- Perdoni… en aquest restaurant tenen wifi? És que si el nen no té la Tablet, ens dona la tabarra tota l’estona.
Aquesta escena, viscuda en un restaurant de platja qualsevol, resulta avui terriblement habitual. I no, no vull fer ara cap reflexió sobre les noves tecnologies. Només el temps i els experts ens diran de quina manera la xarxa i els dispositius intel·ligents ens està connectant, o bé aïllant del món real. Amb aquesta escena volia descriure i denunciar la tendència creixent de separar els infants del món dels adults. Una tendència que ha anat penetrant a la nostra societat i que fins i tot ja comença a deixar-nos indiferent. I això ho fa encara més terrible.
Els nens molesten. Com que molesten, ens les hem d’empescar perquè es distreguin d’alguna manera i ens deixin a nosaltres, adults, tranquils per parlar de les nostres coses.
Amb la generalització d’aquesta idea, poc a poc hem anat delegant i desaprenent a saber estar al costat dels nens i nenes, a descobrir com el món dels infants i el dels adults, quan es trenen bé, s’enriqueixen l’un amb l’altre… l’un de l’altre!
Voleu més exemples? Aneu a una botiga de mobles suecs i veureu que a l’entrada podeu bescanviar el vostre infant per un clauer amb un número, i que el podreu recuperar a la sortida. O els espais de joc a les entrades dels supermercats. També hi ha el gest pretesament respectuós de la identitat dels més petits com és el “menú infantil” dels restaurants, que de fet els condemna a menjar únicament macarrons i tall arrebossat amb patates.
No hem de fer un món més simple per ajudar els infants , sinó un món més senzill, que vol dir més comprensible. I això val tant per l’escola com per qualsevol altre context educador, com la família o els espais públics. I sobretot no hem de deixar-nos perdre l’oportunitat de ser nosaltres, educadors (mestres, pares o mares) els qui facilitem la comprensió d’aquest nostre magnífic i contradictori món als petits que tenim al costat. Potser així ens adonarem que ells el saben llegir molt millor del que nosaltres pensem.
- Pobret nen! –va dir la nena de la taula del costat. És tan pobre que ho té tot!
