Voldria reflexionar un moment en com construïm els vincles cada dia des de zero, perquè com totes les coses bones de la vida, el vincle és etern i només dura mentre batega.
Voldria pensar doncs, en l’element imprescindible per a cultivar-lo: la presència. Que ens suposa una manera concreta d’estar, de ser, d’acompanyar. I en els dos vestits que pot portar la presència: la veu i la pell.
La pell és la presència més concreta, més directa i més propera.
És oferir la falda, agafar de la mà.
Escalfar les mans de l’altre quan s’han quedat fredes.
És una proximitat, un “pots seure al meu costat”.
És disponibilitat (malgrat el seu silenci).
Són els jocs de falda i la riallada que n’omple els espais buits.
La pell és un acompanyament discret.
La veu és la presència entera, com una prolongació de la mirada.
És la paraula que narra el moment present.
És la veu de l’altre prenent sentit dins el teu cap.
És un aprendre a a escoltar, a callar, a parlar, a interpretar.
És possibilitat (malgrat la seva incorporeïtat) .
Són les cantarelles lligades a la mirada.
La veu és un acompanyament en la distància.
La veu i la pell esdevenen presència en tant que teixeixen complicitats.
Aprenem de la veu tot allò que la pell, silenciosa, no ens deixa escoltar.
Aprenem de la pell tot allò que la veu, harmònica, no ens deixa tocar.
La presència és en l’estar amb la veu i la pell.
Que són eternes i només duren mentre bateguen.
