En el festival grec de 2012 es va estrenar “El principi d’Arquímedes”, de Josep Maria Miró. Ara, el director Ventura Pons l’ha convertit en una pel·lícula interpretada pels mateixos actors teatrals: Roser Batalla, Ruben de Eguia, Santi Ricart i Albert Aucellé. La pel·lícula hi suma un grup de secundaris.
“El virus de la por” ens parla de les inseguretats que vivim en el nostre temps, de les pors que sorgeixen davant dels canvis tecnològics i que s’escapen del nostre control, de les ànsies de protecció dels nostres fills i filles, del desig impossible de crear una societat sense cap mena de risc.
L’argument és molt senzill d’explicar: una nena comenta a la seva mare que el monitor de natació ha fet un petó a la boca a un nen. A partir d’aquest fet s’encenen totes les alarmes, el dubte ja s’ha transformat en un virus que s’escamparà i la tensió anirà augmentant de manera geomètrica.
El noi mira de defensar-se, de negar no el fet del petó –només nega que li ha fet a la boca- sinó la intenció que ha tingut quan li ha fet. Aquest senzill gest afectuós i amb la intenció de tranquil•litzar la criatura espantada davant de l’aigua de la piscina, surt de mare entre d’altres motius perquè a un casal del mateix barri s’ha viscut un cas de pederàstia.
El monitor descobreix que a partir d’aquella sospita tot el que ha fet anteriorment pot ser causa de denúncia i de condemna: posar la mà sota la panxa d’una criatura per sostenir-lo quan neda, guardar un vestit de bany que ha oblidat un nen al seu armariet, algunes bromes pujades de to que comparteix amb l’altre monitor, ser una mica “xulopiscines”… Coses que fins aquells moments no eren importants, com saber si és o no homosexual, ara queden sota la mirada de la sospita.
La confiança entre els personatges es va esmicolant. Esborrar els contactes del facebook el pot ajudar o encara el comprometrà més? Tot el que faci o digui és revisat des d’una altra perspectiva que el porta a les portes de la indefensió i més quan a la sospita s’hi afegeix la història viscuda per cada personatge que condiciona la manera d’afrontar els fets.
Al final, quan s’adona que està a punt de tocar fons deixa anar una pregunta adreçada als seus companys de feina, però que també s’adreça al públic: el creiem a ell o creiem la nena que diu que ha vist el que ha dit veure?
Hi ha un element molt conegut al món de l’escola: el poder de les xarxes socials per escampar sense control el primer que et passa pel cap. Reunions de famílies que per estar informades creen una xarxa de classe però un dia, algun pare o alguna mare surt de la reunió empipada per alguna cosa o nerviosa per algun tema o alguna actuació i no s’atura a reflexionar sobre què pot representar que ho faci públic a través de les xarxes socials. La immediatesa de les xarxes es pot convertir en un problema greu. D’això, els equips directius en saben prou.
Cada personatge té els seus motius per fer el que fa, però quan el rumor i la sospita es converteix en l’únic element que tens per actuar el virus de la por ja s’ha apoderat del teu organisme i això sí que fa por.
Jo m‘he contestat la pregunta que ha fet el monitor. Cada espectador ha de trobar la seva resposta.
Fitxa tècnica:
Direcció: Ventura Pons. Guió: Josep Maria Miró i Ventura Pons. Interpretació: Roser Batalla, Rubèn de Eguia, Albert Ausellé, Santi Ricart, Diana Gómez, Xavier Pujolràs, Anna Azcona. Catalunya, 2015.
