La crisi ha reobert el debat –tan vell i tan nou- sobre la possibilitat i/o la necessitat de trobar alternatives econòmiques al capitalisme com a sistema econòmic. Alternatives noves. Són molts els intel•lectuals i els moviments socials que, des de molt abans que el capitalisme neoliberal entrés en implosió, s’han dedicat a explorar models econòmics i experiències de producció, consum i finances que responguin a lògiques capaces de superar els principis fonamentals del sistema avui encara hegemònic. Són moltes propostes sorgides en els darrers anys –la darrera dècada, per ser més precisos- que exploren la possibilitat de transitar des d’una economia capitalista fins a un sistema de mercat post-capitalista: des de “l’economia del bé comú” de Felber, passant per l’economia social solidaria de Laville i Morin a França, o de Singer i Arruda al Brasil, fins la “democracia realitzada” de Mangabeira Unger, el “beyond capitalism” d’Alperovitz als EEUU, la “Parecon” de Michel Albert,o els diferents models de “socialisme de mercat” d’autors procedents del marxisme analític, com Olin Wright, John Roemer o David Schweickart. Propostes que compten amb alguns eminents antecedents, com el “liberal socialism” del filòsof John Rawls o la “democràcia econòmica” del politòleg Robert Dahl.
Dins de la diversitat d’instruments i institucions que proposen cadascun d’ells, al cor d’aquestes diferents propostes sempre hi ha una mateixa intuïció: aquella que parteix de la necessitat de “desacoblar” dins dels nostres caps el concepte d’ “economia de mercat” del concepte de “capitalisme” i, per tant, de plantejar-se la possibilitat d’una “economia de mercat no capitalista”. O, si es vol dir en positiu, una “economia de mercat socialista”, la qual cosa ens obliga a fer el “desacoblament” conceptual corresponent, és a dir, el que ens porta a distingir “economia socialista” d’ “economia estatalitzada”. Si el capitalisme ha arruïnat allò que pretenia la tradició liberal quan defensava les virtuts del mercat; si l’estatalisme ha arruïnat allò que pretenia la tradició socialista/comunista quan criticava la propietat privada dels mitjans de producció i en defensava la propietat social; la pregunta queda perfectament definida: És possible un sistema de mercat que no reposi sobre la propietat privada? Es possible un sistema basat en la propietat social que no comporti la supressió del mercat i la llibertat d’empresa ni un rol central de l’estat en l’esfera productiva?
Aquest és el repte que totes aquestes propostes poc o molt intenten afrontar. I que, d’una o altra forma, es podrien resumir en dos principis fonamentals: com avançar cap a formes més democràtiques d’organitzar les empreses i el món del treball; com avançar cap a formes de propietat del capital més socials, més col•lectives. Avançar cap a una més gran –molt més gran- participació tant en l’esfera del treball com de la propietat, en definitiva. La conseqüència buscada, mitjançant aquest augment de la democràcia en el treball i una major socialització del capital és clara: més llibertat per a tots, més igualtat, més justícia econòmica i, per tant, més justícia social. Més humanització de la vida social i més realització personal, en definitiva.
Inspirant-se en una proposta concreta de “socialisme de mercat” que el seu autor, David Schweickart, va anomenar Democràcia Econòmica, el 2009 un autor “col•lectiu” format per persones procedents tant de la praxi concreta de l’economia social com de la reflexió i la teoria intel•lectual acadèmica va fer també una proposta concreta d’alternativa al (des)ordre capitalista existent: una proposta que servís d’inspiració a tots aquells actors i moviments –a Catalunya i fora de Catalunya- compromesos amb la transformació del nostre sistema econòmic i que es va plasmar en un llibre titulat, precisament, Democràcia Econòmica. Vers una alternativa al capitalisme (edició castellana Ed. Icària 2011).
La Democràcia Econòmica intenta anar més enllà de les receptes socialdemòcrates habituals, tot i reconèixer el seu valor, obrint una perspectiva diferent de confrontació amb el capitalisme, diferent de la lògica reformista pròpia de la socialdemocracia: en la lògica de la Democràcia Econòmica no es tracta tant de corregir el mercat des de fora, des de l’Estat, com de modificar la seva naturalesa des de dins, aprofitant la capacitat de la societat civil per promoure experiències econòmiques alternatives. Per aprofundir una mica, podem resumir el relat que defineix i caracteritza la Democràcia Econòmica per mitjà d’aquests deu punts:
Edificar sobre noves bases filosòfiques la crítica al capitalisme. Perquè la crítica tradicional (basada en el marxisme clàssic) ja va donar de si, al llarg del segle XX, tot el que podia donar. Per a això, es recorre a les millors teories de la justícia que proporciona la filosofia política de les últimes dècades: el liberalisme igualitarista de Rawls, el marxisme analític (post-rawlsià) de Cohen i el republicanisme.
Demostrar de manera detallada per què i en quin sentit es pot dir que les desigualtats inherents al capitalisme són injustes. Les teories de la justícia ens permeten concloure que són fonamentalment dues: el desigual accés als mitjans de producció que es genera als mercats financers (una injustícia absoluta) i la desigualtat en la distribució salarial que es genera als mercats de treball (una injustícia relativa). A més, les empreses capitalistes són espais de dominació, freturoses de legitimació democràtica.
