A principis de juny es va celebrar a Barcelona el Congrés Barcelona Inclusiva 2014 (1r Congrés Internacional d’Orientació per a una Societat Inclusiva). La mateixa setmana es va presentar a la seu de l’ONCE el darrer número de la revista Perspectiva Escolar: L’escola sense adjectius, monogràfic dedicat també a la escola inclusiva. I per més coincidències, la mateixa setmana rebo una trucada de la presidenta de l’AMPA de l’escola del meus fills, comunicant-me que el meu fill de quatre anys no podrà assistir al casal d’estiu que organitza l’AMPA. El motiu: manca de recursos i monitors amateurs que no es poden responsabilitzar de nens que surten dels estàndards, diguem-ne “necessitats educatives especials”, com és el cas del meu fill.
Quan penjo el telèfon, no em puc creure que sigui a Barcelona, el 2014, i que hagi tingut aquesta conversa. Vivim en una societat inclusiva? Em pensava que sí. Però l’AMPA de l’escola no té en compte a l’hora d’organitzar el casal d’estiu, el fet que aquest aculli tots els nens i les nenes de l’escola. De fet em diuen, i això és el més decebedor, que ni s’ho han plantejat. Per què? Es tracta només d’una manca de recursos?
Al costat del recursos, pel quals hem de continuar lluitant, cal també una sensibilitat al respecte. I sobretot prendre la responsabilitat com a mestres, educadors i ciutadans de tenir la mirada atenta per construir una societat en aquest sentit. Tal com diu Josep Maria Jarque en l’article que obre el número de Perspectiva Escolar: “Evidentment que són necessaris els recursos, però mai poden convertir-se en una excusa per excloure un infant d’una escola. Primer ha de ser l’acceptació, només després hem de lluitar per disposar dels recursos necessaris”.
Hem avançat molt, i tot el debat sobre la societat inclusiva en congressos, articles i recollit en les lleis ha donat els seus fruits. Per tot això el meu fill podrà gaudir d’un casal d’estiu, perquè l’Ajuntament contempla una oferta prou àmplia perquè tots els nens i nenes de la ciutat tinguin activitats de lleure amb experiències riques i engrescadores.
I llavors és quan veus que els recursos hi són, però que no estan sempre distribuïts amb l’objectiu de crear una societat més justa i inclusiva. Per sort s’està fent camí en aquesta direcció, però encara ens cal molt per millorar.
Barcelona és inclusiva, llàstima que algunes escoles no.
