No voldria deixar passar l’ocasió, abans que acabi l’any, de connectar la darrera “mirada” del 2015 al cinquantè aniversari de la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recordant que l’associació neix en l’any que la UNESCO dóna l’empenta decisiva, i la situa en l’agenda política mundial, a la qüestió bàsica de l’educació d’adults.
És el mateix any en què Paulo Freire acaba la redacció del seu llibre Educação como prática da liberdade. Ho fa a Xile, perquè ha hagut de marxar del seu país, el Brasil. Passa en l’any que s’acaba el Concili Vaticà II, el mateix any que s’organitza un rosari monumental a la Diagonal de Barcelona en una campanya amb el lema “La familia que reza unida, permanece unida”.
També el 1965, la reina Elisabet II d’Anglaterra concedeix al grup The Beatles l’Orde de l’Imperi Britànic, en el mateix període en què, en una reunió plenària del Comitè Central del Partit Comunista Xinès, es posa en marxa la denominada Revolució Cultural. I mentre arriba el gas natural a Barcelona, el catedràtic d’estètica de la universitat d’aquesta ciutat, José M. Valverde, dimiteix del seu lloc privilegiat a l’acadèmia en solidaritat amb altres catedràtics expedientats i retirats de les seves càtedres a Madrid: els professors Aranguren (ètica), Galván (dret) i García Calvo (filosofia). Valverde plega amb una frase ben coneguda: “Nulla estetica sine etica”.
El 1965 es generalitzen els primers grans bombardeigs nord-americans al Vietnam i, com a resposta, exploten les protestes contra aquella guerra a molts campus universitaris dels Estats Units i també d’Europa. Les protestes són intenses. Alice Herz, una vídua de 82 anys que havia fugit del nazisme, s’immola amb foc al centre de Detroit, a la manera dels monjos budistes del Vietnam que havien fet el mateix.
La creació de Rosa Sensat és un exemple de la necessitat de respondre a una situació difícil, a l’asfixiant opressió del franquisme en el camp educatiu, i a la voluntat d’obrir espais de futur i esperança per al conjunt de la comunitat
La vida i la història de les escoles, de les associacions de mestres i de l’educació, estan estretament connectades a la resta de dinàmiques socials, en un món complex, plural, ple de reptes i conflictes. La connotació de la vida escolar com un àmbit aïllat del seu entorn, és tan comuna com inexacte. Com també és una simplificació excessiva i inexacta parlar dels “sixties”, dels feliços seixanta, com si es tractés, efectivament, d’una dècada alegre i despreocupada. La creació de Rosa Sensat és un exemple de la necessitat de respondre a una situació difícil, a l’asfixiant opressió del franquisme en el camp educatiu, i a la voluntat d’obrir espais de futur i esperança per al conjunt de la comunitat.
Avui els contextos són uns altres, però la pau segueix sent una fita llunyana com ho és la desaparició de l’analfabetisme. La cultura, el consum i les relacions s’escampen en dispositius mòbils i virtuals que modificaran les arrelades formes escolars. Veiem com es posen en marxa noves reformes educatives als països veïns, mentre nosaltres ens plantegem com aturar la darrera llei promulgada. Es discuteixen i es tornen a discutir a tot Europa, en un bucle inevitable, els temes de sempre però plantejats en funció de noves realitats: deures, laïcitat, relació amb les famílies, estratègies per a l’aprenentatge de la lectura i de les matemàtiques, qualitat i equitat, el lloc de les arts, inclusió i selecció, espais i temps escolars…
Però als anys seixanta, com a la segona dècada del segle xxi, a Catalunya i arreu, continua essent vigent la pregunta que ressonà en l’acte de celebració del cinquantè aniversari de la creació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat en boca d’una de les seves fundadores: com ho fem per arribar al cor de cada nen i de cada nena?