Esbrinar si el capitalisme social de l’Estat del benestar també suspèn o bé aprova davant el tribunal de les teories de la justícia. Sens dubte, l’Estat del benestar redueix en molt les desigualtats pròpies del capitalisme. Però, tot i així, la filosofia política contemporània permet dir de manera fundada que no compleix -ni difícilment podrà mai complir- amb els principis de justícia.
Explorar alguna de les propostes de sistemes econòmics alternatius que, des del món acadèmic, vénen fent des de fa dècades destacats politòlegs, filòsofs i economistes. Concretament, en el llibre es presenta la proposta de socialisme de mercat que, amb el nom de Democràcia Econòmica, ha desenvolupat el nord-americà David Schweickart. Un model econòmic viable que, a priori, satisfà de manera molt més total que el capitalisme social les exigències de les teories de la justícia.
No obstant això, les propostes teòriques són això: teòriques. Per això, el llibre proposa fer un salt sense xarxa a la realitat. Així, en un primer moment el llibre no presenta la Democràcia Econòmica tant com un horitzó cap al qual cal transitar, sinó que la utilitza com un radar des del qual detectar aquelles experiències, pràctiques i organitzacions econòmiques reals, que estiguin ja avui funcionant de manera més o menys reeixida, i que tinguin un grau d’afinitat suficient amb aquesta proposta de sistema econòmic alternatiu. Quins són aquests possibles embrions d’un hipotètic socialisme de mercat? El llibre respon: les cooperatives, el sindicalisme, en la mesura en què sigui un instrument de democratització de les empreses, la banca ètica i el consum responsable (basat en instruments encara per explorar a fons, com les etiquetes socials).
Una vegada detectades aquelles realitats que tenen afinitat amb la Democràcia Econòmica, mentre que proposta teòrica, s’explora si poden ser reconegudes com a embrions d’un futur i hipotètic sistema de mercat socialista. Si per identificar aquestes experiències –cooperativisme, sindicalisme, banca ètica, consum responsable- es va utilitzar la Democràcia Econòmica com a radar, per analitzar el seu potencial d’alternativa es va utilitzar com a horitzó ideal. Així, el llibre dedica un espai a la comparació sistemàtica d’aquestes experiències amb el sistema actual, d’una banda, i amb el socialisme de mercat, per l’altre, per visualitzar fins a quin punt estan a mig camí entre aquests dos sistemes, fins que punt es tracta de realitats ja parcialment post-capitalistes.
A continuació, es planteja la integració d’aquestes experiències alternatives en una mateixa xarxa coherent i unificada: el que es coneix com a mercat social. El balanç social -entès com un aquella radiografia que ens permet conèixer el grau d’adequació de les empreses, de les inversions o dels productes que consumim a uns determinats principis i indicadors- apareix, en aquest sentit, com l’instrument clau per possibilitar aquesta integració.
Després, cal dissenyar una estratègia de consolidació i creixement d’aquest mercat social. Per a això, el llibre es pregunta què manera poden coexistir en una mateixa economia de mercat el mercat capitalista i el mercat social, i estudia possibles polítiques públiques d’impuls i promoció del mercat social.
Abans d’acabar, s’emmarca la Democràcia Econòmica en un ventall més ampli d’alternatives, identificables amb el moviment altermundialista: la lluita contra la pobresa del Sud, la regulació democràtica de comerç i els mercats financers mundials, la renda bàsica, l’ecologisme, la democràcia participativa, etc. La Democràcia Econòmica seriosa, així emmarcada, una peça clau i nuclear, però una més, d’un mosaic de propostes que des de l’altermundialisme es vénen debatent des de fa ja una dècada.
En l’epíleg, s’intenta que el lector prengui consciència que el socialisme del que es parla en aquest llibre pretén ser un nou tipus de socialisme: un socialisme dels ciutadans, creat i construït des de la societat civil. El socialisme del segle XX –ja sigui el comunisme soviètic o el Welfare europeu- va ser fonamentalment estatalista: era l’Estat la instància privilegiada des de la qual rectificar, parcial o totalment, el capitalisme. Aquest socialisme ja ha donat probablement tots els seus fruits, que han estat molts. La tesi final del llibre, doncs, és aquesta: el socialisme –entès com la voluntat de superar el capitalisme, en la mesura en què aquesta és una condició necessària per aconseguir una societat justa- tindrà una segona oportunitat al segle XXI a condició que sigui realitzat per la gent. Però no la gent aïllada, sinó organitzada, en xarxa, a través de la societat civil. Perquè l’Estat pot corregir el mercat des de fora del propi mercat, però la societat civil pot infiltrar-s’a el mercat i transformar-ho des de dins. La segona estratègia, tot i semblar més fràgil, té més recorregut que la primera.
Probablement, alguns lectors trobaran que es tracta d’un relat massa utòpic: es parla de superar el capitalisme! Uns altres, massa pragmàtic: al cap i a la fi, tot es concreta en una estratègia per fer créixer el mercat social. Res gaire nou! Si produeix aquestes dues reaccions a parts iguals, en realitat haurà aconseguit el seu objectiu.
