A més a més de conviure amb el nen durant les trobades familiars permeses per la pandèmia, compartim en Nil una tarda a la setmana a casa nostra (som de la mateixa bombolla). Ja s’ha quedat a dormir una nit a casa els avis sense cap problema. El nen parla molt, es fa entendre i absorbeix el nou vocabulari i la construcció de frases amb facilitat sorprenent. S’inventa representacions i demana que hi participis. Els seus pares tenen molta relació amb ell i els altres avis també.
El nostre net va a una escola bressol privada del barri, on fan una molt bona tasca global (no hi havia places a la pública). Conviu fent activitats, dina i fa migdiada a la mateixa llar. Tots estem molt contents de l’escola, ell el primer.
Per què aquest article?
Per constatar que fent d’avis hem viscut molt més conscientment l’evolució del nadó que quan vàrem actuar de pares del nostre fill. Valorem que és una llàstima que ens passés (per alt) volant tot el que va viure en aquell període de criança on nosaltres vivíem molt intensament la nostra tasca professional.
Per valorar el paper de l’acompanyament de l’infant i comprovar com, a partir de l’ambient on viu el petit i les seves capacitats d’absorció, es produeixen de forma proporcional als estímuls uns avenços graduals i sorprenents (i esclats que semblen miracles) en la seva vida. Avenços que interactuen entre ells, però per parlar-ne intentaré enumerar els principals o els que jo he pogut comprovar.
Abans d’esmicolar en temes, les habilitats o camps que evolucionen, crec que cal dir, per fer justícia, que l’infant rep influències de tots els àmbits on viu, i que aquest poden ser diversos degut a les opcions-situacions familiars i per tant a la riquesa estimulant (imaginem que sempre seran estímuls positius) d’aquests ambients. De zero a tres anys els fills poden relacionar-se amb la família estricta, pares i avis; una mica més amplia. Amb altres famílies paral·leles que també tenen fills petits. I també pot ser, si hi hagués prou oferta assequible per a tothom, que la criatura vagi a l’escola bressol. Escola bressol on hi ha professionals els quals, tenint en compte l’evolució global de l’infant de manera estudiada en la teoria i de manera experimentada i contrastada en la pràctica, poden oferir ambients i activitats riques per fer florir, quan toqui, les manifestacions vitals evolucionades on es motiven respostes individuals i socials que faran créixer la mainada, diguem-ne de forma espontània.
No tinc una opinió prou formada com per dir ara mateix si crec que és millor que tots els nens i nenes hagin d’anar a l’escola 0-3 obligatòriament. El que sí que crec és que hi hauria d’haver prou oferta de places públiques i gratuïtes d’aquesta etapa, perquè les famílies poguessin triar.
Si tant teòrics com polítics estan d’acord que l’etapa de 0-3 és insubstituïble, que ho demostrin creant les places necessàries de bressol i valorant els seus professionals com es mereixen
De les vivències observades
Mirar: des què va obrir els ulls fins ara ha estat un camí lent però continuat. Intentar reconèixer a partir del so de la veu i una imatge concreta passant per fixar-se en el moviment d’alguna cosa que es mou. Començar a intentar agafar algun objecte més o menys a l’abast i que té una llum atractiva. Veure i parlar i començar a recordar i demanar.
Memoritzar: sons, imatges, paraules, músiques, cançons, rodolins simples, contes orals, contes en forma de llibre. També informacions. I, si pot fer preguntes, recordar les respostes. La suma de tot plegat són mots i oracions; idees i verbs: parlar.
Bellugar-se, desplaçar-se: des d’estirat al llit fins a córrer per una baixadeta, sense caure, hi ha tot un camí, que encara que és comú, és extraordinari. Fer fins aconseguir l’equilibri suficient i l’agilitat que dona autonomia al desplaçament personal, passant pels gatejar i acumulació de caigudes que asseguren l’aprenentatge. Ser-ne conscient.
Estimar: mirar la mare, al pare, als avis, la mestra. Somriure com a primera resposta. Caiguda d’ulls, seductora. Petons a la seva manera. Petons amb xucladeta acompanyat de mirada sincera intensa. Petons a distància. Selectivitat: no hi ha petons per a tothom.
Parlar: tot és extraordinari. Parlar és més que extraordinari, son petits miracles que construeixen pensament! No sempre acompanya la fonètica, el que cal és que parlin i tinguin algú al costat i que escolti i pregunti. Els agrada parlar i escoltar. Les frases flueixen quan menys ho esperes. Es fan persones molt intel·ligents!
Imaginar: viu al costat de les paraules vives. Paraules de contes o de jocs. Es generen invencions, històries, personificacions (jo soc un gat!) on la realitat, la seva realitat és vida. Fa vida en el seu àmbit, on podem entrar si ell vol i que podem seguir per ampliar-lo. (No heu sopat mai mongetes tendres que ha cuinat el vostre net, sense cuina i sense mongetes ? Son boníssimes).
Caràcter: les seves reaccions demanen resposta, així integrarà com ha d’actuar. La seva manera de ser no és del tot controlada i s’ha de contrastar. Dol, quan veus que ploren (les llàgrimes són transparents i brillants). L’adult descobreix en un mateix reaccions i respostes noves que cal adequar al tarannà que vol imposar. Haurem de tornar a ser originals per no frustrar les relacions, ni ser tan tous que ens faci inútils per a l’educació de l’infant.
Segur que m’he deixat aspectes importants del creixement extraordinari en molt poc temps, tres anys, que fa coixí, i per tant és bàsic per cada persona. També he volgut deixar clar que la criatura no evoluciona perquè el temps passa. Evoluciona pels contactes que rep on ell viu, pels estímuls i respostes que li arriben.
Tots sabem que hi ha molta mainada que viu en situacions de precarietat afectiva, precarietat cultural, precarietat d’espai, precarietat econòmica i alimentària. Aquests nadons són els que més necessiten que hi hagi prou escoles bressol pròximes, de qualitat global, que obrin les seves portes per ajudar als petits i a les famílies.
Tot el que he escrit fins ara sorgeix, ja ho he dit en començar, de l’experiència d’avi, mestre i d’inquiet social. Però fins ara, més enllà dels setanta cinc, no he pensat que calia tornar-ho a dir, reblar-ho, perquè tothom ho llegeixi, ho reivindiqui i ho exigeixi. I que, per tant, si tant teòrics com polítics estan d’acord en què l’etapa de 0-3 és fonamental i insubstituïble, que ho demostrin i creïn les places necessàries d’escola bressol. I, també, que valorin tant com es mereixen als professionals que hi treballen: en forma de ràtio, horaris i sous. I si hi ha temps, en reconeixement social. Gràcies per la feina, bressolers i bressoleres! Gràcies avis i àvies!
PD: Quan tancava l’ordinador m’ha vingut a la memòria el tema del “Cos únic d’Ensenyants”. I crec que s’hauria de reivindicar si tots fóssim coherents! Potser un altre dia en parlarem.
1 comentari
Gràcies, Jordi, per aquest article tan bonic!