¡Ave, César!

Des de “Fargo”, -quina pel·lícula tan bona- que m’he convertit en un fan dels germans Coen. Un fan crític, perquè no tot m’ha fet el pes, però he passat una estona molt bona amb “Ave, César”. És cine dins del cine. Retrata l’època daurada del Hollywood, quan les grans companyies creaven pel·lícules per somiar, com les que protagonitzava aquella sirena que es deia Esther Williams.

Aquí ens trobem amb un Josh Brolin, malcarat com gairebé sempre, que ha de fer que tot funcioni en un d’aquests grans estudis. Els problemes sorgeixen de solta les pedres però ell sempre troba la manera de resoldre’ls. Maneres ortodoxes o heterodoxes, però ho soluciona tot. O gairebé.

Una gran estrella, que dóna vida George Clooney en un paper fet a mida, és raptada mentre roda una pel·lícula de romans que us farà pensar en “La túnica sagrada”. I ja tenim l’embolic en dansa.

L’humor dels Coen és extraordinari, gairebé terapèutic. Durant la pel·lícula t’adones que la veus somrient i, de tant en tant, rius amb intensitat, perquè els Coen saben convertir en una farsa tot el món clàssic de Hollywood i retratar les misèries de les seves estrelles més destacades i del seus directors més emblemàtics. Veure l’escena del director que intenta que l’actor especialitzat en anar dalt d’un cavall i poca més pronunciï la frase del diàleg que li toca dir és inoblidable.

I no us avanço qui rapta en Clooney perquè és una de les claus de la pel·lícula i fer-ho seria imperdonable per part meva. No us la perdeu si voleu passar una bona estona i afegir a la llista d’aquests germans una altra obra esplèndida.