Anàlisi de cas a l’EMB La Pineda: el joc i l’espai sonor
No ha canviat gaire, amb el temps, el fet que moltes professores d’educació secundària lamentin que les seves alumnes, moltes d’elles realment brillants, no facin intervencions orals durant les classes. En canvi, sovintegen les intervencions dels nois, independentment del seu grau d’encert.
Amb les persones adultes, també es produeix una asimetria similar. L’estiu passat, en una formació sobre Discursos d’odi als instituts, en la qual participaven prop de trenta persones, es va fer una dinàmica de petits grups que en acabar havien de compartir les seves idees. La presència masculina era minoritària, 5 professors per 25 professores (acostuma a passar quan la temàtica no és de caràcter tecnològic o esportiu). Els homes estaven repartits en els grups de dones i quan va arribar el moment de comunicar les conclusions hi havia 5 portaveus homes i 1 portaveu dona. Val a dir que, en aquest últim cas, la composició del petit grup era exclusivament femenina. Estem parlant de professorat amb experiència i en actiu.
En un altre àmbit, com ara una piscina d’ús públic d’un centre esportiu on dones, homes i dissidents de gènere acudeixen a nedar durant una estona en dies feiners, al moment d’utilitzar els vestidors, segregats i separats per envans que no arriben al sostre, també hi ha un biaix pel que fa al so. Quan s’hi troben homes que es coneixen, el volum de les seves veus és tan alt que pot interferir les converses entre les dones de l’altre costat. Semblaria que no es poden plantejar si aquest nivell de soroll pot molestar altres persones, inclosos també els homes que siguin en silenci al seu vestidor.
Tot semblaria indicar que l’asimetria femení – masculí en l’ocupació de l’espai físic, perfectament identificada a l’espai públic en general i en els patis dels centres educatius en particular, si no es fa una intervenció específica en sentit contrari, té un correlat en l’ocupació de l’espai sonor. El protagonisme i la centralitat de la masculinitat hegemònica queden garantits en ambdós espais des del moment en què es naturalitzen aquests fets que, de tan repetitius i omnipresents, acaben sent invisibles.
A l’EBM La Pineda del municipi de Viladecans, es va realitzar un acompanyament en centre des de l’Associació Rosa Sensat, per treballar, justament, l’ocupació de l’espai sonor en aquest primer cicle d’educació infantil. L’equip d’educadores, amb una consistent experiència i un valuós interès per continuar evolucionant professionalment, va assumir el repte d’investigar si en el joc i en el volum de les vibracions sonores produïdes pels infants es podia identificar una marca de gènere.
Amb un alt grau de compromís per part de l’Escola, es va implementar la metodologia d’Investigació – Acció – Participació (IAP) amb el rol de les educadores com a observadores participants. Els instruments de recerca aplicats van ser registres audiovisuals dels comportaments infantils i el diari de camp, on apuntaven els aspectes que consideraven més rellevants.
L’EBM La Pineda té un grup de zero anys, dos d’un any i tres de dos. La mitjana d’observacions en els grups va ser de cinc – sis, i els espais concrets on es van portar a terme van ser la sala de psicomotricitat, la sala polivalent i l’estança pròpia de cada grup. Les observacions es van fer en agrupaments mixtos i també segregats, per comprovar la manera de reaccionar en cada context relacional i les influències mútues.
És important destacar que en caracteritzar els comportaments dels infants, en aquest cas referits a l’eix gènere, s’interseccionen altres variables com el període maduratiu, l’origen i cultura familiar i llur situació socioeconòmica, l’edat i el nombre de persones adultes involucrades i les seves expectatives en relació amb el binarisme de gènere i la diversitat de sexe-gènere. En general, s’ha utilitzat la nomenclatura “nenes” i “nens” perquè la totalitat d’infants estan socialitzats en femení i en masculí respectivament i no n’hi ha cap de gènere neutre o no-binari.
