Fins on arriba la pressió que reben els Equips Directius i els equips per omplir, a vegades contrarellotge, de continguts els programes? Des de quan el resultat final sense tenir en compte el procés s’ ha transformat en el més rellevant? Com se segueix amb atenció i delicadesa l’evolució global d’ una criatura, les seves inseguretats, alegries, frustracions…? Quant de temps s’està dedicant a compartir, acompanyar, conèixer les famílies i les seves circumstàncies?
Redefinim, si us plau, el compromís de l’educació, de l’escola. Quin sentit té organitzar un munt de tasques a fer a les llars quan la majoria de criatures no tenen un adult present o qualificat per determinats continguts.
Com es pacten amb les famílies aquestes tasques, el sentit final (memòria, consolidació, repetició, recerca, lectura…) i com els equips organitzen els famosos deures?
Comparativament amb els països avançats, educativament com estem en tema deures? Diuen que un estudi de la OCDE ens posa en 6,5 hores setmanals, dos per sobre de la mitja, 4,8, i que els resultats no justifiquen aquesta proposta. (Cuadernos de Pedagogía,461, Nov.2015).
I què hem de dir de com s’augmenten les desigualtats quan les famílies ni saben ni poden ajudar els seus fills i filles, no tenen la tecnologia (ordinadors, connexions, impressores), no saben altres idiomes o no estan presents per horaris laborals?
Molts interrogants. A canvi, estem formant a la canalla per entendre, reflexionar, qüestionar, modificar aquest món ple de desigualtats, insolidaritat i consumisme?
Ah! però els deures són sagrats, oi?
