“I have a dream” , Martin Luther King
Es tracta de reflexions que, per primera vegada en molt temps, no penso acompanyar de cap cita ni dada que les recolzi, perquè entenc que aquest text no és un informe d’investigació, ni vol ser un article científic, sinó que és un text que el que pretén és provocar, interpel·lar, promoure la reflexió i fins i tot moviment a les persones que el llegeixin.
La voluntat o necessitat de recollir i compartir aquestes reflexions, tot i que sigui de forma no massa ordenada, sorgeix quan una associació de famílies per la inclusió es va posar en contacte amb mi, durant la pandèmia, perquè volien fer un seminari web sobre l’escola inclusiva. El curiós i significatiu del cas, és que em van demanar que, sobretot, en el títol de la conferència no hi sortissin les paraules inclusiva o inclusió. Basant-se en la seva experiència prèvia en l’organització de xerrades i contacte amb les altres famílies, havien notat que si es feia referència a l’escola inclusiva, moltes famílies es desinteressaven i fins i tot els feien comentaris com: “sempre esteu amb el mateix” o “això no va amb mi”. Aquest fet em va sobtar significativament. Pensava, per una banda, com podia ser que la paraula inclusió fes fugir a les famílies o que algunes explicitessin que l’escola inclusiva no anava amb elles? (intentaré explicar per què l’escola inclusiva és de i per a tothom), i, per altra banda, com era possible que com a membres de la societat fóssim tan individualistes i egoistes, que si el nostre fill o filla no viu cap situació de vulnerabilitat o exclusió explícita creiem que repensar l’escola no va amb nosaltres? I, finalment, què ens ha portat a pensar que l’escola inclusiva fa referència només a les persones o col·lectius més susceptibles de ser exclosos?
Com és l’escola inclusiva?
El primer que cal remarcar és que l’escola inclusiva ha de ser l’escola, sense cognoms ni adjectius, l’escola. No obstant això, continuaré fent referència a l’escola inclusiva, simplement per diferenciar-la de la que no encaixa amb la definició d’escola inclusiva que proposo a continuació.
L’escola inclusiva és un espai de convivència positiva, de responsabilitat individual i vers les altres persones
L’escola inclusiva és un espai on TOTHOM vol anar (i fins i tot d’on no se’n vol marxar), un espai de benestar i felicitat, on les persones tenen cura les unes de les altres, es respecten, se senten segures, volgudes, s’ajuden solidàriament i perquè no?, s’estimen. Per tant, un espai de convivència positiva, de responsabilitat individual i vers les altres persones. Com si es tractés de carregar un castell, és un espai on tothom és i se sent important, part d’un tot que empeny de forma unificada amb un objectiu comú i compartit, tothom hi suma, no importa la manera ni quant.
Un espai on la diferència no és discriminada, sinó considerada com allò que és, la normalitat, un valor, una oportunitat de creixement, de reconeixement de l’altre i del món tal com és. Un espai on aquesta diversitat és respectada i considerada en els processos d’ensenyament-aprenentatge a través de la planificació i disseny de tasques i activitats que ofereixen possibilitats de participació i aprenentatge tan àmplies com la diversitat humana pot definir. Un espai on les emocions sustenten aquests processos i reforcen l’aprenentatge, i on s’ajuda a la gestió positiva d’aquestes. Un espai on s’acompanya i es cuida l’autoestima de tothom. Un espai on la persona és més important que el contingut. Un espai on l’error és considerat una passa més vers l’aprenentatge. Un espai on no es culpabilitza l’infant sinó que es busca trobar els elements de l’entorn que frenen o dificulten la seva presència, participació i aprenentatge. Un espai que en la recerca d’aquests elements de l’entorn que frenen o dificulten la presència, participació i aprenentatge de tothom es transforma constantment i augmenta la seva qualitat.
Com si es tractés de carregar un castell, és un espai on tothom és i se sent important, part d’un tot que empeny de forma unificada amb un objectiu comú i compartit
Un espai on es promou i és sent la curiositat i la necessitat d’aprendre. Allò que s’hi aprèn té sentit i és viscut com a funcional pel present dels infants (i no només pel seu futur com els solem dir). Un espai on es dona ales a la creativitat per pensar i resoldre tota mena de situacions, on s’aprofita les oportunitats de l’entorn per aprendre i transformar-lo de manera positiva. Un espai en el qual les veus dels infants són escoltades, respectades i tingudes en compte per la construcció d’una escola, una comunitat i un món millor.
Quan llegia aquesta definició d’escola inclusiva al meu pare, em va dir: “això no és un canvi d’escola, és un canvi de vida” i té tota la raó. És per això, que tinc el somni que en el camí vers una escola inclusiva puguem, tots plegats, canviar i millorar moltes vides, les de tothom.
