Com ens recordava l’Assumpta Baig en el seu article del 30 d’octubre, aquesta frase la va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol del 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat. És un enunciat-petició, aparentment simple en la seva formulació però complex en la seva aplicació, que s’ha anat concretant en diversos àmbits, i tot i que no en podem considerar cap com a consolidat.
– No separeu els infants per la llengua. Durant la discussió de la Llei de Normalització Lingüística, Marta Mata va defensar, amb la tenacitat que li era pròpia, que no s’havia de separar els infants segons la llengua familiar ni en escoles ni en aules diferenciades. Aquest posicionament va permetre la vertebració de l’escola i de la societat a el nostre país.
L’objectiu que els joves que finalitzen l’ensenyament obligatori -que haurien de ser tots- puguin expressar-se oralment i per escrit en català, castellà i anglès, així com en la seva llengua familiar si n’és una altra, és una fita coherent en el nostre entorn social. Però cal situar el paper de cadascuna d’elles en el marc de construcció de sabers i de relació que és l’escola.
– No separeu els infants pel lloc d’origen. La immigració dels darrers anys ha canviat substancialment la composició de l’alumnat de les nostres aules; aquesta realitat va fer replantejar com s’acullen les llengües i les cultures d’origen, com se’ls apropa a la llengua catalana més enllà d’un coneixement que els permeti seguir el currículum. I cal ser honestos en respondre’ns si això és possible en centres on l’alumnat provinent d’altres països és majoritari.
– No separeu els infants per la classe social familiar. Les famílies immigrants tendeixen a cercar habitatges assequibles en els barris on viuen persones de la seva comunitat d’origen. Sovint la possibilitat de trobar aquests habitatges és deguda al fet que les famílies residents al barri es traslladen a d’altres amb millors condicions urbanístiques i d’equipaments. Aquest procés es repeteix en el cas de famílies amb pocs recursos.
Les respostes per millorar aquesta situació van més enllà de l’actuació de l’administració educativa.
– No separeu els infants per les creences. L’escola no ha d’imposar ni difondre cap concepció política o religiosa de la realitat. La formació religiosa s’hauria de donar en la família i en els centres de culte.
– No separeu els infants per les capacitats. Els infants han d’aprendre cadascun al seu ritme, tots sentin-se formant part d’un col·lectiu que comparteix els coneixements, ajudats per uns mestres que combinen el rigor acadèmic amb la flexibilitat en l’exigència.
“L’escola ha de tenir els requisits que li permetin afrontar l’educació dels infants amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius d’aquest món”*
– No separeu els infants pel gènere. Si conviuen junts en tots els àmbits no escolars, per què no a l’escola? Els estudis que ho intenten justificar pel millor rendiment acadèmic, sobretot de les noies, obvien que aquest no és l’únic objectiu de l’educació, així com el pes del nivell social i cultural de les famílies que porten els seus fills a aquests centres.
Un bon sistema educatiu és aquell que no separa els infants i els joves ni per la seva llengua familiar, ni pel seu origen geogràfic o social, ni per les creences que li ha transmès la família, ni per les seves capacitats, ni pel seu gènere. Està format per escoles que tothom senti com a seves: els infants, però també les famílies, el municipi, la societat i l’administració.
Tot i reconeguent els avenços que en aquest sentit s’han produït, hem de considerar allò que no s’ha aconseguit encara, o en què fins i tot s’ha retrocedit, per situar noves fites.
I per acabar una altra petició. Aquesta vegada no adreçada a l’administració educativa, sinó a les famílies.
– No separeu els infants per posicionaments polítics. Imagineu una situació: un mestre parla de Drets Humans a classe, els infants pregunten, entre d’altres, a qui es considera presos polítics, el mestre respon atenent al text que es comenta. Alguns d’aquests infants porten un llaç groc, el mestre no, perquè creu que la seva opinió personal no l’ha de mostrar a l’escola, o perquè no hi està d’acord. Uns dies després ha d’anar a declarar davant d’un jutge, perquè una família ha comunicat la situació a la fiscalia.
En una altra escola es decideix posposar tractar aquest tema per “la situació que es viu a Catalunya”.
Els mestres i les mestres som ben capaços de parlar del que passa a l’entorn, sense posicionar-nos. Aleshores els infants poden entendre les diferents opcions, estar -o no- més d’acord amb una, sense rebutjar les altres. No ens autocensurem.
La judicialització ha arribat a l’escola. Primer va ser pel nombre d’hores que es destinen al castellà, ara per la ignominiosa campanya sobre el suposat adoctrinament de l’escola catalana. Demanaria a les famílies que no creïn divisions entre els infants. Que cadascú esculli el seu color.
* MATA, Marta (1999) Discurs en l’acte d’investidura com a Doctora Honoris Causa per la UAB.
