He començat l’any amb una llarga sèrie d’escrits, debats i reflexions, que duraran tot el curs, sobre l’ofici de mestre i el sentit de l’escola, tot plegat per culpa d’haver publicat Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo). Aquests dies, però, he vist com la reflexió saltava pels aires, amb certa intensitat, condicionada pels suposats drets dels pares a condicionar i seleccionar continguts i mètodes sobre allò que consideren que han de fer o no han de fer a l’escola els seus infants i adolescents.
Una part, certament poc sorollosa, però amb aires de modernitat, ha insistit en la reflexió clàssica sobre la desescolarització de la infància, barrejant els desastres que algunes escoles provoquen amb la seva voluntat d’estimar els fills educant-los a casa i, a vegades, amb alguns dels arguments coherents de les escoles alternatives. El grup més bel·ligerant ha estat, però, el dels que defensen el seu dret familiar a ensenyar als fills només la part de la realitat que els pares vulguin i impedir que tinguin la idea d’imaginar un món diferent. Han de veure el món pels ulls familiars i construir-lo «com déu mana». L’escola és viscuda com a distorsió a vigilar, que pot vulnerar un anomenat dret familiar a educar com ells vulguin.
Enmig d’aquest foc creuat, he vingut a recordar que, entre altres motius i raons històriques, l’escola neix per alliberar els infants de les esclavituds familiars. Per fer possibles les oportunitats educatives que la família empobrida (econòmicament, afectivament, ideològicament) no pot proporcionar. Per fer possibles les relacions socials (entre infants i amb diferents adults) que són necessàries per al desenvolupament humà i que cap família, ella sola, pot facilitar. Per fer real el progressiu descobriment del món a partir de criteris que no siguin els culturals, religiosos, ideològics del grup familiar. Per poder descobrir i aplicar la curiositat, l’experimentació, el pensament científic, els bagatges innovadors de la humanitat. He hagut de recordar que aquests són drets dels infants que no poden ser limitats pels pares.
Per això citava els arguments del llibre a favor d’una escola «obligatòriament obligatòria»:
Van a l’escola per accedir a allò humanitzador que, majoritàriament, no pot facilitar el seu entorn. Van a l’escola per esdevenir éssers humans que es relacionen, conviuen i comparteixen.
Hi van obligatòriament, tots els anys escolars, però no hi van de la mateixa manera. En els primers temps infantils tenim diferents formes de fer escola i diferents formes de formar-ne part. En tots els anys escolars de la primària personalitzem la forma de ser alumne. Quan els alumnes viuen la seva adolescència a les aules, tractem de facilitar-los arguments perquè trobin sentit a estar a l’escola amb nosaltres.
Que algunes famílies siguin un veritable desastre no condueix a separar, d’hora, tots els infants. Que algunes escoles funcionin de manera desastrosa o que les polítiques educatives tinguin molt a millorar no porta a ajornar el màxim possible l’entrada de les criatures a l’entorn escolar. Per això, tota l’escola infantil ha d’estar pensada per reforçar les vinculacions familiars evitant la delegació primerenca i total en alguna mena d’espai de custòdia. I, com que no es tracta d’escolaritzar sinó d’enriquir educativament, les escoles infantils tenen formats de funcionament flexibles, diversos, connectats de manera sistemàtica amb els recursos familiars i infantils de l’entorn, de la comunitat.
Que l’escola sigui obligatòria no vol dir de cap manera que els infants i adolescents hagin de suportar qualsevol escola. Per això, estar construint activament la sempre desitjada «nova escola» és una obligació dels professionals i les famílies per respectar els drets dels infants.
Respecte als problemes que genera el sector de pares dedicats a impedir i limitar el que els seus fills i filles han de descobrir, només se m’acudeix fer veure la irrealitat dels seus plantejaments (encara trobo pares progres que volen ser ells els primers a explicar de què va això dels preservatius i no volen que ningú s’hi fiqui), així com recordar que limitar visions és vulnerar drets.
El debat d’aquests dies (més aviat la bronca) m’agafa escrivint les pàgines sobre educació sexual del que, confio, serà el meu llibre final sobre l’adolescència; acabo d’escriure això:
Aquesta pretensió (limitar el que poden veure i saber, reservar per a la família determinats temes) és impossible i falsa per partida doble. Poques vegades és veritat que a casa es fa educació sexual sistemàtica, més enllà del testimoni que donem de manera indirecta […] i més enllà d’imposar una determinada moral sexual familiar. A més, nega la realitat. La immensa majoria de les influències (des de la informació més elemental fins a la valoració de les experiències) venen de fora, del món exterior, per molt que la família censuri i intenti ser la font principal.
I vulnera els drets adolescents perquè ells i elles tenen dret a descobrir la diversitat humana de la sexualitat i no estar sotmesos a l’obligat compliment de la proposta familiar. Eduquem en llibertat, fent possible, també, que els interessi la nostra familiar manera d’entendre i viure la sexualitat. Però vulnerem encara més els seus drets en deixar-los absolutament sols davant la multiplicitat de contradictòries influències que estan al seu voltant, en el món en què són i viuen com a adolescents (recordem tan sols el porno o les sèries)… Les nostres ximpleries adultes deixen els adolescents sense cap criteri coherent i útil per poder estructurar la seva sexualitat en construcció.
Molts infants i adolescents tenen la sort de poder anar a escola i de trobar en el seu entorn un lloc vital de serenor, de ganes d’aprendre, de recerca de sentits per a tot allò que van vivint, d’integració humana de tot el que aprenen fora… d’oblidar-se una estona del pare i la mare.
