“El maestro” és el títol d’una sèrie italiana de televisió que ara ha arribat escurçada a la pantalla gran de la mà del director Giacomo Campiotti.
Ens mostra la vida d’un jove mestre –som a l’any 1946- que vol trobar feina, però no ho té fàcil. S’esforça tot el que pot per trobar plaça i al final n’obté una en un reformatori de la ciutat on un grup de nens i d’adolescents estan tancats per haver comès delictes diversos. La societat ha decidit que la seva recuperació és gairebé impossible, però que alguna cosa s’ha de fer amb ells i la solució que troben es mantenir-los tancats i sense esperar cap possibilitat de millora.
I aleshores arriba el mestre més idoni per aquesta mena d’institució, el jove que buscava feina per tots els passadissos de l’administració. Un jove amb empenta, creatiu, imaginatiu, amb una vocació a prova de bomba i que fa mans i mànigues per guanyar-se els alumnes a base de convertir-los en narradors de les seves vides i que es posa a la butxaca el director de la institució, un home més de pedra picada, que inicialment no manifesta cap confiança en aquells joves i està molt allunyat de les idees idealistes del mestre. Ja ho veieu, els tòpics que apareixen en moltes pel·lícules que es filmen en un marc escolar.
Ara bé, més vegades de les que ens pensem els tòpics tenen els peus damunt la realitat, tot i que aquesta realitat pugui ser molt fràgil. Aquesta pel·lícula torna a deixar constància de la importància que té que el mestre, si vol que els seus alumnes progressin, cregui en ells, que hi confiï, fins i tot que no deixi de donar-los la mà per la por que li reclamin el braç. Creure en els altres, en les seves possibilitats de progrés és un element imprescindible dins l’acció educativa.
I se’n surt i els seus alumnes se l’estimen i s’adonen que són alguna cosa més que carn de canó. Al final, rep el reconeixement social i li ofereixen deixar la docència directa per ajudar a formar altres mestres en la línia que ell representa. Vaja, res de nou sota el sol. Aleshores haurà d’assumir aquest dilema tan dur: formo nous mestres que donin sentit a la seva vocació i que el valor de la feina d’educar s’estengui com una taca d’oli o continuo amb aquesta institució i amb aquests alumnes? No us avanço què farà.
Hi ha moments que pensareu en el mestre de “ El club dels poetes morts”. En la pel·lícula de Weir se’ns mostrava una institució d’elit que mai no era qüestionada i aquí un reformatori que el mestre vol canviar. Ara bé, l’idealisme que manifesten és molt semblant, tot i que en el reformatori es critica més la societat que dóna context a segons quins textos. En la pel·lícula interpretada per Robin Williams l’elitisme de l’escola no es discuteix, només les seves metodologies didàctiques són posades en remull.
Fitxa tècnica:
Direcció: Giacomo Campiotti. Guió: Claudio Fava, Monica Zapelli i Giacomo Campiotti. Interpretació: Claudio Santamaria, Nicole Grimaudo, Lorenzo Guidi, Lucia Mascino, Giorgio Colangeli, Marco Messeri, Walter Lippa, Emanuela Grimalda, Raffaele Vannoli, Alessandro Di Natale, Giuseppe Ariano, Roberto Attias. Duració: 200′. Itàlia, 2014. Estrena a Espanya: setembre 2015