Cada nivell va organitzar les dades recollides i, posteriorment, es va fer una posada en comú dels resultats i de les atribucions, des de les subjectivitats i els marcs culturals interpretatius de cada educadora. El debat va resultar notablement fructífer, entre altres coses, per la confluència de la responsabilitat en l’exercici professional, les vivències personals més enllà de l’escola i la revisió de les mateixes pràctiques educatives.
Seguidament, es reprodueixen algunes de les conclusions verbalitzades i presentades posteriorment de forma escrita:
- Hem pogut observar que el grup de nens, tot i ser només dos infants, feien molt més soroll que el grup de nenes soles, tot i ser més nombrós. Les nenes jugaven sense fer pràcticament cap so i, en canvi, els dos nens picaven els objectes i feien sons amb la boca acompanyant el seu joc. (Luisa García Sanabria, Maria García Martínez i Lourdes Caballero Navarrete – Directora- del grup de Nadons [I0]).
- Els nens es mostren més moguts, mentre que les nenes es mostren més calmades. Hi ha diferències clares en la manera de moure’s i de relacionar-se, que resulten evidents en la manera de jugar. En el cas dels nens, el joc acostuma a ser compartit, molt actiu i amb moviment constant per tota l’aula. Fan força soroll, i això influeix en la resta del grup, ja que provoca que altres infants també es moguin més i canviïn la seva manera de jugar. En canvi, el joc de les nenes és molt més tranquil. El moviment és més suau i individual, i gairebé no fan soroll, fet que no genera canvis importants en el funcionament general de l’aula. Tot i això, de tant en tant apareixen moments de relació i cura, com quan una nena s’acosta a una altra que plora per donar-li el xumet. Tant en un cas com en l’altre, es pot veure que les maneres de jugar i els rols dels infants es repeteixen força, cosa que mostra patrons bastant estables en com es mouen, es relacionen i fan servir l’espai. (Ana Lorenzo Redondo i Rosa Cañete Jiménez [I1])
- La manera de jugar i el comportament davant les propostes són diferents segons es tracti de nenes o de nens. Elles juguen d’una forma més tranquil·la que ells, creant un ambient més relaxat. En general, els nens van fer molt més soroll, picant amb el material a la taula molt fort, amb un material més gran i de manera continuada i més intensa que les nenes. Alguns d’ells fins i tot van llençar el material, donant la volta al mobiliari i no seguint en cap moment les consignes de les educadores. Les nenes també van picar amb el material, però ho van fer amb material més petit, de manera més suau i per imitació. Els nens van tenir més interaccions entre ells, però també molts més conflictes amb necessitat d’intervenció de l’educadora. Les nenes, encara que van tenir algun petit conflicte, van poder solucionar-ho entre elles. (Sara Rodríguez Moreno i Cristina Clemente Martínez [I1])
- Pel que fa al grup dels nens, observem una dinàmica diferent en relació amb l’ocupació de l’estança, tant d’espai com de so, ja que es mouen indistintament per tota la sala, alhora que generen un volum sonor molt elevat que forma part del seu joc (picar amb els cotxes, cridar mentre corren per l’espai). En comparació, en el grup de nenes el so apareix principalment vinculat a les interaccions verbals entre iguals. Destacar, també, el tipus de joc que presenten per separat. Tant si és en grup partit com sencer, el joc que presenten els nens és molt motriu: moviment constant, agafant objectes per portar-los d’un lloc a un altre i, especialment, picar en les superfícies. Mentre que a les nenes, predomina un joc més estructurat, majoritàriament joc simbòlic, amb les propostes de la cuineta i les nines. En últim lloc, s’observen diferències en les situacions de conflicte. En el grup de nens, durant el joc apareixen sovint moments de desacord amb conflictes i agressions directes (es piquen amb les joguines o la mà). En el grup de nenes, durant el temps observat, el joc es desenvolupa sense conflictes; algunes juguen juntes i acostumen a acceptar les propostes de les companyes. (Sonia Rodríguez Robles i Laura Heras Trejo [I2])