No seria aquesta, doncs, una escola de i per a TOTHOM (també la d’aquells infants que no viuen cap situació de vulnerabilitat o exclusió explícita)?
No seria aquesta l’escola que voldríem trobar als nostres pobles, barris o ciutats? No seria aquesta l’escola a la qual voldríeu portar els vostres fills o filles? No seria aquesta l’escola a la qual voldríeu treballar? Si la vostra resposta és que sí, per què les famílies que lluiten per aquesta escola, la inclusiva, estan tan soles?
Si bé és cert que són les famílies dels col·lectius que l’escola ha trobat múltiples i diverses formes d’expulsar (enviant el missatge que aquell no era el seu lloc per no estar dins els paràmetres d’una pretesa normalitat inventada culturalment) les que s’han trobat havent de reivindicar una escola inclusiva, vull insistir en la idea que acabo de recollir: no és l’escola inclusiva la de i per a tothom? Aconseguir l’escola inclusiva no hauria de ser, per tant, una reivindicació col·lectiva? Que hi hagi un nombre majoritari d’infants i adolescents que sobreviuen al model escolar general ens ha de fer renunciar a la possibilitat d’oferir, també per a aquests, un model millor? Per què recolzem i creiem tant cegament en un model d’escola que ha demostrat no ser vàlid? Perquè està sobradament demostrat que no és vàlid.
Per què no ens sumem a les famílies que estan soles en la lluita per una escola inclusiva?
Tot i que he intentat explicar per què la lluita per una escola inclusiva hauria de ser una lluita col·lectiva, és a dir, per què afecta l’escola de i per a tothom, no puc deixar de pensar per què ens mostrem tan indiferents a les lluites que creiem que no van amb nosaltres, que no ens toquen directament? Per què som tan aliens al sofriment de les altres persones? Per què les famílies que lluiten pels drets robats dels seus fills i filles no troben el suport, l’acollida i l’escalf de la resta de famílies? No volem totes les famílies el mateix, el millor pels nostres fills i filles?
La lluita per una escola inclusiva hauria de ser una lluita col·lectiva perquè afecta l’escola de i per a tothom
Ja fa temps que disposo de respostes al voltant d’aquestes preguntes. Són respostes fruit de l’anàlisi del projecte neoliberal i de mercat en el qual vivim, que promou l’individualisme i la competició sense escrúpols com a base del comportament social, configurant en l’egoisme una forma de funcionar que menysprea, i intenta eliminar, l’ètica, el bé comú i la solidaritat. Però no vull una resposta a les preguntes, ni entraré a una anàlisi més profunda dels motors que promouen aquest pensament social. Vull un canvi, un canvi que crec que és possible perquè depèn de cadascuna de les persones que formem part d’aquesta societat. Tothom pot despertar i prendre consciència de les pressions d’aquest sistema, i absolutament tothom té la possibilitat de canviar-lo en les seves, ni que siguin micro, accions diàries.
No fan falta grans accions, ni accions que creiem inabastables per fer el món una mica millor cada dia. Per exemple, una acció tan petita com anar a una festa d’aniversari pot canviar vides i fer el món una mica millor. Ara veureu per què. He de reconèixer que en aquesta lluita solitària que viuen les famílies que reivindiquen una escola inclusiva, una de les coses que més m’ha impactat, i més m’ha trencat per dins, ha estat escoltar com s’han trobat amb les festes d’aniversari dels seus fills i filles buides. En què ens hem convertit com a éssers socials, si permetem que hi hagi festes d’aniversari buides? En quin moment ens hem convertit en còmplices de l’abandonament de certs infants a la soledat no desitjada? Com han de sobreviure aquests infants a aquesta soledat? Quin missatge enviem a aquests infants? Que no valen? Que no importen? Com es pot reconstruir el cor d’un pare o una mare davant aquest abandonament al seu fill o filla? Suposo que si fos el nostre fill o filla ho veuríem diferent, no?
No és just que abandonem a les persones al patiment, la por i l’opressió amb la qual els hem destinat a viure, no és just! El meu pare pedagògic, el Pere Pujolàs, de qui vaig poder heretar la mirada sobre l’escola inclusiva, sempre explicava que l’escola inclusiva té en compte les vides de totes les persones, perquè totes tenen valor i que, per tant, caminar vers una escola inclusiva és necessari, és just i és possible. No ha arribat doncs l’hora, que tots units fem força perquè TOTES les escoles siguin inclusives? Ha arribat el moment que fem d’aquest somni una realitat.
En relació a la diversitat, us recomano la cançó ‘Mirada estràbica’ de Xiula amb la col·laboració de Clara Peya.