Dies enrere, vaig compartir diàleg sobre “pensament crític” amb Marina Garcés i un gran grup d’educadores i educadors. Parlàvem sobre “Com construir una ciutadania crítica des de l’educació”. Tot i que les paraules compartides es poden seguir de forma completa a l’espai “som crítics” de la Fundació Bofill, sempre queden idees no expressades o arguments desordenats, per això recupero una part de les meves notes i les poso per escri, com a monòleg.
Sempre que es parla de pensament crític cal tenir present que són dues paraules i que no sempre van juntes (és més fàcil trobar crítics que pensadors) i, a més, identificar les intencions dels interlocutors que ens formulen la qüestió. Una part singular dels interrogadors actuals, especialment des de la dimensió política, manipulen i buiden de contingut bona part dels dos conceptes. Fan plantejaments interessats.
Els ingredients d’un bon còctel
Com que no debatem en abstracte, hem de considerar què es pot fer perquè tot mestre, professor, educador sigui una persona que pensa críticament, que educa per pensar críticament i, a més, que ho fa a l’escola. Preguntar-se primer com és aquesta persona, preguntar-se després cóm educa, com fa escola.
Al meu parer, el pensament crític, la persona que pensa d’aquesta manera, és el resultat d’un còctel. Una combinació animosa en la que, en dosis diverses i personalitzades, han d’estar presents set components:
- la incredulitat (ser persona que no mira ni interpreta a partir d’algun tipus de fe prèvia)
- la desconfiança (sap que tota la informació i les interpretacions a les que accedeix poden ser interessades)
- l’autonomia (no renuncia mai a l’obligació de pensar per si mateixa)
- el reconeixement de la complexitat (no pretén basar-se en la clarividència, en les dualitats simples)
- la inseguretat, la fragilitat ideològica (no se sent en crisi personal pel fet que les explicacions de la realitat pugui ser canviants, estiguin immerses en els canvis socials, no cau en el relativisme sinó que aprecia la contingència)
- la pertinència, la vivència de formar part (sap que pensar, analitzar, imaginar un futur diferent són tasques que tant sols funcionen compartint, forma part de diferents lògiques de comunitat, la discrepància no és dissidència, el diàleg suposa trobar algun argument coincident entre els que conformen universos de pensament diferent)
- la calma vital i la felicitat (no pensem per amargar-nos la vida ni podem pensar si la nostra vida és tant sols patiment; no oblidar la vella dita del “primumvivere, deindephilosophari”, sense oblidar que no espot viure sense pensar, ni pensar immersos en privacions).
Pensar críticament té a veure amb com podem i volem imaginar-nos a nosaltres mateixos, com mirem els altres, com definim les relacions, què considerem unes “bones formes de vida” (les del passat, les del present en crisis i els imaginaris sobre el futur).
El garbuix simplificador de l’adoctrinament
Els darrers mesos, el debat sobre el pensament crític ha estat marcat por les batalles sobre l’adoctrinament a l’escola. Batalles en les que no es vol aclarir per a què volem l’escola i quina mena de persones i ciutadans volem que surtin després d’haver passat per ella. Malgrat que, a qualsevol dels bàndols, tot acaba concentrant-se en el currículum, pensar i educar críticament a l’escola inclou, com a mínim, sis grans territoris.
- Aprendre a mirar la realitat. Es vol limitar la part de la realitat que l’escola ha d’ensenyar a veure, es volen posar filtres per determinar el color de la mirada i es volen limitar les categories interpretatives d’allò que veuen.
- L’explicació del passat. La historia que s’explica, la perspectiva adoptada, la recerca d’arguments històrics per reforçar el propi pensament. No es vol que descobreixin la historia de les persones, els relats múltiples de la humanitat.
- Com s’organitzen les societats i les seves desigualtats. No es vol que prenguin consciència sobre altres formes possible de gestionar els afers comuns i les diverses maneres de fer societats més justes.
- Situar els deus i les religions. Es pretén que estiguin dins de l’escola i que els aprenentatges tinguin a veure amb els seus universos.
- Construir l’hàbit de cercar les raons de perquè succeeixen les coses.S’aparca la lògica científica en ares de noves supersticions, de formes de vida derivades de dogmes del mercat o de les ideologies.
- Crear i difondre informació. Saber relacionar-se amb la que creen d’altres. Intenten limitar la capacitat de crear coneixement i informació que pot tenir tothom i deixar l’alumne sota les condicions informatives d’un altres poders que li neguen l’autonomia.
Sovint, ens falta una mínima dosi de realisme. El debat sobre adoctrinament i pensament crític oblida que no es tracta d’abordar o no determinats temes sinó de fer o no fer entrar la vida a l’aula. Tot pare o mare que discuteix sobre la pertinència d’abordar un o altre tema, sobre educar o no el seu fill per a que sigui persona ha de trobar-se amb la nostra pregunta bàsica: “¿Permeten vostès que ajudi el seu fill a descobrir la realitat i que posi al seu abast eines perquè pugui treure les seves pròpies conclusions?”
Continuar fent bé allò que moltes escoles ja fan
Un altre dels riscos del debat sobre com educar en el pensament crític consisteix a considerar que es tracta d’una assignatura (recordem l’efímera i fràgil vida de l’educació per a la ciutadania), una qüestió de tutoria o la tasca de la filosofia (que també posem i traiem amb freqüència) en la secundaria. Si la paraula no estigués ja malmesa, diria que és una qüestió transversal. Però quedaria en discurs buit polític i definiria una feina de les que ha de fer tothom i no fa ningú.
Educar en el pensament crític i en la ciutadania crítica ho fan moltes escoles, en molts moments, amb la forma com eduquen, amb l’organització o amb la didàctica. Repassem el que fa temps que fem i no haurien de deixar de fer.
Educar el pensament crític en la pràctica diària d’una escolaés, per exemple:
- Educar en la curiositat. Per això una bona escola infantil estimula la curiositat innata dels seus infants per a consolidar una actitud vital bàsica: interrogar-se permanentment sobre per què succeeixen les coses.Eduquen la curiositat que esdevé pregunta.
- Raonar, argumentar, debatre, pensar. Per això la veritable filosofia la posem a 4rt de primària. Volem infants que filosofen.
- Descobrir. Per això no prioritzem la memorística sinó que fem descobrir, investigar, contrastar, treure conclusions. Ho fem a socials i ho practiquem a matemàtiques.
- Treballar junts. El treball cooperatiu o l’aprenentatge servei obliga a descobrir l’altre com a element de la meva felicitat i la dimensió social de tot coneixement.
- Contrastar pensaments. Descobrim les mirades sobre el món que l’alumne porta de casa i li obrim noves finestres, ajudant-li a gestionar les contradiccions. Ser profe amb opinions que no imposa cap.
- Fer ètica. Fem escoles sense religions però no sense valors. Deixem clar que no suportem el dolor dels altres i que hem de construir algun criteri per viure junts.
- ….i molts mes aspectes i pràctiques del dia a dia d’una escola
Repetiré, per acabar, les raons que jo aplico per justificar per què no puc deixar d’educar els adolescents de manera crítica, per què no puc deixar les seves ments i els seus cors en mans dels adults conservadors que volen continuar controlant l’escola. Ho faig per evitar que la manca de criteris vitals els converteixi en ciutadans i ciutadanes que molt aviat viuran segons els dictats del mercat. Ho faig per evitar que esdevinguin persones fràgils de pensament, que amb molta facilitat prenguin part dels fanatismes més diversos.
