Un tema important, però que no genera gaire debat, ni se li dedica prou atenció. L’autora explica que l’alumnat negre, sobretot el femení, no es va poder sentir en pla d’igualtat amb els blancs fins que hi va haver un nombre significatiu de professores i professors no blancs.
A casa nostra podríem pensar amb l’alumnat gitano i l’estranger. Quan podran trobar a les aules un nombre significatiu de mestres, professores, catedràtiques que formin part dels grups de població minoritaris?
Professorat no blanc ajudaria a disminuir les segregacions, a augmentar les relacions en pla d’igualtat i faria palpable a tota la comunitat escolar la presència de les diferències, que no han d’esdevenir desigualtats com està passant avui dia.
Un altre tema més punyent: el fals dilema entre currículum competencial versus continguts des de 2015. M’hi estendré un xic més. He dit un fals dilema perquè cap coneixement (contingut) està ben assimilat si no es pot aplicar. I hom no pot ser competent en res que no conegui bé.
Per situar el context en el qual es donen les discussions caldria remarcar, primer, que només una minoria de centres escolars està ensenyant per competències. Una cosa és escriure la programació competencial que demana el departament i una altra dur-la a la pràctica. Escriure-la no és massa difícil i el document es guardarà en algun calaix de la inspecció. La gran majoria de mestres i profes continua ensenyant com fa anys.
Segon, no hi ha dades serioses per avaluar l’èxit o fracàs de les diferents metodologies que es duen a terme en els centres escolars de Catalunya. Tampoc hi ha cap comparativa seriosa des de l’aplicació de la LOGSE (1996). Les generacions que han estat escolaritzades fins als setze anys, quan s’ha superat l’època en la qual els estudis superiors estaven destinats només a una minoria, estan més preparades que les anteriors.
Tercer, l’èxit escolar no és assimilable a èxit per la vida. Tothom que porti anys ensenyant en té prou exemples amb els seus antics alumnes. L’anomenat èxit escolar va augmentant en la mateixa proporció que augmenten els nivells de coneixements de la societat. L’exemple de Finlàndia, que estava de moda, es basa més en els nivells de formació de les famílies que en les metodologies escolars.
Quart, els pocs centres que estan duent a terme un ensenyament basat en projectes, per treball globalitzat, treball cooperatiu, aprenentatge servei… (o amb altres noms) aconsegueixen a les proves PISA o de competències que fa el departament a sisè i quart d’ESO resultats similars o superiors als dels centres que treballen de manera més tradicional. Fins i tot algun centre que treballa amb aquestes metodologies al batxillerat assoleix a les PAUS resultats tan bons com la resta d’instituts. Caldria afegir que en centres que he trepitjat i entrar a aules i passadissos, l’ambient que s’hi respira és relaxat; les relacions entre professorat i alumnat són bones, la conflictivitat és menor.
Cinquè, no m’agraden gens les proves PISA o del Departament: qüestionaris iguals a tot l’alumnat no ajuden a valorar els processos que fa cadascun o cadascuna dels nois o noies. A més, aquesta mena de proves no avaluen l’assoliment de capacitats com són treballar en equip, relacionar-se bé, ser solidari i no competitiu, ser capaç de resoldre els inevitables conflictes que es donen arreu, saber parlar en públic… aspectes bàsics per tenir èxit en la vida.
Sisè, el professorat, com la majoria de persones, tenim tendència a repetir allò que coneixem, que hem experimentat. La majoria hem estat escolaritzats amb uns mètodes determinats i tenim tendència a repetir-los. A les famílies també els agrada més allò que coneixen de la seva experiència escolar.
«Unir el coneixement adquirit a partir dels fets i les dades bàsiques amb les aptituds socials és un enfocament pragmàtic de l’aprenentatge. Si utilitzem d’una manera eficaç el coneixement dins i fora de l’aula, desenvolupem una relació orgànica amb el pensament crític i aprofitem els recursos que el pensament crític aporta a tots els àmbits de la nostra vida.»
bell hooks
Es tracten els problemes reals a les aules? Fa la impressió que s’ha parlat poc de la guerra a Ucraïna. És bàsic parlar-ne, de la guerra i d’altres fets que afecten directament o indirecta l’alumnat, canvi climàtic, memòria històrica, desnonaments, crisi econòmica, classes socials, ètnies, sexe… Fer-ho és competencial o de continguts? Què en diuen els currículums? Fer-ho és promoure el pensament crític de l’alumnat. I dona eines per fer front a les ideologies esotèriques, al terraplanisme, a les creences conspiranoiques, a posar en qüestió les informacions que rebem… i ho fem tot posant a prova el nostre propi pensament perquè, com a tothom, als docents ens influeix la nostra identitat, la nostra ideologia, les nostres actituds davant la vida, la nostra classe social.
La conclusió que en trec és que les metodologies no són determinants per als aprenentatges. El fals dilema que he assenyalat al començament pot emmascarar problemes més greus: segregacions, manca de recursos… Cal ser conscients que és determinant la classe social de l’alumnat, que no és senzill compensar-la. Són determinants els recursos que es tenen. És important augmentar el nombre de professorat, és important reivindicar la baixada de ràtios per tenir menys alumnat al grup classe o per fer codocència, és necessari aconseguir menys horari lectiu per poder augmentar les hores de coordinació del claustre i dels equips docents, i la dedicació a tasques tutorials o d’orientació a l’alumnat. Cal anar eliminant els privilegis de les concertades. És determinant invertir les polítiques actuals que augmenten l’exclusió i les segregacions escolars, fins i tot dins dels centres. Tot el sistema d’ensenyament n’està afectat, primària, secundària, infantil, adults…
Cal canviar l’organització del centre i de les aules. Intentar que l’alumnat estableixi un vincle personal amb el centre escolar, amb el seu professorat, així se sentirà inclòs i el seu procés d’aprenentatge millorarà
Hauríem de donar a l’escola la importància que té i alhora recordar que els aprenentatges més importants per a la vida els aprenem fora de l’àmbit escolar. L’ensenyament és una part petita de l’educació. Aprenem i ens eduquem al llarg de tota la vida i en tots els àmbits. Aprenem interactuant amb l’entorn a tots els nivells. Si cada persona és diferent, caldrà tenir-ho en compte, caldrà personalitzar els aprenentatges si volem assolir un mínim d’èxit. Cal transformar l’ensenyament per ajudar l’alumnat a què transformi i millori la societat que li ha tocat viure. No n’hi ha prou en canviar les metodologies, cal canviar també l’organització del centre i de les aules. Cal intentar que l’alumnat estableixi un vincle personal amb el centre escolar, amb el seu professorat, així se sentirà inclòs i el seu procés d’aprenentatge millorarà.
I l’administració també té deures pendents: per a què serveix la inspecció? Ajuda a mestres i professorat a no sentir-se sols davant totes les situacions que han d’afrontar al llarg dels dies i dels cursos? La meva percepció és que no es valora el que fan els docents: que cadascú i cadascuna ha d’espavilar-se. És difícil sentir-se membre d’un equip quan els responsables de l’ensenyament del país no ho tenen en compte.
(1) bell hooks (2010, 2022) Ensenyar pensament crític. Raig Verd Editorial. Barcelona
