Març de 2020: «Confinar: tancar o obligar algú a romandre dins un espai limitat» (RAE)
Va ser el març de 2020 quan vam descobrir una paraula nova, i a poc a poc vam anar aprenent els detalls del seu significat. Sinònims com aïllar, recloure o internar semblaven allunyar-nos del que fins llavors havia sigut la nostra vida quotidiana —sempre accelerada— per entrar en una nova realitat que ens va regalar el temps.
Traslladar aquesta sensació de gaudir del temps a la vida professional de cadascú va ser un regal per als equips educatius, que van dedicar les seves jornades laborals a compartir rere la pantalla debats i reflexions molt profundes.
Qui és l’infant?
Aprofundir els debats dins l’equip fins a aconseguir arribar a les arrels de tot projecte educatiu va permetre proposar-se establir una base pedagògica i metodològica plenament respectuosa amb totes les pràctiques quotidianes dins els centres educatius. La formació telemàtica, les lectures i les constants novetats a la xarxes socials van ser una oportunitat magnífica per fugir dels debats banals i buits de significat. Aquelles setmanes de clausura van ser rebudes dins els equips com una possibilitat de millora real, i molts documents legals van actualitzar-se fins a convertir-se en un referent a seguir.
Setembre de 2020: desconfinar, una paraula nova
Va arribar el dia en què es va planificar el desconfinament. L’obertura cap a fora va permetre tornar a entrar a les escoles i traslladar tanta reflexió als infants i a la seva vida quotidiana. Aquell projecte havia de tocar de peus a terra.
Havíem definit el què i el perquè d’una forma d’entendre l’escola, l’educació i l’infant, però ara l’aplicabilitat posava de relleu el com.
Recursos, eines i suports s’havien d’alinear per a una metodologia coherent amb aquell projecte acabat de construir. Quan podríem desconfinar aquell document tan ric i alhora tan rigorós que havíem construït en equip al llarg de tantes setmanes de debats?
Arribava la incorporació de noves mesures d’actuació dins les escoles, tot era diferent i la motxilla de cada una de les persones que conformava l’equip era molt diversa, heterogènia al màxim, i calia compartir tot allò que dúiem dins.
Curs 2020-2021: un reaprendre constant
Passat un any, notàvem encara certa amargor. Molts d’aquells documents no s’havien pogut desconfinar. No n’hem sabut? O no hem pogut?
Que la teoria i la pràctica siguin coherents entre elles i en si mateixes és una tasca complexa. Desconfinar és una paraula nova; la mateixa RAE la va incorporar al seu diccionari al maig de 2020, donant-li el significat que mereix, contextualitzat a una realitat que ha deixat una forta empremta.
Desconfinar les idees i els pensaments demana temps i projecció cap a fora. Cal re-aprendre i desconfinar-se; tornar a obrir la porta, tornar a sortir, despertar tot allò que es va construir durant el confinament i que no pot quedar confinat ni empresonat amb pany i clau.
El curs 2020-2021 ha sigut el dels impassos. Una passa endavant i una passa enrere. Aquella construcció de grups bombolla i espais fragmentats trontollava com un castell de cartes amb cada positiu i nou confinament. Els neguits i pors encara eren (i són) vigents i ben lícits.
Cal projectar la mirada més enllà de la pandèmia per poder re-mirar tots els documents que un dia vam redactar i que ara no poden quedar en un calaix. Si les escoles hi posem el rigor pedagògic les administracions hauran de donar-hi suport
En moltes escoles es va instaurar un dia a dia projectat en el marc d’una línia plana. Conviccions del tipus: «Això aquest curs no cal que ho fem…», «Igualment les famílies no miren res…», es combinaven amb espais desangelats i buits, potser pensant a haver de rentar diàriament tots els materials de cada grup. Alguns passadissos es van convertir en veritables trasters per on ja no passava ningú. Les parets blanques i fredes feien oblidar el valor de la documentació pedagògica dins les escoles.
Discursos un xic derrotistes van amarar alguns equips, conseqüència d’haver hagut de conviure en confinament i amb una pandèmia i fruit segurament, també, del fet que les àmplies restriccions ens sobrepassaven professionalment i emocionalment.
Seria injust jutjar-ne únicament el perquè. He dedicat tot un curs a analitzar-ho, compartir-ho amb els equips i intentar, en forma de proposta formativa, fer aterrar aquells projectes educatius per posar en valor l’escola que volem (i que un dia tots des de casa vam escriure amb rigor i fermesa).
2021-2022: el curs postpandèmia
Aquest estiu segurament ha sigut el de la gran desconnexió. Mesos d’intensitat extrema han demanat descans del cos i de la ment.
I això és el que ens permetrà començar un nou curs amb energies renovades. Cal posar-hi empenta i positivisme, deixar de banda les pors. Amb seny, rigor i sentit comú. Conscients d’on venim, d’on som, però també d’on volem anar.
Potser no cal ofuscar-se amb «tot el que ens ha ensenyat la Covid-19», sinó centrar-nos en quina escola volem defensar i quina escola mereixen els infants que ens esperen cada matí.
És necessari projectar la mirada més enllà de la pandèmia per poder veure, mirar i sobretot re-mirar tots els documents que un dia vam redactar i que ara no poden quedar en un calaix. No hi ha excuses prou vàlides per fer-ho.
Si nosaltres, des de les escoles, hi posem el rigor pedagògic, les administracions podran (o hauran) de donar-hi suport, perquè l’educació i la infància s’ho mereixen.
Recursos econòmics, suficient personal, ràtios més reduïdes, formació per als equips, dotació en materials, etcètera, són temes que sabem que no quedaran solucionats en un tres i no res. Ens pertoca una lluita constant i incansable, però, malgrat tot, entomem el curs 2021-2022 amb el pressentiment que seguirem endavant cap a l’escola que un dia vam somiar.
Els infants hi guanyaran, i molt!