Autor: Joan M. Girona

Un tema important, però que no genera gaire debat, ni se li dedica prou atenció. L’autora explica que l’alumnat negre, sobretot el femení, no es va poder sentir en pla d’igualtat amb els blancs fins que hi va haver un nombre significatiu de professores i professors no blancs. A casa nostra podríem pensar amb l’alumnat gitano i l’estranger. Quan podran trobar a les aules un nombre significatiu de mestres, professores, catedràtiques que formin part dels grups de població minoritaris? Professorat no blanc ajudaria a disminuir les segregacions, a augmentar les relacions en pla d’igualtat i faria palpable a tota la…

Hem tingut eleccions generals. Hem aguantat una llarga campanya electoral que ha inclòs debats uns dies abans de la data electoral. Els comentaristes o tertulians polítics (aquests tertulians que hi entenen de tot) han explicat que als debats s’ha parlat molt poc d’educació. Discrepo. S’ha parlat poc d’ensenyament però molt d’educació.

Darrerament es torna a parlar força d’avaluació. La gran majoria estem acostumats a que ens posin notes o a posar-ne. Han estat molts anys fent-ho, unes quantes generacions ho han patit. Reflexionem-hi. La pressió de la nota existeix i molt. Prèviament o posterior, la pressió per arribar a la Universitat. Nota alta dóna prestigi, apropa als estudis superiors: la nota baixa evidentment no té prestigi i aboca a la Formació Professional.

Des del centres escolars podem lluitar contra les segregacions humanes: no segregant ningú a les escoles ni a les aules. Migrants de països pobres, gitanos amb pocs recursos, famílies empobrides… no estan en pla d’igualtat per escollir centre. Com qui vol entrar a Europa i no està en igualtat de condicions per fer-ho.

Necessitem tots i totes, ensenyants, educadors i la resta de la societat aconseguir relaxació, que arribi una calma social, pensar abans d’actuar, opinar amb coneixement de causa, no deixar-nos portar per allò que fan o diuen altres.

Les escoles privades i concertades poden tenir un ideari concret amb l’obligació de fer-lo públic. Ara bé, els centres escolars públics no poden tenir un ideari específic: han d’estar oberts a tothom respectant els principis i les normatives què ens hem dotat entre tots i totes. Afegir creences al seu projecte educatiu és un frau de llei

Totes les persones, els ensenyants també, podem tenir les nostres creences, que ens poden ajudar a viure i a ser feliços, però… tenim dret a induir els infants que s’hi acostin? Tenim dret a traspassar creences a infants o adolescents que es fien de nosaltres, que esperen que no els enganyem, que esperen que els ajudarem a créixer i a madurar amb un xic d’esperit crític? Criticarem, amb raó, el nou currículum de religió de la LOMCE, que implica explicar creences religioses a l’alumnat: només les creences religioses són criticables?