- A partir de les observacions, es pot concloure que existeixen diferències significatives en la manera de jugar i de relacionar-se dels infants a la sala de psicomotricitat. Els nens mostren un predomini clar del joc motriu intens, caracteritzat pel moviment constant, el soroll i una elevada excitació, fet que genera més conflictes en l’ús del material i requereix una intervenció més freqüent de l’educadora. També presenten dificultats per compartir, regular les emocions i finalitzar l’activitat quan arriba el moment de recollir. En canvi, les nenes manifesten un joc més tranquil, estructurat i cooperatiu, amb una millor capacitat per seguir consignes, gestionar els recursos disponibles i resoldre situacions sense conflicte. Predomina la comunicació verbal, la creativitat i el respecte pels torns, creant un clima més relaxat i harmoniós. A més, mostren una major disposició a col·laborar en la recollida del material i a tancar la sessió de manera positiva. (Míriam Rodríguez Martínez i Laura Cuerva Asensio [I2])
- S’han detectat algunes tendències generals que no són rígides i que presenten excepcions. En les nenes s’observa un joc més compartit i cooperatiu, amb una major presència de jocs simbòlics com les nines o la cuineta, i amb un caràcter sovint més dominant dins del grup. En canvi, en els nens predomina un joc més individual i físic, especialment jocs de lluita, baralles, superherois com Spiderman i jocs de moviment com córrer. (Mª del Mar Corredor Foz i Estefania Trancoso García [I2])
Tal com es va consensuar a l’Escola i van acordar les educadores, no es tracta de comportaments homogenis i en termes absoluts de cada col·lectiu, la diversitat és sempre present, però sí que es verifiquen tendències, assumides amb diferents graus d’intensitat. Les conclusions recollides en el punt anterior posen en evidència aquestes tendències, mediatitzades pel context sociocultural de les criatures.
Els comportaments estereotipats impliquen una disciplina en la configuració dels rols de gènere, que comença al moment de néixer, tot i que la preparació s’inicia abans. Pot ser que resulti sorprenent que es manifestin en aquestes edats primerenques, perquè el volum d’experiències socials, culturals i relacionals encara no és prou extens i perquè aquest període de desenvolupament es caracteritza per l’exploració i el descobriment del món que els envolta.
Tanmateix, a l’edat de tres anys, la majoria dels infants ja tenen un sentiment íntim i ferm del seu gènere. Per tant, totes les vivències prèvies han conduït a aquesta construcció i tots els mecanismes culturals que han entrat en joc han fet la seva aportació. Una anàlisi exhaustiva dels dibuixos animats que veuen, dels contes i els àlbums il·lustrats que tenen a l’abast i de les cançons que aprenen, posa en evidència el biaix de gènere en la majoria d’aquestes produccions culturals.
Si, a més, els models de persones adultes del voltant també estan travessats per eixos d’opressions i privilegis, els mandats de gènere van guanyant pes. Serveixi com a exemple el nombre de dones i homes que treballen a l’escola bressol i la poca consideració social d’aquesta etapa educativa. O, a l’àmbit familiar, quina és la distribució d’execució i intendència de les tasques de la llar i de les cures.
La manera de relacionar-se amb els infants i d’estimular inconscientment determinats aspectes de les seves vides també influeix en la construcció de la feminitat i la masculinitat, que se suposa que els hi és pròpia segons el gènere atribuït. La socialització de gènere condiciona i posa en compromís la llibertat de triar i d’experimentar qui es vol ser i com. I tot i que en general les imposicions no són explícites, o potser precisament per això, van calant com a una pluja fina que es va interioritzant.
El procés d’IAP seguit a l’EBM La Pineda ha comportat canvis transformadors en diverses dimensions i continuen treballant de forma autònoma per recollir-los documentalment, per comunicar a les famílies des d’on eduquen els infants i per modificar les seves pràctiques educatives en funció de les evidències recollides.
El desafiament de despatriarcalitzar l’educació és monumental, però resulta profundament encoratjador el compromís d’educadores, mestres i professorat en general, per canviar els centres educatius i possibilitar una societat més justa, sostenible, sense violències ni privilegis.
El Diari de l’Educació, 2026