Per què donem tanta importància a les sortides universitàries? Per què pressionem tant els adolescents? I després es troben sense sortida laboral. El fracàs escolar fa patir als implicats (alumnat, famílies, professorat conscient).
Darrerament es torna a parlar força d’avaluació. La gran majoria estem acostumats a que ens posin notes o a posar-ne. Han estat molts anys fent-ho, unes quantes generacions ho han patit. Reflexionem-hi. La pressió de la nota existeix i molt. Prèviament o posterior, la pressió per arribar a la Universitat. Nota alta dóna prestigi, apropa als estudis superiors: la nota baixa evidentment no té prestigi i aboca a la Formació Professional.
Ha aparegut un nou decret d’avaluació que com totes les novetats ens dóna esperances i ens crea interrogants. Li passarà com a d’altres decrets que es publiquen i després no es fa una formació i/o un seguiment per a la seva implantació als centres? L’avaluació és molt important, però un canvi com el que indica el decret implica un canvi en la mateixa orientació a la pràctica diària a les aules. Metodologies, organització, proves… com les seguirem fent? Seria interessant que no es notés massa que avaluem, que l’alumnat rebés la nostra resposta content de veure que ens en preocupem, que ens interessa el que fa i el que aprèn, però que no estigués pendent de la nota.
Serà un xic difícil avaluar per competències si volem seguir les normes del Decret. Es treballa realment per competències? Fem les programacions en aquesta línia, però a la pràctica diària a les aules es fa? Segurament al practicar els continguts que ensenyem s’estan aprenent algunes competències, o millor dit, els donem eines perquè adquireixin competències; aquesta és la tasca que ens toca als docents.
Avaluem per ajudar a aprendre o per posar notes?
De moment la pressió social de famílies, alumnat i professorat ens fa posar notes numèriques. No hi ha gaire diferència entre posar de l’1 al 10 o de l’1 al 4 (simplificació exagerada del nou Decret). La pressió no ens pot fer oblidar que tota avaluació ha de ser pedagògica, ha d’estar al servei de l’alumnat. També ha de servir, clar, per informar les famílies i per proporcionar les acreditacions.
Evidentment els canvis ens impliquen al professorat; si canviem l’orientació de les avaluacions, si hem canviat la metodologia, si no fem exàmens ni proves, si fem un seguiment quotidià, si animem a l’autoconsciència de l’alumnat sobre el que ha après i com ho ha après, si tenim en compte la satisfacció dels estudiants en el seus processos d’aprenentatge… canviarem també nosaltres.
La majoria de l’alumnat continua demanant-nos quina nota han tret; potser després d’uns anys treballant de manera diferent ens demanaran que els hi valorem què han après i com ho han après, i qui sap si en un futur llunyà, si no hem canviat, ens parlaran de competències…
L’avaluació sempre tindrà una part subjectiva; ens influencien els estats d’ànim, els conflictes nostres i de l’entorn i, sobre tot, el poder que tenim d’aprovar o suspendre l’alumnat al nostre càrrec. NO CAL SUSPENDRE, JA HO FA LA VIDA, MALAURADAMENT, em deia fa molts anys un professor a la universitat.
Esperem que el Decret no comporti una aplicació del que demana el sistema econòmic dominant. Ara tot és competencial perquè l’alumnat serveixi per tot allò que calgui: feines noves, feines per inventar, treballs precaris, canvis continuats al llarg de la vida laboral (que serà molt llarga), sous molt petits, necessitat de fer vàries feines alhora… Si ens deixem imbuir per aquesta ideologia seguirem avaluant per competir, per posar notes, per elaborar un rànquing de centres… com fan les proves diagnòstiques del Departament o les de PISA.
Com afecta l’avaluació? Alumnes que no se’n surten, ho viuen com un fracàs personal, no del sistema. Cal reconèixer a cadascú tal com és.
Als meus anys de profe em feien patir molt aquells nois o noies que vivien el seu fracàs com quelcom personal, com si fos culpa seva. La cultura de l’esforç, com altres ideologies semblants, busca culpabilitzar les criatures i els adolescents i les seves famílies. La responsabilitat dels aprenentatges és social, no individual, com la salut.
Hem d’entendre les competències com quelcom per cooperar no per competir. Els errors són una bona eina per aprendre i millorar. També són importants les anomenades competències emocionals: valorar i aprendre la necessitat de ser feliç, de gaudir de la vida i de la feina, de les relacions amb les altres persones, d’estimar i ser estimat.
El repte és ajudar a cada criatura o adolescent a sortir-se’n tal com és, a aprofitar totes les capacitats que té. Si acompanyem l’alumnat al llarg dels seus anys d’estudis, si no animem a competir, l’alumnat valorarà allò que el fa feliç, valorarà que totes les feines tenen la mateixa importància social. Posarà al mateix nivell les feines manuals i les intel·lectuals. L’haurem ajudat a pensar de manera crítica, a participar en els afers de la comunitat, a fer política en el sentit noble de la paraula… malgrat aquestes actituds no interessin als que manen i per això els pressupostos en educació (i sanitat) estan tan retallats.
Quants adolescents son pressionats per fer uns determinats estudis pensant en el rendiment econòmic o la posició social! Sempre he recomanat que facin allò que els agradi. Hi ha advocats infeliços malgrat els bons salaris que reben i fusters feliços amb les necessitats bàsiques cobertes. Per què estem prestigiant tant els estudis universitaris malgrat les xifres d’atur i desvaloritzem la formació professional?
En rebre el guardó Marta Mata 2018 l’escola de circ de l’Ateneu 9Barris de Barcelona van dir: EL CIRC NO ÉS COMPETICIÓ, ÉS COOPERACIÓ. Un bon lema per aplicar als centres escolars i per acabar l’article.
