L’altre dia em vaig assabentar d’unes conferències que em van cridar l’atenció. Primer pel títol, que era gairebé igual que un article que vaig escriure fa vint anys («Dissenyar amb/per als nens»), i després pel tema, perquè m’interessa des de fa molt de temps.
Eren quatre ponències seguides d’un col·loqui.
Una estava plantejada des de la visió d’un arquitecte, autor de l’ala infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu; una altra era dels autors de la reforma de l’Espai Univers del CosmoCaixa; una altra, de l’arquitecte del projecte Balena, a Nou Barris, i la darrera parlava del disseny i el joc en general.
De fet, només un dels ponents va fer esment a la col·laboració dels nens i nenes en el procés. En el cas de l’hospital, es tractava de dissenyar per a ells, i en el cas del CosmoCaixa, de fer un disseny per al públic en general. L’autor del joc de la Balena sí que va esmentar que s’havia recollit l’opinió dels nens i nenes d’escoles properes, però no va detallar-ho més.
Va ser en el resum i col·loqui final quan va sortir una mica més la idea de projectar conjuntament amb els nens i nenes. Es parlava, sobretot, de la dificultat de conèixer realment les seves demandes. També es va fer referència a la significació del joc, a la necessitat d’oferir qualitat als infants i no només colors i temes considerats «infantils». Vaja, que per a mi, com a mestra, era evident tot el que deien sobre les capacitats infantils.
En aquella sala suposo que tot eren arquitectes. Jo anava esquitxada de fang, usuària real d’un espai de joc infantil cada dia, i aquell dia, a més,havia estat víctima d’un atac de boles de sorra. Tota la dificultat que expressaven aquests arquitectes per saber què necessiten i què volen els nens i nenes per a mi és la feina de cada dia: escoltar-los i interpretar-los.
El nostre pati de parvulari el vam fer fa vint anys amb les idees dels infants de quatre anys. Jo el recordo com un projecte ben estimulant, segurament dels millors que he fet a l’escola.
Ens va costar una mica, però vam trobar força complicitat amb l’IMEB, que en aquells anys gestionava les nostres escoles, i que ens va ajudar a canviar el paviment de ciment per sauló i a construir els murets i el sorral. Encara recordo que volíem un cert desnivell, una muntanyeta, i vaig haver de fer una instància però això ja no ens ho van concedir!
Últimament, en canvi, sembla gairebé una moda construir el pati escolar amb els nens i les famílies (més ben dit «coconstruir», paraula tan utilitzada en els darrers anys). I, generalitzant i simplificant, hi ha una certa tendència a fer-los tots molt similars: palets per aquí i palets per allà.
En el nostre cas, vam escoltar els infants però va ser un interiorista el que va concretar les seves idees. La seva feina el capacita per anar més enllà, per aconseguir fins i tot que certs elements adquireixin una polisèmia que els faci superar la seva funció inicial. Si demanaven poder perdre’s o amagar-se,va construir uns murets de fusta que feien intuir un laberint,però que a la vegada tenien obertures que evocaven finestres o portes a diferents alçades i de grandàries diverses, i lleixes que podien esdevenir taules o amagatalls i que conviden a multiplicitat de jocs.
No seria molt més ric treballar conjuntament? Els uns aprendríem dels altres, els infants en sortirien beneficiats, i els patis escolars, ben fets i diversos. Els mestres podríem fer d’intermediaris entre els infants i els dissenyadors, i aquests o els arquitectes es dedicarien a la materialització de les idees, a la tria de materials, l’estètica, les possibilitats tècniques… a la seva feina. Les idees dels infants, en mans dels arquitectes, són susceptibles de concretar-se en propostes més riques, diverses i polivalents. I els patis es construirien amb garanties, amb operaris i tècnics que en saben.
Un punt que vaig trobar a faltar en el col·loqui va ser precisament aquest dels patis de les escoles. Si es parla d’infants i ciutat, el lloc on estan moltes hores és l’escola, i allà és bàsic disposar d’espais provocadors i estimulants.
Algú va fer referència al pla «Barcelona jugable». No n’havia sentit a parlar, i ho vaig estar buscant i llegint i em va semblar ben interessant. Allà sí que es fa al·lusió als patis. Com pot ser que a les escoles, almenys a la meva, no en sapiguem res? I com pot ser que sigui tan difícil que facin el manteniment del pati? A l’escola, els infants de parvulari tenen el que vam dissenyar fa vint anys. Evidentment, els murets de fusta s’estan podrint, la sorra del sorral no es ve a canviar gaire sovint i allà a prop hi ha una colònia de gats. Hem hagut de comprar una lona per cobrir el sorral, perquè la primera que ens van subministrar, evidentment, s’ha desfet. Cada vegada que venen a canviar la sorra (una vegada a l’any com a molt) llencen la vella al pati, i allà el nivell de sauló va pujant i pujant… Aviat arribarà a l’altura de les finestres. Ningú ho buida, ningú ho manté, ningú ho refà.
Si es fan bons plans de ciutat, que ho trobo perfecte, les escoles també formem part de la ciutat. Potser tot depèn de l’administració que no toca?
