tot, de vegades li instal·làvem una màrfega del gimnàs i el tapàvem amb una manteta. Ja sabíem que l’infant tenia dret a posar-se malalt, però també enteníem la problemàtica de les famílies. Que el dia 15 de setembre, quan l’alumnat comença el 14, nomenessin nou professorat que no havia participat en la preparació del curs? Doncs algun altre membre de l’equip acollia aquells infants i l’equip directiu li passava en una trobada apressada el programa i les normes del centre. O quantes vegades el professorat hem anat a treballar amb mal de coll i febre perquè sabíem que si no hi anàvem tota l’organització a precari saltaria pels aires?
En molts casos, la societat i també les mateixes famílies ni s’assabentaven de totes aquestes qüestions perquè les criatures estaven tancades dins les parets de l’escola. Sortien contentes. Havien estat amb les companyes i companys, havien après, havien jugat… Moltes vegades, els mateixos equips directius intentaven que els problemes no sortissin a la societat per no allunyar a possibles famílies a la matriculacions, i fent mans i mànigues, tapaven totes les mancances.
Però ara ens trobem que no n’hi ha prou amb la il·lusió i la professionalitat. Els sindicats docents i les associacions de mares i pares, entitats de docents… tothom està d’acord que cal més professorat; ja fa temps que es reclamava, però ara és una necessitat imperiosa. Cal donar respostes ràpides; s’envien grups sencers a casa i les famílies que abans tenien solucionat el problema, ara no poden recórrer a àvies ni avis. Què fem amb les criatures? I aquestes criatures que s’han d’estar dues setmanes a casa, com faran classes a distància? I què passa quan en un grup que hi ha un cas positiu triguen quasi una setmana a fer-li les proves perquè el sistema de Salut està desbordat?…
El sistema no està preparat per donar resposta ni tenir cura de la seva ciutadania. Però ens estranya? Molta gent es pensava que el sistema en què vivíem era el millor possible. I ens hem adonat que això no és així.
El repte és si des de les esquerres sabrem proposar i donar respostes col·lectives. Una d’elles és que cal tenir més ingressos per donar resposta a les necessitats. Potser és hora de reformar la fiscalitat i que pagui més qui més té? Tan de bo aquest virus que crèiem insignificant ens porti a encertar amb les preguntes necessàries i apuntar cap a les solucions que beneficiïn al 99% de la societat.
