Diuen que hi ha cares que no s’obliden. De fet el món, per sort és ple de moments inoblidables: l’olor d’un perfum, el gust d’un gelat, la bufanda preferida, una música, una mirada…També hi ha converses inoblidables, paraules que al moment de ser pronunciades provoquen una esgarrifança per tot el cos i que queden escrites a la pell com un tatuatge.
Aquesta és la història d’un mestre -l’Àlex- que en una primera trobada d’un acompanyament em va dir tot convençut: “Jo espero que en donis eines, recursos i idees de materials per oferir als infants”.
Des del meu paper de formadora tinc la gran sort de poder conèixer moltes persones d’arreu -mestres, educadors i educadores- que em permeten enriquir a l’endinsar-me en els seus equips.
Demandes com les de l’Àlex solen ser habituals. Mestres que busquen la solució, la recepta o la ruta definida com un autèntic roadbook que els guiï en el seu dia a dia a les escoles.
Una recepta en educació? Potser si existeix allò de “fes-ho així que et funcionarà” però podem anar més enllà no?
Tenir la recepta màgica ens pot facilitar les coses? Al primer moment ens pot semblar que sí. Jo crec, però, que depèn de com es miri…. perquè si no hem d’investigar, ni pensar, ni imaginar, podem caure en l’error d’actuar de forma mecànica, sense pensar. I en el món de l’educació i en el treball amb persones -i amb infants!- el més importat és treballar des de l’emoció, generant i despertant inquietuds.
Això ho estem vivint ja fa un temps amb les “copies” d’escoles que ens fan de model. Quan descobrim un lloc que ens agrada per la seva calidesa en els espais, la distribució del mobiliari, la tria dels materials i potser fins i tot el color de les cortines; doncs ho reproduïm al més pur estil “copia i enganxa”. Quin sentit té aquella creació? És nostra realment? Qui l’ha inventat: jo o l’altre? I, sobretot, quin valor té pels infants aquella descontextualització que li estem presentant?
Crec que el més sensat pot ser pensar si ens serveix fer la còpia i per què. Pot ajudar-nos a millorar? O ho copiem per què creiem que cal canviar pressionats perquè tothom ho fa? Qualsevol canvi que es quedi en la superfície no té massa durada, ni massa estabilitat, tot caurà pel mateix pes, per falta de fonaments, com aquell castell fet de cartes…
Un canvi sols té sentit si parteix de dins i sobretot d’una atenció plena a les necessitats dels infants, necessitats que han de ser reals, observades amb cura i detall.
Els mestres, i sobretot els d’escola bressol; portem ja molts anys en aquest camí de la recerca de noves maneres. Crec que ens podríem definir autodidactes en el món de l’ara anomenada innovació. En el dia a dia a les escoles, cada vegada més, puc observar persones capaces de mirar més enllà, de copsar detalls de la quotidianitat que sense aquesta mirada atenta no seria possible captar ni capturar per poder donar la visibilitat que mereix el mateix infant.
Doncs si davant dels infants som capaços de desenvolupar la nostra mirada per fer-la conscient, plena i atenta, perquè no ho provem en mirar-nos al mirall? Darrerament alguns han caigut en el parany (o la necessitat) de voler posar-hi noms; i si no que li diguin a en David Altimir que en va escriure un article molt potent en aquest mateix diari no fa massa dies.
Escoltar “als que ens saben més” ens pot ajudar a redefinir-nos; i a l’escriure aquesta frase em venen a la ment un munt de professionals que al llarg de la meva trajectòria professional m’han deixat petjada i des d’aquí els estic molt agraïda. Així podem cercar la ruta quan ens trobem perduts en l’immens camí de l’educació.
Si bé és cert que la formació pot ajudar a prendre consciència de les prioritats en l’educació; no ens dóna la recepta màgica. Potser sí que ens aporta els ingredients; i llavors és quan descobrim, que la solució conviu dins nostre, dins de cada mestre. Nosaltres mateixos som la recepta més sofisticada que puguem trobar. I per això som únics!
Parlem sovint de l’infant amb capacitats, entès com a persona competent; però què passa amb el mestre que l’acompanya i guia? No és una persona plena de capacitats? Si mirem endins, podrem descobrir la immensa potencialitat que tenim els mestres. Per això gaudeixo tant amb la feina que faig, perquè ho puc comprovar coneixent grans equips de professionals.
Passats uns mesos de compartir debats plegats, va ser quan el mateix mestre, em deia: “La formació amb tu m’ha ajudat a reinventar-me!”
Llavors és que l’Àlex tenia molta raó: la resposta és dins nostre!
Sí mestres, reinventem-nos!
